Si hagués de seleccionar una obra de caràcter plenament social realitzada a Valls, totalment al servei dels ciutadans, durant els meus i molts anys de vida, sens dubte triaria el projecte de l’abastament de les aigües.
És difícil entendre, avui dia, que moltes famílies a la nostra ciutat no gaudissin d’un dret tan bàsic com ho és el fet de disposar d’aigua corrent a casa seva. Una mancança que existia des de sempre. Ja l’any 1930 es va plantejar la realització del projecte, però no va ser possible. Va ser l’alcalde Josep M. Fàbregas qui, inicialment l’any 1947 i definitivament l’any 1955, entre totes les seves obres de caràcter social que realitzà -i en foren unes quantes durant el seu mandat-, s’obstinà en la realització d’aquest projecte, inqüestionable per a una població occidental de meitat del segle XX. Foren molts els inconvenients i pressions que van posar els propietaris de l’aigua, del tot incomprensibles, i que ho superà el projecte. Només la tossudesa, el coratge i no estar sotmès a lligams socials va fer possible portar a bon port aquesta tasca ingent, més dura pels inconvenients i la insolidaritat d’alguns vallencs que no pas per la magnitud de l’obra. Crec que cal conèixer aquesta pàgina de la història de la nostra ciutat, que segurament molts ignoren, i que pot avergonyir a molts altres.
Potser a alguns inquiets investigadors els portarà a aprofundir-hi més del que jo mateix he pogut fer. Hi hagueren molts entrebancs i molts intents per desbaratar la realització del projecte. En mig d’aquest procés es van celebrar unes eleccions municipals en què, a més de la candidatura oficial que presentava el govern de l’alcalde Fàbregas, se n’hi va presentar una d’oposada, creada des d’entitats locals amb el pòsit d’una certa catolicitat. Coneguerem enfrontaments familiars i també una campanya electoral des de la “trona”. En aquesta ocasió, l’alcalde Fàbregas no va tenir els reflexos que el caracteritzaven; considerant que les dues candidatures eren addictes al règim vigent, podia haver retirat la seva i donar com a bona l’opositora, però segurament va pensar que tot el que estava fent per la ciutat li donaria un bon resultat, i no va preveure que això no era el que es votaria en aquelles eleccions. Tot i perdre les eleccions, Fàbregas va mantenir el coratge i tirar endavant el projecte de fer arribar l’aigua a tots els vallencs; si no hagués estat així, hauria tornat a quedar damunt la taula.
L’AIGUA ERA UNA PROPIETAT PRIVADA
En 23 de juliol de 1816, en escriptura pública d’atorgada davant de notari públic que ho fou de la vila d’Alcover, Don José Antonio Carles Oliver, amb residència a Valls, els senyors D. Andrés Llaonar Pons i D. Ramón Sabatés Aregenter, feren en virtut de l’expressat document, cessió i consigna a favor del Pío Hospital de Valls de l’aigua, fonts públiques, mines i aqüeductes dels que eren propietaris en virtut dels títols en aquesta escriptura expressats. El Pío Hospital, fundat pel Dr. Cessat, arxipreste que fou de la parròquia de Sant Joan Baptista, es regia per una junta autònoma de beneficència i tenia el seu emplaçament, aleshores, a l’actual edifici de Sant Roc. El Pío Hospital, ja propietari de l’aigua potable, a fi de recaptar fons per al seu sosteniment, posà a la venda, mitjançant escriptures notarials i títols de propietat, un total de 416 plomes d’aigua a múltiples vallencs, i va constituir en venda ajornada, una part de la quantitat convinguda, que és actualment el cànon que es paga al Pío Hospital. És a dir, ens trobem amb què la totalitat de l’aigua de Valls és de propietat: 416 plomes, particular i la resta és propietat del Pío Hospital.
Fins ben entrat l’any 1962 no arribà l’aigua corrent i potable a moltes llars de Valls, sobretot a les més humils. Recordem com la gent anava a les fonts públiques -llavors hi brollava aigua-, amb galledes i cubells per proveir-se d’aigua per a les seves necessitats, tant per cuinar com per rentar, i com també utilitzaven els safareigs públics, situats en diferents zones de la ciutat per rentar la roba, havent sol·licitat prèviament el corresponent torn.
