Llegim a l’Evangeli de Sant Lluc: «Era ja com l’hora sisena i les tenebres van cobrir tota la terra fins a l’hora de nona, enfosquint-se el sol; i el vel del temple es va esquinçar pel mig.
Jesús, donant una gran veu, va dir: Pare, a les teves mans encomano el meu esperit. I dient això, va expirar».
En record i commemoració d’aquest passatge de la Passió, l’Església Catòlica, des del segle XII, destinava el capvespre, amagat el sol, de dimecres, dijous i divendres sants a la lectura de salms, antífones i responsoris fúnebres, que acabaven amb el salm «Miserere». Crec recordar que a Valls es feia el Dijous Sant a la tarda, abans del Concili Vaticà II. La cerimònia es feia sense llum solar i amb les lluminàries de l’església apagades, només amb la llum d’unes espelmes. Per això es va conèixer aquesta lectura com Ofici de Tenebres.
Es realitzava de la manera següent: El temple a les fosques, únicament estaven enceses 15 espelmes col·locades sobre un suport triangular: 11 representaven els apòstols que van romandre fidels a Jesús; 3 a les «tres Maries» (Magdalena, Salomé i Cleofàs); i 1, la del vèrtex superior, a Maria, mare de Jesús.
Era una bona estona que, sense entendre lo que estaven llegint en llatí, estàvem inquiets, asseguts al banc, amb el carrau que ens havien comprat a Ca la Lluiseta Vives.
A mesura que el sacerdot pregava els salms, s’anaven apagant les espelmes, de baix a dalt del canelobre; en arribar a la darrera no s’apagava sinó que, encesa, s’ocultava darrere l’altar.
En arribar aquest moment era quan s’iniciava el gran terrabastall o, com deien els llatins, «finita oratione, sit fragor et strepitus aliquantulum» (quan s’acabi la pregària, que hi hagi un xoc i una mica de fort soroll).
La mainada, i la no tant mainada, començaven a sonar els carraus i matraques, amb totes les forces; uns altres copejaven el terra i els bancs del temple amb tires i pals de tota mena, …. Tota l’energia continguda durant les pregaries se deixava anar amb molta vehemència. Aquesta, diguem-ne, cerimònia va cobrar especial i macabra significació al denominar-la “matar als jueus”; expressió sense transcendència xenòfoba, sinó com a càstig a aquells que van propiciar en el seu moment la Passió i Mort de Jesús.
Els nens d’aquells anys no enteníem el significat; buscàvem l’aldarull i la utilització del carrau que ens havien comprat per la tarda del Dijous Sant, (actualment aquesta lectura de l’Ofici de Tenebres està suprimida). I ho passàvem «bàrbar», deixant un record entre pietós i festiu.
Als anomenats “oficis de Tenebres” o “fasos”, La Gran Enciclopèdia Catalana els situa abans de la reforma litúrgica de 1956 i constata com són aquests dos noms, “Tenebres” i “fasos”, amb els quals són coneguts i recordats. Segons mossèn Jaume Corbatera, aquesta cerimònia prové almenys del segle IX i afirma que “el ritu amb què la litúrgia celebra aquesta funció s’influencia intensament d’un to de severitat gran i es desplaça dintre una actuació tota trista i malenconiosa que contrasta totalment amb l’esplendor i solemnitat amb que celebra l’Església algunes diades de l’any eclesiàstic”.
Els dies de Setmana Santa, fins a les reformes litúrgiques sorgides del concili Vaticà II, estaven plens de formes d’actuar i d’accions amb una clara missió pedagògica. Les mateixes processons que recorrien, i recorren, els carrers d’algunes poblacions eren, i són, representacions plàstiques i reproducció de les escenes relacionades amb la Passió de Jesucrist. Dins dels temples també hi havia d’altres activitats que pretenien reforçar els missatges passioners. Era així en el “despullament dels altars” i en l’ofici de Tenebres o fasos.
Joan Amades explica la cerimònia dient que “a l’altar major es col·loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris”. El missatge d’aquesta forma de procedir, segons Amades, era que “l’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrere l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també, un darrere l’altre, el van anar abandonant”. Quan només resta el ciri blanc, que representa la Mare de Déu, després d’apagar els dos de les altres Maries, diu Amades, “s’amaga sota l’ara”. Llavors, “l’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús”.
“Tenebra”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol 22, p. 241
Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 749 – 750
Corbatera, Jaume. “Ofici de Tenebres”, El Record. Manlleu: Tip. Manlleuenca, 1936 [s.p.]
