Quan portes molts anys lluny de la teva ciutat, de quan en quan, apareix el record amb l’estampa dels espais de la infantessa i joventut, que acompanya els bons records i enyorances per damunt, sempre, d’algun malagradós moment passat.
Vaig viure els primers divuit anys de la meva vida a Valls, quasi sense sortir del poble, tenia la percepció que estava vivint en aquests pocs anys la plenitud de tota una vida, i només eren uns pocs anys; la casa, que fou la meva llar només durant dotze anys, l’he tingut en el record com si hi hagués viscut tota la vida. Tot és relatiu, però els primers anys sempre marquen molt, tot és sempre nou, i ens deixa un solatge molt potent, que ens estigma pel temps que seguirà.
Amb la referencia que observes des dels darrers anys de la vida, quan ja no en queden gaires, et dones compte que aquells primers anys viscuts només han estat una primerenca parcel·la d’una llarga vida, plena de vivències, molts bons records amb els amics y entranyable vida familiar. Però només ha estat això, un seguit de bons i íntims records.
Després, tot hi viure lluny del meu poble, sempre l’he tingut en el pensament, em reservava uns dies de la festa laboral per copsar la vida de la meva ciutat: per l’Ofici de la Diada de la Candela, cada 2 de febrer, o per la Fira de Santa Úrsula als castells de la plaça del Blat. Aquí sempre mi hauríeu trobat, pot ser aleshores més que ara.
Sempre he tingut molta estimació i enyorança per aquell Valls tant entranyable on hi vaig conviure, per la seva gent, els seus carrers de llambordes o de terra, les places, les tradicions, el so de les campanes que marcaven les hores i les grans solemnitats; les que m’anunciaven l’hora en que acabava la meva estada esporàdica a la ciutat, i tenia d’agafar el tren de les 6:25 del matí del dilluns per retornar a Barcelona, quan encara era estudiant.
Foren anys d’enyorança, dels dinars i sopars amb familia, tots plegats a la taula, sempre escoltant els relats dels pares i avis, on tant aprenguérem. Enyorança de les passejades pel carrer de La Cort o el Pati, sempre tant concorreguts. Dels partits de basquet al pati de l’Escola del Treball els diumenges al migdia; les sessions de cinema el diumenge a la tarda, primer al centro Cultural Católico (Teatre Principal), després d l’Apolo o al Cinema Valls, o al Cine Nou.
Vaig tenir la fortuna de ser testimoni de moltes vivencies al carrer. Em ve a la memòria la festa que la Creu Roja li dedicava a la Inmaculada; quan sortien tots els voluntaris ben uniformats, afaitats i clenxats, de la seu que tenia en una entradeta al Pati, entre l’Apol·lo i les bicicletes del recordat Figueres; al davant les trompetes i tambors, darrera marcant el pas tots els voluntaris d’uniforme, els germans Segura, els Romero, Pere Benages,…. seguien les banderes de la Creu Roja, de Valls i d’Espanya que portaven tres voluntaris, els més alts; al darrera el senyor Josep Sabaté, farmacèutic, i els senyors Cabré, directius de l’entitat. Tots desfilant cap a Sant Joan, per celebrar l’Ofici per la seva Patrona. Tenien solemnitat i molta brillantor, tot i el temps en que mancaven moltes coses.
Son molts i molts records que el temps ha deixat impregnats en la nostra memòria i que sempre és bo recordar, ens dona aquella sensació del bon record viscut, tot i que mai tornarà. Només la memòria, les imatges, el relat del record, pels que ho hem viscut i tenim la sort de poder-ho recordar.
Per totes aquestes reons, vivint lluny de la meva ciutat, m’arribava una revista, un diari o un llibre on, per alguna raó, hi aparexia una imatge del meu poble, carrer de La Cort, plaça de l’Oli, el Pati, o el campanar, no calia pensar-m’hi gens per identificar que allò era un tros de Valls; estava molt ben identificat. No hi hauria reconegut Valls si la foto hagués estat d’algun dels seus nous barris, El Fornás, Mas Clariana, Plana d’Emberga, Les Comarques…., per impersonal; tant podrien ser barris de Valls, com d’Olot o de Venta de Baños.
I es que el carrer de La Cort, columna del barri antic, és on hi havia l’ànima de la ciutat, conserva l’esperit i les pedres testimoni de la seva llarga història. Malauradament, quan s’oblida, s’ignora o és menyspreu aquest esperit desapareix la identitat del poble; es finiquita la ciutat.