L’aigua era una propietat privada, la unitat es denominava «ploma d’aigua», que es comprava i venia. Era una situació anòmala i molt injusta, ja que si vivies en una casa on no eres propietari de «plomes d’aigua” no disposaves d’aquest bé essencial, tot i que es perdia contínuament aigua corrent que anava a parar als torrents. Molta aigua desaprofitada mentre moltes llars no en tenien.
Des de 1930 es començà a plantejar aquest problema dins de l’Ajuntament de Valls, quedant sempre damunt la taula. Va ser l’alcalde Josep M. Fàbregas qui, a l’any 1947, va emprendre decididament el projecte per dotar d’aquesta primera necessitat totes les llars. Presentaren el projecte en el plenari celebrat el 14 de gener de 1953, amb la presència del Governador Civil, i aprofitant un decret de l’Estat que afavoria aquest tipus de projectes.
Aquest va ser l’inici definitiu d’unes obres molt importants -tant econòmicament com socialment-, que finlitzaren l’any 1962, després de continuats enfrontaments entre els propietaris de plomes d’aigua i l’Ajuntament de Valls.
Sortosament l’obstinació de l’alcalde Fàbregas va fer possible assolir l’objectiu.
L’alcalde ho va presentar així en el plenari: «Les aigües només és un problema municipal pel que fa a les repercussions d’ordre públic, ja que és més qüestió d’interessos particulars, ja que el municipi només té una cinquena part de les plomes d’aigua, sent les quatre cinquenes restants de propietat particular.»
La presentació pel ponent, el regidor senyor de Molina, notari de Valls, la descriu el setmanari Juventud de la següent manera:
“Oberta la sessió, es procedeix a la lectura de la ponència d’aigües sobre el problema de captació, elevació i conducció per al subministrament públic, proposant se sol·liciti de l’Estat i concedeixi l’auxili que disposa el Decret del Ministeri d’Obres Públiques de 1r de febrer de 1952.”
Intervenció del senyor Molina:
Concedida la paraula, el ponent Sr. de Molina, defensa la seva ponència, ressaltant la importància del problema amb les paraules del mateix preàmbul del citat decret, tot i que és en la ment de tots. “De la seva solució –diu– depèn el creixement d’aquesta industriosa i treballadora ciutat.”
Analitza l’estat actual de la qüestió. Valls és envoltat per dos barrancs, un dels quals és conegut com «el de les cent fonts», és a dir, té aigua en abundància i, no obstant, el proveïment és avui deficient, el que s’atribueix a què la conducció no té la pressió suficient ja que hi manca un dipòsit regulador, que la xarxa de distribució és inadequada i existeix una minsa quantitat d’usuaris.
En l’estudi de les solucions, el problema ja es plantejà l’any 1930, sent la preocupació de tots els ajuntaments que han precedit l’actual.
Creu que ha arribat el moment decisiu i oportú, ja que el govern de l’Estat ofereix amb fets l’ajut necessari i, a més, els tenedors d’aigua i els vallencs reconeixen la necessitat de la seva solució.
“La solució ha de ser a base de l’ajut de l’Estat” –diu-, i està en la quantia de les bestretes i auxilis que ofereix: 1r. Subvenció fins al límit màxim del 50%; 2n. Exempció a benefici del municipi de la desena part de la contribució urbana i rústica com a garantia dels emprèstits que el municipi concerti per a les obres; i 3r. Aportació de l’Estat, en concepte de bestreta, de la quantitat necessària per completar la part de l’import de l’anualitat de l’emprèstit concertat, que no hagi pogut ser cobert amb els recursos a què es refereix el número 2.
Molina va acabar la seva magnífica exposició ponderant la importància de l’ajut i proposant de fer-lo servir. La proposta va ser aprovada.
ANTECEDENTS SOBRE EL SERVEI DE PROVEÏMENT D’AIGUA
L’aigua és font de vida i un dels recursos naturals més preuats del nostre planeta. Des dels orígens de les primigènies formes d’organització de la raça humana, els diferents pobles han buscat situar-se en les proximitats d’aquest recurs que, amb el pas dels segles, ha guanyat importància ja que es té consciència de la seva escassetat i la seva extremada necessitat.
En aquest sentit, i aproximant-nos al terreny jurídic, el proveïment d’aigua és un dels principals serveis objecte d’atenció pels ordenaments jurídics, reconeixent la seva importància fins a elevar-los a la categoria de serveis públics que han de ser garantits per les administracions públiques.
