El Nadal no s’escapa de la polèmica. Tot i ser unes dates molt assenyalades, no tothom les viu igual. En general són uns dies que es passen en família, amb molts dinars, sopars i algun regal. Però, quin és el sentit veritable del Nadal? Se’ns ha perdut?
Passat el dia de la Immaculada, les ciutats del nostre país ja s’han guarnit amb motiu de Nadal. De fet, a Barcelona, les il·luminacions tradicionals es van encendre el 26 de novembre, i a la nostra ciutat, crec recordar, que va ser el divendres 2 de desembre. Uns llums que ja de per sí porten la seva polèmica. Des de fa uns anys, en la majoria de ciutats, han abandonant els motius pròpiament nadalencs, com els portals, els àngels i fins i tot les campanes, per passar a motius molt més abstractes, com ara línies de llums, estrelles o simples formes de colors.
El Nadal de fa uns anys era una festa entranyablement familiar; sense canviar substancialment, eren dies per compartir felicitat i alegria amb els que estimes; temps d’estar en familia, i fer, en els darrers dies de l’any aquells petits esforç i detalls que tant signifiquen pels teus familiars i amics, que moltes vegades se’ns obliden. Temps per recordar als membres de la familia i amics que ens han deixat. Per molts segurament seran els dies més tristos de l’any, desitjant que passin ràpidament.
Però, no significa el mateix per a tothom. Per molts el Nadal és «un temps com qualsevol, només que, a més de reunir-nos amb la família de sempre, aquesta vegada, ens fem regals». Per ells no hi ha un esperit nadalenc en la família, pot ser per la mort dels avis, pot ser per que ja no hi ha nens petits; així, que han deixat de viure i fer molts dels rituals que abans feien. És un temps com qualsevol altre, que no canvia en res.
Aquestes festes, amb la millora dels estatus econòmic social, es convertí en una accentuat període consumista de l’any. Molt cert si tenim en compte que cada espanyol de mitjana, segons una enquesta realitzada per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), ens gastarem 412 euros en regals, adorns, menjar, beguda i loteria.
Aquesta evolució del sentiment i la celebració del Nadal també avança en paral·lel amb la pèrdua de les tradicions catalanes, en aquest cas del Nadal. Ens diuen, per assossegar-nos, que les tradicions catalanes canvien constantment a causa de les influències exteriors, però que això no implica una pèrdua de la identitat catalana, i seguidament ens diuen que cal lluitar perquè no es perdin les tradicions, sense rebutjar els elements que les transformen. Una mica complicat d’entendre-ho. Tot seguit també afirmen que les tradicions no estan lliures del perill de desaparèixer, encara que Antoni Dalmau no veu amb pessimisme la situació actual dels símbols identitaris de Catalunya. Segueix afirmant Antoni Dalmau: “Les tradicions, signes identitaris d’un país; on l’evolució de les tradicions pot comportar que algunes s’abandonin, però que alhora n’apareguin de noves”. Però digui lo que digui el senyor Dalmau, a tot lo nou li cal molt temps per arribar a ser tradició.
Se’ns omple la boca de paraules defensant la llengua, el país, les tradicions…..i aquests mateixos, que hi dediquen tanta vehemència, acaben substituint el pessebre per l’arbre de Nadal. El consumisme arriba a tal punt que el Tió s’està transformant en un Pare Noel. El Tió, protagonista d’aquella cerimònia que, després del darrer plat del dinar de Nadal, ens proporcionava el cava, els torrons, i unes tradicionals llaminadures, ara ha entrat en el gran mon del consumisme desenfrenat i, a cops de bastó, regala ordinadors, mòbils darrer model, i possiblement algun patinet.
Adaptem i absorbim costums i tradicions d’altres mons, aliens al nostre, trufats de consumisme, i tot seguit reclamem la protecció per conservar “tot lo nostre”. Quina aportació hi fem nosaltres? Ens cal reflexionar.