Quan ja ningú pot reviure, recordar i explicar als descendents les passejades, els dissabtes i diumenges al vespra, per aquell carrer de La Cort, centre de tanta activitat, o els carrers de Sant Antoni, Major, Carniceria; l’arribada dels autocars al Portal Nou, el so d’aquella Orquestra Marabú obrint pels carrers la festa Major, és que s’ha matat l’ànima de la ciutat. Ja només s’aplega la gent en aquest entorn, actualment tant oblidat, per veure un seguici o alguna festa que, esporàdicament, s’hi celebra; acabat aquest acte no hi queda vida.
Quan a l’any 1960 vaig marxar de Valls, al carrer de la Cort hi havia 64 botigues, totes actives i plenes de vida. Tota aquella gent alimentaven de vida l’anima de la ciutat, amb la seva cordialitat i bon veïnatge feien viu l’esperit de Valls. Els que visquérem en aquell entorn, ho recordem plenament i en podem donar testimoniatge i memòria de tots els personatges, botiguers i veïns, que emplenaren de vida i optimisme d’aquells carrers tant senzills, però entranyables, que caracteritzaven el nostre Valls. Mereixen recordar-los, un petit homenatge merescut, encara que només sigui com a testimoni, enumerant-los i explicant alguna anècdota lligada a la seva activitat. Us els enumero a continuació. Així era el carrer de La Cort entre els anys 50 i 60:
Carrer de la Cort. Costat Dret, baixant
Estanc de ca Vallbona. Regentat per la Rossita Vallbona i el se germà l’Antón de l’estanc, molt conegut per la seva minusvàlua mental.
Quadres i marcs Masdeu. Per la Puríssima al seu aparador s’emplenava de figures i motius pel pessebre; era el primer anunci de que s’acostaven les festes de Nadal. A mitat dels anys 50 s’hi traslladà la Perfumeria Dacsa; el propietari era molt bon violinista, fundador de l’orquestra Marabú i de la Cobla Principal de Valls.
Mobles Grau, amb el seu aparador, sempre ple de mobles de qualitat per la llar.
Chic bebè, que encara existeix, amb roba per bebès com ho diu el seu nom.
Cotillaire, no li recordo el nom
Montserrat, electricista i fontaner
Anís del Pagès (Sanromà), Ca les quartes. Quan venien excursions, tots compraven les petites garrafes, protegides d’espart, amb aquest anís. Era un record de Valls obligat. Eren característiques de l’establiment unes rajoles a la façana amb imatges gegants de les ampolles d’anís. Ignoro on són ara les rajoles.
Maria de Ca la Rius, teixits. Primer el Joan, amb el seu guardapols, de color gris clar, entrant i sortint de la botiga. Després la seva filla, Maria Rius, que també dedicava la botiga per encàrrecs d’entrades de La Flor de Nadal.
Tintoreria Levy, sempre molt concorreguda
Sastre Català. Una sastreria molt reconeguda a la ciutat. Quan es traslladà a viure a Barcelona, ocupà aquest espai la Caixa de la Diputació Provincial
Pasteleria Martí, a can No n’hi ha. Hi va ser durant molts anys; ha estat una de les darreres pasteleries en desaparèixer de la ciutat. Tenia molta qualitat i feien bones merengues, entre molts coses
Banc Central. L’espectacle del caixer Pere Torné contant bitllets. Quan els bancs eren seriosos i confidents.
Cal Basté de Magí Contijoch, era molt popular; tant ell com el fill també se’ls veia molt per les activitats del Teatre Principal.
Ca l’Albors. Regentat per Teresa Guasch, brodats i teixits manuals. Hi anaven jovenetes, i no tant jovenetes, a aprendre l’art de fer brodats.
Casa Masvidal, gorres i barrets. Quan hi havia la bona costum de cobrir-se el cap amb gorres o barrets.
Pastisseria Barcelonesa, encara hi és present, després de varies generacions conserven l’art de fer pa. Crec que deu ser l’única que hi ha a Valls, de quan Valls tenia la fama de ser una ciutat amb molts forns de pa i coques de molta qualitat.
Casa Mussoles, camiseria, i confecció. Un comerç molt actiu. Sempre havia estat present i millorant el seu comerç.
Forn del Roser, un forn de pa desaparegut.
