(Cervià de les Garrigues 9 de febrer de 1916 – Valls 29 de desembre de 1975)
És molt ben recordat i estimat a Valls. Ho és en diferents vessants: l’apostolat, la solidaria i la cultural; totes elles per dedicació, rigorositat i qualitat.
Fou capellà responsable del Santuari de la Mare de Déu del Lledó (1947 – 1975), a on hi vivia amb la seva germana. Desenvolupava l’atenció religiosa pels fidels d’aquella zona extrema de la ciutat i era el responsable de la Casa de Caritat; organista de l’Arxiprestal de Sant Joan i director de l’Schola Cantorum, una magnífica coral masculina.
Lluís Maria Moncunill edità una completa biografia de Mossèn Rué (Quaderns de Vilaniu Quaderns de Vilaniu, 57: 5 (2010) (IEV), núm. 73: 79–89 (2018)), on es pot conèixer la seva trajectòria des de l’nfantessa fins als seus darrers dies, passant pel patiment de l’empresonament l’any 1936, i l’inici d’una malaltia crònica a l’Àfrica que ja mai sanaria.
Ara parlarem del Mossèn Rué vallenc, de la seva tant important petjada que deixà i, que tots el que el coneguérem, el recordem agraïts. Una persona que amb pocs recursos materials impregnava de solemnitat i brillantor els actes senzills, que romandrien en quants hi participaven, grans i petits.
Cal que ens retrobem amb l’estampa d’aquell Valls que, quan sorties de les muralles, tenies la sensació que estaves a les afores de la ciutat, quan creuaves els quatre cantons de Cal Felix, el Bar Cal Ton, i cal bastè “Societat de Nacions”. Sobre tot, en arribar a la Font de la Manxa començava un nou barri, aleshores lluny del centre de la ciutat. Mossèn Rué tenia de feligresos a tot aquell veïnat, encara que no era una Parròquia, tant per les necessitats espirituals dels grans com per la catequesis dels infants. Per tot lo que es feia al Santuari del Lledó Mossèn Rué era sempre el celebrant responsable. Amb els anys, tota una vida, la perseverança amb el Santuari i la casa de Caritat fou plena.
Molts esdeveniments ho corroboren. N’expliquem algun. La Festa de Reis l’organitzava amb solemnitat i magnificència, tenint en compte de qui arribava. El Santuari, completament il·luminat, ciris encesos, el mossèn revestit amb els ornaments de les grans diades, escolanets amb encens, etc. Rebia als Reis dins al Santuari, acompanyat per la junta directiva de la Casa de Caritat en ple. Allí els esperaven, emocionats, tots aquells nens que la vida els havia privat d’una familia i no havien conegut el caliu d’una llar; aquell dia Mossèn Rué els hi feia coneixe que tota aquella festa era per ells, que aquells personatges tant importants arribaven per ells i que, tots aquells senyors, moltes vegades seriosos que formaven la junta directiva, es postraven i veneraven als Reis que venien a portar il·lusió a uns nens humils. Mossèn Rué feia el discurs de benvinguda i agraïment als Reis per haver vingut fins aquesta Cova de Betlem, i aquests corresponien amb paraules d’amor i afecte pels nens als qui, acte seguit, els hi repartien els presents que portaven. Una festa esplèndida i emotiva dedicada als nens i nenes internats a la Casa. Era un acte, que el recordo molt be per que el meu pare mi portà més duna vegada, i compartia la mateixa il·lusió que allí es vivia. Mossèn Ruė, atrafegat, pendent de tots els detalls, i eixugant-se la suor en ple hivern. Ell ho feia tot, sense mitjans, però amb tanta imaginació i molt d’amor resultava una gran festa, que la recordo amb emoció després de molts anys.
