Un clot, eternitzat en una vorera, pot concloure la història d’una familia. I així ha estat per una bona familia.
L’Antonio i l’Angeles, esposos, bona gent, ben estimada pels veïns del Portal Nou. Vivien en un pis vell que s’havien acomodat al seu gust i a les seves necessitats, on l’acariciava el sol de tarda d’hivern i es sufocava de calor les tardes d’estiu.
L’Antonio, ja pensionat, gaudia d’una assossegada vivència sense apetències, només el preocupava que la seva estimada Angeles estigues lo més confortable possible, que no es trasbalsés per les alteracions intenses de la temperatura. Feia uns dos anys que la Angeles havia iniciat l’evolutiu procés del Alzheimer. Sempre junts a tot arreu, l’Antonio, amb l’ajuda de la bengala i una diabetis incipient que li limitava menjar la fruita que tant li agradava, l’Angeles havia portat sempre les regnes de la llar; eren l’estampa d’una estimació ben viva.
Amb la progressió de la malaltia de l’Angeles, tot anava canviant; l’Antonio recollia les funcions que l’Angeles deixava de fer a la llar. Sortien junts a comprar, la portava agafada de la ma, i sense comprendreu el motiu ella ho acceptava complaguda; la iniciativa en la vida a la llar ja la marcava l’Antonio. Els matins d’hivern els veiem asseguts en un banc del Portal Nou, deixant-se escalfar pel sol; a l’estiu els veiem, a les tardes, asseguts en un d’aquests bancs, a la frescor de l’ombra dels arbres, fins ben entrada la nit, quan la casa hauria recuperat la fresca confortabilitat.
Era una imatge simpàtica, de bonhomia, amb qui comparties la salutació i una breu conversa. Mai li vaig sentir un lament o una queixa. Ho acceptava amb conformitat i estimació cap a la seva Angeles.
Arribà un dia en que l’Angeles ja no podia sortir de casa; estava molt incapacitada. L’Antonio, amb tota la recança, que no mostrava, decidí portar-la a un centre de dia; així podia arreglar la casa amb la tranquil·litat de saber que l’Angeles estava ben atesa; més endavant una senyora la cuidava a casa; ja no estava en condicions d’anar al centre de dia. Mentre, l’Antonio seguia fent les compres, amb la seva coixesa i ajudat de la bengala, sempre el mateix recorregut, però ara ben sol.
Un dia, tornant amb el pa de Ca la Lourdes, en un clot a la vorera, ben pronunciat, hi posà el peu bo i va caure, picant a terra de cara; un cop molt fort al cap amb una ferida profunda que sagnava exageradament. Després d’una primera cura que li practicaren les noies de la farmàcia veïna, el traslladaren urgentment a l’hospital. L’Angeles es va quedar sense pa i sense Antonio. Feia temps que ella detectava la continuada presencia d’un senyor a casa seva, amb ella, que li feia companyia i la cuidava; malauradament, ignorava qui era aquell senyor, però sabia que formava part d’ella, que no estava sola i el necessitava.
L’accident fou més greu de lo que en la primera aparença semblava. Commoció i vessament cerebral, ingrés al Pius Hospital, i posteriorment al sociosanitari. L’Angeles, després d’una setmana sense l’Antonio va morí, li mancava lo més important per seguir vivint. L’Antonio segueix ingressat al sociosanitari en estat greu; desconeix que la seva Angeles l’ha deixat. Hi ha moments que recupera la consciència; deuen ser uns moments de neguitegi pensant qui cuida de la meva Angeles si no hi soc jo.
L’Angeles i la seva alegria ho va perdre, definitivament, un mal dia, de la manera més il·lògica, quan venia de buscar el pa. Jo trobaré en falta en el barri la bonhomia i afabilitat de l’Antonio i l’Angeles.
