He celebrat ja 80 Nits de Nadal i mai ho he fet amb un sopar de “Nochebuena”. Com a molt, sortint de la Missa del Gall, amb la família, una mica de piscolabis amb torró, neules i cava amb la família, o amb amics, a casa.
Aquest any no em venia de gust sortir per anar a la Missa del Gall i m’he quedat a casa. Un sopar molt lleuger, una mica de música i una pel·lícula per la televisió que, buscant, m’ha aparegut la que feia uns quants anys no visionava: “Qué bello es vivir!!”
Es curiós com la pel·lícula de Frank Capra va passar del fracàs al èxit. El públic nord-americà de postguerra no estava d’humor per a faules sobre la condició humana, de manera que la pel·lícula va ser ràpidament oblidada… Més de dues dècades després de la seva estrena, aquest drama fantàstic, va ressuscitar gràcies a les revisions anuals per la televisió. Ara és una pel·lícula nadalenca de l’any 1946 que, dins del món del cinema, és un clàssic pel tema particular que tracta: el suïcidi. És una descripció de la tristesa, desesperació i desemparament que condueixen als homes a sumir-se en la més profunda depressió, fins a prendre la resolució de posar fi a la vida. Però, respecte altres pel·lícules amb aquest tema, te la seva part positiva, ens ensenya que no tot és foscor, perquè en el món també coexisteix l’amor, l’amistat i la bondat; guies que sempre han de portar esperança. És una història plena de valors, molt humana. Destaca la importància de servir als altres, i la transcendència i repercussió que tenen les bones obres de cadascú.
Em quedo amb la dedicatòria de l’àngel de la guarda Clarence Odbody, que s’ha de guanyar les ales, ha escrit en el conte que regala a la família al final de la pel·lícula: “Ningú és un fracassat si te amics”.
La profunditat de la seva història, va més enllà d’un conte nadalenc, s’ha guanyat molts cors, convertint-se en un clàssic del cinema.
Podem entendre com actual l’actitud poc humana dels banquers i usurers de la primera part de la pel·lícula, i ens transporta la seva imatge a la nostra societat, però no n’estic tant segur que hi podem trobar actualment les virtuts que manifesten els ciutadans de la població, al final de la pel·lícula: criteris de justícia, solidaritat, amistat, generositat, despresos, moltes virtuts… que segurament a l’any 1946 no hi serien amb l’abundància que reflecteix la pel·lícula; encara que penso, per que ho em viscut i recordem el tarannà d’aquells anys, que s’entenia perfectament la reacció de la gent d’aquell poble, i tampoc ens sobtaria aquella reacció en la nostra gent d’aquells mateixos anys.
Una pel·lícula que m’ha anat molt be veure-la, després d’uns anys, i reflexionar sobre lo que ens explica.