La festa de la catequesis li donava més malts de cap. Era un acte que es celebrava cada any al teatre Principal, el dia 14 de gener festiu a Valls. Després de la representació Mossèn Rué acabava esgotat, necessitava tres dies per refer-se i recuperar la seva malparada salut. Ell ho feia tot, escrivia el text dels quadres escènics, dirigia els cors de cantants, ho assajava tot durant uns quants dies de molt nerviosisme, per que el seu perfeccionisme no acabava mai d’amarar als infants. Els que actuaven eren els nens i nenes de la catequesis. La representació tenia un èxit garantit clamorós, per l’assistència dels pares, germans, avis, tiets,…. Les mares s’encarregaven de preparar el vestuari que lluirien en la representació. I les mares s’hi lluïen en la confecció. Recordo una escena que representava un casament, i he de dir que els nubis anaven impecables: la novia que era molt més gran i grossa que el nubi portava un veritable vestit de novia i el nubi també lluïa un bon vestit adient que, tot i el barret que portava, no sobrepassava a la novia; tot i tants assajos s’oblidaven de la lletra, i uns dels actors, acompanyant en escena, que la recordava, li apuntava cridant una mica massa; el casament i l’escena acabava be i amb molts aplaudiments. I els cants corals, on hi participava la que ara és la meva esposa, feien el que podien; a ella li va dir el mossèn “mou la boca però no cantis”. A l’hora de la veritat quasi cap del cor cantava i la única que se sentia era ella; desafinava molt. Els que seien a la fila del darrera de la seva familia van exclamar “Qui és aquesta que canta tant malament’”. La seva mare es girà rient hi contestà “És la nostra”. Però s’acabava la vetllada sempre amb tots contents i satisfets de veure els seus petits dalt l’escenari. El que no acabava tant be era mossèn Rué, que sempre necessitava uns dies de descans per recuperar-se de tant neguit. Però a l’any següent, tornem-hi. I, altra vegada, el Principal ple de famílies. I mossèn Rué estressat, eixugant-se la suor en ple gener i necessitant uns dies per refer-se de tanta il·lusió consumida en esforç.
I un tercer record, d’entre els molts que ens ha deixat, de caire popular. La Festa de la Mare de Déu del Lledó, el dia 8 de setembre. Aprofitava la mainada del barri, més grandets o petits, per que fessin una recaptació per les cases de tot el barri per recaptar diners per la festa. No recollia massa, però suficient. La festa era esplèndida, a més dels actes religiosos, sempre molt solemnes i molt cuidats, els actes populars al Passeig dels Caputxins. Preparava jocs per infants, trencar l’olla, carreres de sacs, curses pedestres, on hi participaven molts jovenets del barri. Audicions de sardanes. Curses ciclistes pel circuit del passeig, amb participació dels ciclistes de la ciutat. Tothom tenia premi, encara que només fos testimonial. En tots els actes el mossèn sempre hi era present donant ordres als joves col·laboradors i pendent de que tot resultés esplèndidament. D’any en any, l’èxit d’aquesta festa va anar augmentant i l’aglomeració de vallencs al passeig i al Santuari era molt important, fins el punt que se senyalava com unes jornades de celebració dintre del conjunt de la ciutat. Era el bon treball d’un sol home, amb molta aplicació, al servei de les persones d’aquell barri, aleshores a l’extrem de la ciutat, però molt vallenc. Aquell home de salut molt feble, humil, ple d’estimació i dedicació pel barri, portava llum en temps de foscor a uns veïns, grans i petits, als que implicava plenament amb les activitats que amb tant entusiasme i senzillesa organitzava, superant les mancances que li produïa la seva fràgil salut.
MOSSÈN SEBASTIÀ RUÉ, MÚSIC
A la primavera de 1948, el preat músic, resident a Tarragona, mossèn Sebastià Rué, fou nomenat mestre de capella i organista de l’arxiprestal de Sant Joan, en substitució del reverend Francesc Domènech, que havia estat traslladat amb el mateix càrrec a la prioral de Reus. Mossèn Rué tindria la seva residència en un habitatge annex al Santuari del Lledó, ja que des d’ara seria el capellà del Santuari i també de la Casa de Caritat.
Des del primer moment s’implicà plenament en l’organització de la que s’anomenà “Schola Cantorum de la Parròquia de Sant Joan de Valls”. Els bons fruits no es feren esperar. Va seleccionar un grup de joves per vestir les tres veus masculines que requeria per completar una coral, amb capacitat per interpretar música litúrgica per la celebració dels Oficis a la Parròquia. Recordo que hi participaven els senyors Segura, Domeño, París, Farreras, Rull, Casañas, Guinovart, Vilamajor, i altres que recordo la seva imatge però no recordo el nom….. Assajaven entre setmana, al vespra, després del corresponent horari laboral, a la residencia que tenia annexa al Santuari; passant pel Passeig dels Caputxins se’ls sentia com cantaven.
Era habitual la presencia d’aquest conjunt vocal en les processons de Setmana Santa, acompanyant a alguna de les confraries que hi concorria. Era greu i solemne, en el silenci d’aquelles processons, sentir els cants d’aquell grup de senyors que, agrupats en dos línies, desfilaven cantant dirigits per mossèn Rué, revestit en la seva elegant capa negra.
Ens els oficis solemnes de les festivitats de Santa Úrsula, Sant Joan i la Candela, es feia l’ofici cantat per aquest grup, amb misses de Pergolessi, Perossi, Vitoria i altres.