«No hi ha vida sense aigua», declara en primer lloc la Carta Europea de l’Aigua, redactada a Estrasburg el 6 de maig de 1968 i aprovada pel Consell d’Europa, una autèntica declaració d’intencions que continua amb la proclamació d’una sèrie de principis per gestionar correctament l’aigua, partint de la premissa que estem davant d’un bé jurídic que ha de ser considerat «un tresor indispensable per a tota activitat humana».
La mateixa Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la seva Resolució A / RES / 58/217 de 9 de febrer de 2004, va proclamar el període 2005-2015 com la Dècada Internacional per a l’Acció «L’aigua, font de vida».
La importància de l’abastiment d’aigua per a qualsevol població queda recollida, fins i tot, en el Dret medieval 13 i les Set Partides del Rei Alfons X, que en la Llei 10 es reconeixia que sense aigua «els homes no poden viure, i per això cal que la tinguin sempre».
En el nostre ordenament jurídic, el proveïment d’aigua potable als domicilis està configurat com un servei on la competència correspon als ens municipals, així com l’evacuació i tractament d’aigües residuals, de conformitat amb el que es disposa en l’art. 25.2 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases de Règim Local (LBRL).
Benedicció i inauguració de l’elevació i proveïment d’aigua potable a la ciutat
El dia 17 de juliol de 1962, la ciutat va aparèixer profusament engalanada amb les banderes habituals i penjants als balcons oficials. Era una jornada important: es tractava de la inauguració del servei, amb la consegüent elevació, de l’abastament d’aigua a la població culminant una obra pretèrita que per un problema havia estat latent des de fa molts anys, precisant-ne la resolució; procés que es va iniciar l’any 1953 i que ha conclòs després de nou anys.
Per la importància social de l’obra es va voler donar la màxima solemnitat a aquest acte inaugural. Dimarts dia 17 de juliol de 1962, a les 13 hores s’efectuava a la plaça dels Màrtirs, la Benedicció i inauguració de l’abastament d’aigua potable a la ciutat. Amb això es coronava una vella aspiració i necessitat local.
S’havia produït el relleu a l’alcaldia; ja no era alcalde l’iniciador i gran defensor d’aquest projecte José Maria Fàbregas; actualment l’alcalde era Don Francisco Clos que va convidar els vallencs a participar d’aquest acte: “Desitja aquesta Alcaldia que la població celebri tan joiosa efemèrides vallenca, CONVIDA A TOT EL VEÏNAT a unir-se a aquest acte inaugural, i agrairà del comerç i altres establiments la seva adhesió als actes figurats al Programa; així com a les indústries facilitin als seus productors la seva assistència, a fi que la Ciutat tota, amb la seva presència doni al feliç esdeveniment la solemnitat que mereix.
Així ho espera el vostre Alcalde, que com un vallenc més, sent satisfacció pel resultat aconseguit, en bé de la nostra estimada Ciutat.”
A l’hora prevista arribava l’Excm. Sr. Governador Civil, Rafael Fernandez Martinez, el President de la Diputació Provincial, senyor Antonio Soler Morey, i les autoritats provincials i locals. Seguidament a la mateixa plaça es va procedir a la inauguració oficial del nou servei, amb la realització de diverses proves pels bombers de la ciutat; seguidament Mn Vicenç Morera va procedir a beneir les instal·lacions i conduccions de l’aigua.
l’Alcalde, senyor Francisco Clols, en un expressiu i sentit discurs, va fer història de la important obra aconseguida, animant els vallencs a mantenir-se units per assolir noves i decisives etapes per bé del nostre Valls. Va fer després, l’ús de la paraula el President de la Diputació Sr. Soler Morey, qui va transmetre en nom del senyor Governador, que hi era present, la satisfacció del mateix per haver estat inaugurada aquesta important millora per a Valls.
Finalment la benedicció i inauguració dels dipòsits elevat i semi enterrat.
(Juventud, 21 juliol 1962)
El Governador Civil va agafar una enrabiada per la manera com s’havia organitzat l’acte inaugural. No va voler intervenir al torn de discursos. No acceptava que la inauguració d’una obra a favor dels vallencs, amb tants anys de retard, s’inaugurés amb quatre manguerats d’aigua pels bons bombers de Valls. Va ser un fet que l’anotà a les seves pàgines per recordar la demanda de responsabilitats.