Newmann, màquines de cosir. Després Ràdios Terreu, Telefunken
Banc Espanyol de Crèdit, amb el seu director de sempre senyor Abelló.
Confeccions Domenech, una clàssica botiga emblemàtica on s’hi compraven peces de roba per confeccionar vestits i peces de vestir; destacava la personalitat dels seus empleats per la professionalitat en l’estil de vendre i moure les peces, quan les estenien per damunt del taulell. Estava en el primer pis, després d’un vestíbul amb aparadors de peces de roba.
Perfumeria Ferré (mare de Camilo i l’Isidre). Després, Perfumeria Pijoan
………………………………… Costa Peixateria
Ca Muret, no puc recordar de que era la botiga
Albaigés, Cotillaire. Al primer pis hi havia els Teixits Bonet
Fotògraf Gurí, successor del fotògraf Catalá Roca, durant molts anys va ser el testimoni gràfic de tot lo que passava a Valls. Fotògraf elegant i senyorial.
Pasteleria Vicari, una bona pasteleria i confiteria.
Escopetes i coets Ballester. Quan anaves a comprar un coet t’explicava els colors que feia i com petava. Jocs artificials. Globus per enlairà, tant típics en les festes d’estiu d’aquells anys. També era l’única botiga que venia escopetes. Una botiga molt senzilla i fosca, però molt emblemàtica.
Drogueria Roca (Ca Dulsures). Tot lo que podies necessitar de productes químics per preparar solucions per neteja, pols per preparar pintures, i molts elements de la llar. Lo que se’n diu drogueria.
Piñas, barrets i gorres, una altra botiga de gorres i barrets, en el mateix carrer n’hi havien tres. I és que la costum era portar el cap cobert.
A l’entrada del costat, en un petit quiosc, hi havia l’estanc de Ca la Càndida. Després es traslladà a l’altra costat del carrer, com veurem.
Ca Seguidilles, merceria molt reconeguda; encara esta vigent.
Lluiseta Vives, joguets. Actualment esta ampliada en el mateix carrer.
Caixa de Pensions, Va ser la primera seu de la Caixa, tots els que hi treballaven eren membres de la Congregació Mariana.
Dasca perfumeria, després traslladats a la botiga de Masdeu.
Abonos Cros (Germans Enric i Ramon Ribe), des de sempre, quan hi havia mercat a la Plaça del Blat; aquí s’hi trobaven sacs i bosses d’abonements pel camp.
Costat esquerra, baixant
Ca la Cardellà, cotillaire, encara hi ha la botiga oberta.
Llibreria Roca, la regentava l’Octavi Roca; moltes vegades el seu aparador servia per exposar fotos d’esdeveniments que s’havien produït a la ciutat. S’ha traslladat en el mateix carrer.
Ferreteria Serra, actualment traslladada al Pati. S’hi trobava tot lo que es podia necessitar de ferreteria per la construcció i per la llar. La regentava el pare amb dos dels fills.
Colmado Ca Camilo, va estar obert fins fa pocs anys. Tenien queviures de molt bona qualitat, hi havia la mare i el fill Camilo amb la seva esposa.
Regals Jové (Cal 95”), era una botiga d’objectes de regal, joguines, i els productes que es podrien trobar ens uns grans magatzems. Per Nadal, penjaven un Rei de cartró que era una bústia per tirar-hi les cartes.
Orxateria i gelats (“Els Polos”), era una petita entrada amb unes taules i tamburets, per anar a prendre orxata i gelats, quan encara no hi havia els jijonencos.
Casa Mándoli (barrets, gorres i camises). Una de les botigues d’alta qualitat a la ciutat. Molt concorreguda. Hi havia el sastre Mándoli.
Cal Torné, crec que venien llet. També venien productes de l’estraperlo. Ho feien saber de dos maneres: posant un cartell que deia “Es ven el carro”, o penjant una rama d’olivera a l’entrada. La gent ho sabia i anaven a comprar, oli, o farina,….d’estraperlo.
Entrada de cal senyor Segur: Paradeta de torrons Jijona, des de la Puríssima fins passat Reis. Ho regentaven una mare i una filla. Penjaven una banderola al carrer que deia: “El verdadero turrón de Jijona se vende aquí”.
Philgar, confecció de llanes, també ensenyaven a fer “mitja”.