El dia 4 de març de 1950, en plena Quaresma, la Schola Cantorum de l’arxiprestal presentà al local de Educación y Descanso, el poema sacre Rey pacífico, de Fray Manuel Sancho sobre escenes de la Passió i mort de Jesús, amb l’orquestra La Principal de Valls dirigida per Josep Gelambí; hi havia en l’obra molta part cantada, tant com recitada. La part coral la dirigí mossèn Rué. Per l’èxit que va tenir, es representà els dies 5, 12, 19 i 26 d’aquest mes de març. A l’estrena i assistiren el governador civil, el president de la Diputació, l’alcalde de Tarragona i el de Valls. més o menys com lo que passa ara en els concerts de l’AMV (o en l’estrena del ballet Ariel de Gerhard, el 2011).
Mossèn Rué, en els anys anteriors a la seva vinguda a Valls, en el seu poble natal, Cervià, havia creat i dirigit un gran cor, admirat arreu. Va ser fàcil que, en el primer any de la seva estada a Valls, vinguessin a fer un concert i portar una mostra del seu treball amb l’Orfeó Cervià. Va ser el 25 de juny de 1949, en plena festa major de Sant Joan. Es celebrà un concert al Teatre Apol·lo protagonitzat per l’Orfeó Cervià, amb cançons populars catalanes i clàssiques de Mozart. Així que va arribar a Valls, l’Orfeó va cantar a la plaça del Blat el Cant de la Senyera com a salutació a l’Ajuntament.
El seu amor per la música, i l’afany de bon divulgador, el portaren a programar un petit recital, juntament amb el violoncel·lista Antoni Muset, harmònium i violoncel, durant la celebració de la missa de 12 de la Diada de Reis a l’arxiprestal de Sant Joan. Antoni Muset era un tècnic funcionari del jutjat de Valls, escriptor i músic, un bon intel·lectual d’aquells anys. La missa durava uns trenta minuts, era amb llatí i d’esquena al poble, preconciliar, per tant, es prestava que durant uns espais de la celebració s’hi afegís un recital de bona música clàssica, al menys deixaven de conversar els grups d’homes drets al capdavall de l’església. La qualitat dels dos intèrprets i les obres seleccionades tingueren un èxit tant considerable que va quedar institucionalitzat pels anys venidors, fins que canvià la litúrgia a postconciliar.
Mossèn Rué compositor musical tingué una creativitat molt amplia. Fou compositor de música sacra, algunes sardanes i musicà les nadales de Mossèn Muntanyola.
Entre les sardanes més conegudes tenim “Himne a Maginet”, “Maria Carme” i “Pinzellades” de l’any 1953. I “A la font de Maginet”, “Ha nascut un Verb”, de l’any 1957. “Diumenge al parc”, sardana per a cobla (1959). Possiblement la seva darrera obra
Pels Nadal era habitual rebre una nadala musicada per ell com a felicitació. Era el seu testimoni a la vegada cultural, religiós i solidari amb totes les persones que estimava.
MOSSÈN SEBASTIÀ RUÉ. CORONACIÓ DE LA VERGE DEL LLEDÓ
L’obra que, mica a mica i en silenci, des del seu humil espai del Santuari, Mossèn Sebastià Rué fou espargint a Valls fou extensa i molt preada, difícil de ressenyar en el breu espai d’una xarxa. Anteriorment, hem comentat algunes de les seves moltes qualitats emmirallades a través de la seva activitat. Però, considero que el seu gran llegat per la ciutat i pels vallencs fou l’organització del VI Centenari de la trobada de la imatge de la Mare de Déu del Lledó, amb tot el seu, escassament valorat, treball per assolir la Coronació Canònica de la Verge del Lledó. La ciutat està en deute amb aquest personatge, no nascut a Valls, però amb una potent petjada llegada al que va ser el seu poble.
L’origen del procés que arribà a la solemne Coronació de la Verge del Lledó, el descriu amplament Lluís M. Moncunill en la biografia publicada per l’IEV: “A partir del 8 d’agost de 1964, Mn. Rué es posa mans a l’obra en la preparació del gran esdeveniment de la coronació canònica de la imatge del Lledó i demana per escrit al cardenal De Arriba y Castro que adreci la seva sol. licitud al papa Pau VI. A finals de 1964, Mn. Rué mou tots els fils amb vista a la celebració del centenari i la promoció de la coronació canònica.” (Quaderns de Vilaniu Quaderns de Vilaniu, 57: 5 (2010) (IEV), núm. 73: 79–89 (2018)
En aquesta sol·licitud s’incloïen reformes importants de manteniment i actualització necessàries en el Santuari, on feia temps que no s’hi feia cap acció. Lluís M. Moncunill dona detalls d’aquests fets: “La inauguració de totes les obres fou el dia 12 d’octubre de 1965, oficiada pel vicari general de l’Arxidiòcesi, Dr. Francesc Vives, en absència del cardenal present al Concili Vaticà II a Roma”.
