Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

ARTURO BENEDETTI MICHELANGELI, perfeccionisme malaltís.
Entusiasme per la música

ARTURO BENEDETTI MICHELANGELI, perfeccionisme malaltís. 

(Extracte de les Notes de César Coca. Cultura. “El Correo”. 9 març 2017)
Un dels més importants pianistes del segle passat, és famós per la puresa de les seves interpretacions i per la seva singular personalitat. Un nom que als aficionats més joves a la música clàssica segurament no els dirà gaire. I això no és just, perquè és un dels pianistes més extraordinaris del segle passat. Un artista malaltís, de repertori molt reduït, maniàtic fins a la desesperació i sempre un maldecap per als que el contractaven. Perquè pocs han cancel·lat tants concerts com ell a l’últim minut. Inconfusible la cristal·lina transparència de les seves interpretacions.
Després de la segona guerra mundial es va llaurar una merescuda fama com a concertista, malgrat que la seva delicada salut l’obligà a interrompre les gires en més d’una ocasió. Després va haver d’abandonar Itàlia per un problema amb Hisenda i es va instal·lar a Suïssa. Va fer algunes classes, entre d’altres a Martha Argerich; va fundar festivals; va fer estudis d’etnomusicologia i va deixar per a la posteritat un grapat d’enregistraments que són en gairebé tots els casos referències absolutes. Pocs enregistraments perquè el seu obsessiu perfeccionisme li va impedir abordar un repertori més gran i autoritzar la sortida d’enregistraments que considerava deficients.
L’obsessió pel perfeccionisme es va convertir en malaltissa. Viatjava sempre amb un piano i un afinador. Avui només Krystian Zimerman es mou per Europa en una furgoneta on porta el piano. Benedetti Michelangeli va cancel·lar concerts amb freqüència, i més d’una vegada es va aixecar a meitat de la seva actuació i va marxar perquè el piano no sonava com a ell li agradava. És molt cèlebre l’anècdota d’un concert que va fer al Vaticà, ja en els últims anys de la seva carrera, en què es va aturar a mitja partitura per demanar que retiressin uns testos de flors. Pel que sembla, el brunzit d’un insecte que ningú més no sentia li impedia concentrar-se.
El seu so és transparent com el vidre. Potser no hi ha hagut cap altre pianista tècnicament tan perfecte. Tant que alguns l’acusaven d’una excessiva fredor. Durant les seves interpretacions amb prou feines movia els músculs de la cara perquè defensava que res no havia de distreure els oients. Tampoc donava bises per molts aplaudiments que sonessin. Deia que la seva dedicació era tan gran que arribava esgotat a l’última nota. Per a la posteritat han quedat uns quants discos ‘oficials’ d’inigualable qualitat: un concert de Ravel que s’ha convertit en el cànon interpretatiu d’aquesta obra, un ‘Gaspard de la nuit’ excels, un ‘Carnaval’ de Schumann en què es escolta cada nota com no és possible fer-ho amb cap altre pianista, una Cambra de Rachmaninov que hauria impressionat el mateix compositor…
Després hi ha els enregistraments de la televisió i alguns ‘pirates’ que sense arribar potser a aquesta perfecció donen una bona mostra de la seva qualitat. Entre totes destaca un Concert ‘Emperador’ de Beethoven amb Celibidache a la batuta que és una veritable joia. Va morir a Suïssa el 1995, als 75 anys.

Deixa un comentari

Required fields are marked *