La nostra ciutat sempre havia tingut una tradició pessebrística, fins ben entrat els anys 1960, que es va diluir entre les noves costums d’una vida més acomodada. Era una bona tradició pessebrista que, un grup reduït d’aficionats, veritables artistes en aquesta activitat, havien conservat amb el seu exemple estimulant. Per aquests pessebres, amb les portes de les cases obertes, hi desfilaven nombrosos vallencs que mai regatejaren els seus elogis i admiració pels autors i creadors. Recordo que de petit, abans de dinar el dia de Sant Esteva o algun altra festiu, acompanyat del meu pare, haviem visitat els magnífics pessebres creats pels vallencs Pere Batalla, Cases Dalmau, Albagés, Ulldemolins, i pel Col·legi Màxim, i en tots els col·legis de la ciutat. També el que en el Front de Joventuts construïren, l’any 1948, amb la direcció del jove Jordi Batalla Ribas i l’ajuda dels joves Contijoch, Salat i Domingo Segú. En aquest any 1948, els pessebres construïts de caràcter familiar, en les llars vallenques, foren molt nombrosos, més de 60 confessats, que també eren molt visitats per altres vallencs, sempre ben rebuts i ben atesos. Durant molts anys, fins ben entrats els anys 60, la Congregació Mariana organitzava el concurs de pessebres; calia inscriure’s per participar-hi ja que un jurat visitava la llar on s’havia construït. Posteriorment es lliuraven els premis, i sempre hi havia algun present per tots els participants.
A partir dels anys 60, amb l’inici de la bonança econòmica, començà a implantar-se la costum, tant poc nostra, com era la Cena de Nochebuena. De manera, que va minvà l’assistència a la tradicional Missa del Gall per assistir als sopars, inicialment de grups d’amics i després ja familiars. Una tradició més, aliena a les nostres costums que s’ha imposat en les llars catalanes; una tradició totalment castellana; que tothom accepta de bon grat. Mentre, anem perdent identitat.
Potser les paraules més amargues que s’han escrit contra la mentalitat de l’home modern les va escriure un pensador solitari: «Hem perdut la ingenuïtat, hem perdut candor, franquesa, senzillesa; hem perdut capacitat d’admiració… Res no ens sorprèn ni ens emociona, res no ens entusiasma ni ens commou».
“Encara hi ha poetes?, va preguntar Papini. Sí, n’hi ha, i a més són imprescindibles”. «Des que les fades van desaparèixer de França, va dir Víctor Hugo, França va deixar de ser feliç». Només una croada espiritual, idealista i poètica ens alliberaria de la ramploneria del viure actual, perquè només una nítida i espiritual poesia ens farà captar un sublimat sentit del que és etern.
S’està perdent el sentit religiós, que és el tradicional i primigeni. No oblidem que el Nadal celebra el naixement de Jesús, el Messies que els Jueus esperaven fa 2.000 anys en un petit poble anomenat Betlem, a l’actual Palestina. Un sentiment que és ignorat per a un sector molt important de la nostra població.
La poesia de Betlem no és a la cova, ni al fred, ni a la pobresa, ni al desemparament, sinó a les persones que es mouen i viuen en aquest ambient. La poesia, la meravellosa i estupenda poesia del fet extraordinari i irrepetible ens la canta Josep Maria de Sagarra en el seu Poema de Nadal:
“perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!”
Quants veïns nostres, en prou feina tindran palla damunt on dormir; quantes famílies tenen actualment una llar pitjor que l’Establia de Belén?. Cal tenir-ho present, en aquests dies que ens convida a la reflexió.
O se’ns remou el pensament en la poesia “Nochebuena” de Campoamor: quanta veritat i quanta cruesa hi ha en aquests quatre versicles: la nena que ha mort per inanició i misèria als braços de la seva mare, mentre la gent del voltant passen cantant “Esa noche es Nochebuena”. Escrit fa quasi dos-cents anys, retrata amb nitidesa la societat actual, el grau d’egoisme, la insolidaritat, i també racisme.
És bo llegir aquests dies el Poema de Nadal de Sagarra, i reflexionar: sobre el que ens diu:
“perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
encara ens queda al fons del fons
l’entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!”
Cal que pensem que en aquestes festes, persones de la mateixa ciutat que nosaltres ho pesaran molt malament; mentre molts altres, al seu costat cridarem “Esta noche es Nochebuena”.
