Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

BATXILLERAT EN PANTALONS CURTS.
Fem memòria

BATXILLERAT EN PANTALONS CURTS. 

El primer dia d’octubre s’inaugurava el curs escolar 1952-1953. Era el primer curs de batxillerat, el curs més jove. Aquest any es cursaven el cursos primer, tercer, cinquè i setè. Els del meu curs encara anàvem en pantalons curts, però els de cinquè ja vestien pantalons de golf i els de setè n’hi havia que portaven pantalons de golf o pantalons llargs. Vam coincidir en el moment que s’iniciava un nou pla d’estudis: ja no serien set cursos sinó sis els que faríem nosaltres. Fins el quart curs era el batxillerat elemental, amb un examen de grau per tenir aquest títol de batxiller elemental i poder seguir els estudis en escoles professionals. Seguien dos cursos més i després del sisè es feia un examen de grau que permetia obtenir el títol de batxillerat superior, amb el qual es podia optar a realitzar un curs anomenat preuniversitari, necessari accedir a la Universitat. Fins a quart curs estudiàvem llatí i un llarg llistat d’assignatures, teòriques i pràctiques. Era un ensenyament tècnic i humanístic molt complert, que em proporcionà molts coneixements i cultura. A més dels professors claretians teníem tres professors seglars: els senyors Fusté, Güell i Montserrat.
El senyors Fusté i Güell eren fumadors empedreïts; aleshores els mestres fumaven a classe. El senyor Güell arribava a classe i s’asseia a la tarima, davant la taula del professor, i el primer que feia, mentre demanava que algú li expliqués la lliçó, era embolicar una cigarreta amb el tabac del paquet. Encenia la cigarreta, aspirava una primera pipada, i treia tot el fum d’una forta bufada, aprofitant per netejar la taula de les restes del tabac que li havien caigut; bufava en direcció als alumnes que estaven asseguts a primera fila, als quals els arribava el fum i les restes del tabac. Sempre seguia el mateix ritual que tots ja coneixíem i esperàvem.
El senyor Fusté portava sempre la caixeta de pastilles Juanola, i quan arribava a meitat de classe obria pausadament la caixeta, treia una pastilla, la partia per la meitat i se la posava a la boca, l’altre meitat la guardava a la caixeta, sense fer soroll. Ja sabíem que havíem arribat mitja hora tard. Al senyor Fuster li agradava que li recitessin la lliçó d’història, que ell anava seguint sobre el llibre.
El senyor Güell, si no li responíem la pregunta com ell volia deia: “Quan vegi al teu pare li diré que no estudies gens”. Era un senyor molt conegut i estava dins de moltes entitats vallenques, entre les quals hi havia la del bàsquet. Ens convidava anar, els diumenges al migdia, al pati de l’escola del treball, als partits de bàsquet. Ens esperava a la porta i ens feia entrar sense pagar.
La jornada de classes l’acabàvem a les sis de la tarda, després d’un descans de quinze minuts. Tots els cursos de batxillerat entràvem a l’aula més gran i fèiem un hora i mitja de permanència, per preparar els deures i estudiar les lliçons. A dos quarts de vuit sortíem cap casa.
Ara, em ve un somriure a la cara quan recordo molts dels meus companys, -malauradament alguns ja no són entre nosaltres-, saltant literalment des dels finestrals o tirant-nos algun tros de guix, quan esperàvem l’entrada del següent professor, no per malícia, n’estic segur, sinó per aquest esperit de rebel·lia i inconformisme que suposa la joventut. Era temps de fer amics, d’adquirir coneixements, de saber més sobre la vida, i uns ho van aprofitar millor que els altres, però al capdavall van ser una bona etapa per a tots.

Deixa un comentari

Required fields are marked *