Amb aquesta sol·licitud, mossèn Rué imposava la seva creença en el dret de dedicació que la Mare de Déu li mereixia; i que fou referendada pel Papa Pau VI amb la Coronació Canònica de la imatge, que no ho es concedeix així com així; i aquí és on cal significar i valorar plenament el treball previ del mossèn: documentar i justificar, àmpliament i rigorosament, el per què feia la sol·licitud. Altament significatiu que en els darrers 30 anys, en la província de Tarragona, no hi havia hagut cap solemnitat com aquesta.
Expressiu i tàcitament fou el reconeixement que aquests dies de celebració feu el Prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, Cardenal Larraona en que, Valls també excepcionalment, passaria a ser l’única població de la província que tindria dues imatges coronades canònicament.
L’inici fou una iniciativa i un impuls molt personal de mossèn Rué, amb l’habitual esforç i treball intel·ligent; avançant el temps, començà a rebre recolzament, mitjançant una comissió executiva de la que va acabar sent només “l’assessor religiós”, i els suports s’incrementaren a mesura que veien la importància del projecte per la ciutat, aleshores eren molts els que pujaren al carro. En la solemnitat del gran acte de la Coronació l’observarem sempre en un segon terme; però això no l’importava en absolut, com ja era habitual en aquest home ple de grandesa i humilitat, no hi fa res, ell havia assolit amb escreix el seu objectiu.
La corona, sufragada per subscripció popular, on hi havia donatius en efectiu i també molts amb joies familiars, d’or i plata. Mossèn Rué encarregà la confecció de les corones de plata daurada i pedreria als joiers vallencs germans Piñas.
El dia 1 de gener de 1966, celebració important en el Santuari de la Verge del Lledó: benedicció de la «Llàntia del Centenari», la tènue llum que no s’apagaria durant tot aquest any, símbol de l’amor i de la devoció d’un poble a la Mare de Déu del Lledó. Era l’inici dels actes que, amb tanta il·lusió i perseverança feia temps preparava Mossèn Sebastià Rué i el grup de col·laboradors que havia reunit al seu entorn, per commemorar el VI centenari de la providencial troballa de la imatge de la Mare de Déu del Lledó, i que culminarien amb els actes de la coronació canònica. Oficià la cerimònia Mossèn Sebastián Rué, capellà del Santuari, i l’alcalde de la ciutat va encendre la Llàntia, oficiant-se seguidament la missa, amb assistència dels membres de la Corporació Municipal i autoritats, Junta de la Casa de Caritat i nombrosos devots de la Verge del Lledó. Així es van iniciar les festes del VI Centenari i Coronació de la Mare de Déu del Lledó.
El dissabte 25 de juny a les 11, en el Santuari de Nostra Senyora del Lledó, és concelebrà una missa oficiada pel pare abat mitrat de Poblet, dom Edmon Garreta; acte seguit, és traslladà, en concorreguda processó, la venerada imatge de la Verge del Lledó, portada pels feligresos, fins a l’arxiprestal de Sant Joan Baptista.
El diumenge, dia 26 a les 10, en el temple arxiprestal de Sant Joan, as celebrà una solemne missa de pontifical pel Cardenal Arquebisbe de Tarragona, amb l’esperada cerimònia litúrgica de la coronació de la Imatge de la Verge del Lledó. Cantà la missa la Coral Victòria. Posteriorment, retornà en solemne processó, la Imatge de Ntra. Sra. del Lledó al seu santuari.
Al vespra, al teatre Principal, la Coral Victòria, feia un esplèndid concert, amb lo que concloïen els actes del VI Centenari de la trobada de la Mare de Déu del Lledó i de la seva solemne Coronació.
Mossèn Sebastià Rué i Gené va morir sobtadament el dilluns dia 29 de desembre de 1975. Tenia 59 anys.
El sepeli s’efectuà el dimarts dia 30, al matí al Santuari del Lledó, totalment insuficient per donar cabuda a tots els que hi volien ser presents per donar-li el darrer adeu amb les seves pregàries.
La missa de funeral la va dir el senyor arquebisbe. Dr. Pont i Gol, que la va concelebrar amb 35 sacerdots, entre ells el Vicari Episcopal, el senyor Arxipreste, el P. Cases, el rector de Sant Antoni i del Carme.
Els solemnes cultes religiosos i la celebració eucarística van ser cantats en gregorià i el respons, el Rèquiem, en música polifònica.
El recordatori deia: “Per manament vostre, Senyor, he viscut entre els mortals, avui torno a Vós. Tingueu pietat de mi”.