Centre de Lectura, lo que es podria nomenar com a club privat per que només era per socis. Tenia una certa activitat cultural, però era ben coneguda la sala de joc de la segona planta, molt concorreguda fins a la matinada per senyors coneguts i distingits de la ciutat; s’hi van guanyar i perdre fortunes i propietats.
Pasteleria Torres, Eren típics els tortells de nata i crema, per anar a buscar sortint de Missa de dotze.
Rellotgeria Ribas, senyalava la botiga el clàssic rellotge que penjava a la façana.
Casa de música Saltó, una entrada molt petita, plena de pianos i d’instruments musicals, disc i gramòfons; molt entranyable.
Casa de regals Bonifás, de les poques que queden i a punt de tancar; hi han passat varies generacions venent regals i records de la ciutat.
Joieria Aymat, una botiga amb aparador, on hi havia la senyora Rull esposa del senyor Aymat, molt coneguts per les seves participacions en les institucions vallenques.
Llibreria Moncunill, la gran llibreria referent per la ciutat i la comarca. Sempre hi havia clientela que era atesa per les tres filles Moncunill, amb el pare i la mare. Era també vivenda familiar. S’hi trobava lo més interesant de les edicions impresses.
Figurin Infantil, mode per infants, Ho regentava la mara de la familia Secall, el pare era el caixer del Banc de Valls; durant anys va ser referent dels vestits infantils.
Farmàcia Rull, Hi havia el farmacèutic senyor Rull i en el pis superior hi havia la consulta del Dr. Sarró.
Capella del Roser, amb rajoles de interès històric declarades d’interès nacional. De lo més valuós que tenim a Valls, històricament.
Cistelleria Piñol, tota classe de cistells i paneres i elements per la llar.
Camiseria Roca. Regentat per una germana i un germà. Molts estàvem pendents dels retalls de diari, on el germà s’entretenia a corregir les faltes d’ortografia o els mal redactats; o feia amb tinta vermella i era, realment, una lliçó de gramàtica i sintaxis. Una mostra del nivell cultural que hi havia en aquella època.
Calçats Alentorn, espardenyes i sabatilles; ara esta en el carrer de Sant Antoni. Després Confeccions Roé
Merceria Cirac. Després Colmado Banús
……………………………………….. Costa Peixateria
Ca la Pedru, màquines de cosir
Panederia Condal, la tercera panederia en un mateix carrer.
Singer (màquines de cosir). Algunes noietes hi anaven aprendre a cosir a màquina. Al primer pis hi havia la Sastreria Pluvinet.
Barberia, era cooperativa de barbers, sempre molt concorreguda, inclòs els diumenges pel matí.
Ferreteria Guardiola, fou de les primeres botigues en desaparèixer.
Queralt Esparter, feien la Palma del Misteri del Sant Sepulcre per Setmana Santa, juntament amb els altres esparters de Valls. Cada any era per torn rotatori.
Teixits Rodolfo, botiga de teixits, menys ambiciosa que la de ca Domenech, però amb un gran aparador a l’entrada.
Estanc Ca la Cándida, era molt concorregut en l’època del racionament del tàbac.
Electricista Flaviá. Com totes les botigues, les portes obertes. Pesava el senyor Vives, cobrador del Banc Central i, des de la botiga, li deia al propietari Flaviá, que no parava en lo que estava treballant a l’interior: “Ramón et deixo tres lletres, deixem els diners aquí al damunt del taulell que els recullo quan pugi”. Una mostra de confiança avui impensable.
Quan es feien les alfombres pel Corpus; els homes anaven amb bicicleta cap el Pont de Goi a buscar Ginesta i altres flors amb sacs. Dintre la botiga de ca Flaviá es reunien les dones del veïnat, havent dinat, i desfullaven les flors, ho posaven en cabassos, per després fer l’alfombra. Era un ritual i una convivència més de les reunions de veïns que es feien cada any per aquesta festivitat.
Espardenyeria Casas. Propietat dels pares del Padre Antoni Casas, claretià. Feia cantonada a la Plaça del Blat.
Quantes persones estimades ens venen a la memòria. Històries de Valls, presents amb imatge i passatges de la vida, que segueixen entre nosaltres per que estan vives en el nostre record.
Han passat molts, molts anys, però la remembrança es tan recent, tan fresca, com si hagués passat ahir.
Que bonic era aquell entorn familiar d’amics i veïns, que bonic era aquell Valls que mai retrobarem, el Valls de tots aquells que ens han deixat.
