Desconcerta els grans contrast i incongruències del nostre mon. Junt a un progrés inqüestionable, que trenta o quaranta anys enrere la meva generació no ho podia imaginar, hi trobem fets molt greus, repugnants, del comportament humà. Per una banda estem en un moment d’alta especialitat científica i tècnica en que és programen excursions al planeta Mart; l’arribada de la intel·ligència artificial, on el més ignorant podrà tenir, en unes hores, una tesis doctoral sobre l’àcid desoxiribonucleic ignorant lo que és; s’ha avançat en medicina i, en pocs anys, s’ha passat de l’art de curar a la ciència de curar. En fi, hem viscut uns anys de progrés en que hem passat del llum de ganxo a la videoconferència amb el punt més llunyà de la terra.
Però l’home no ha avançat, o s’endarrerí, i seguim tenint, tants o més, instints primitius que no es corresponen amb lo que s’ha enriquit el nostre entorn.
Aquesta reflexió m’arriba al comprovar que formem part d’una societat tant amplia, sobre tot a les grans capitals, on individualment som molt insignificants, ens trobem totalment indefensos, desprotegits, davant d’una eventualitat. Estem en front de molta corrupció, actuacions policials i judicials contraries a l’honesta justícia, estatjats en l’amoralitat per l’ambició econòmica i el poder polític .
Com exemple dels nostres dies, aquí teniu un succés viscut al país més poderós del món, els EUU, però que mostra tantes carències, tants descosits en la moral del comportament dels que haurien de vetllar per la defensa i protecció dels més desvalguts que ens fa pensar que, qualsevol de nosaltres, per una circumstancia accidental o casual, ens podríem trobar en una situació tant tràgica com la d’aquests nens de Harlem.
Aquesta és la història que m’ha impressionat molt, sobre tot pel comportament policial, de la fiscal i un jutge. Ho he conegut mitjançant una mini sèrie, “When They See Us” de quatre capítols, basada en fets reals contemporanis nostres, que exposa les profundes esquerdes que presenta el sistema judicial i policial nord-americà.
L’any 1989, cinc adolescents de Harlem es veieren atrapats en un malson quan se’ls acusa injustament d’un atac brutal al Central Park de N.Y.. Un error judicial, creat a propòsit i per interès policial, va envoltar als nens coneguts com els Cinc de Central Park. Sense assistència d’un advocat ni la presencia dels pares executen els interrogatoris carregats de violència i enganys, insinuant que confessar oferia “el camí cap a casa”.
El capítol inicial és un testimoni sobre abús policial i fiscal, mentre les autoritats de Nova York intimidaven als adolescents de color terroritzats i confosos en “confessions” que equivalien a assenyalar amb el dit altres sota una intensa coacció. Coacció que s’amplia al pare de un dels nens, recordant-li el seu passat delictiu i amenaçant-lo de que si el fill no confessa mentint, ell es trobarà sense feina al publicar-se el seu passat; el pare obliga a mentir al fill, obligant-lo que s’autoinculpi i declari una violació amb agressió que no ha fet. Provoca l’enfrontament del para amb el fill que no vol mentir, però s’autoinculpa signant l’escrit
El crim en qüestió va ser la violació i brutal agressió a una jova que feia footing, al sortir del treball, pel Central Park, amb la policia reunint els adolescents en el seu afany per tancar el cas. “Aquests no són nens”, anuncia gairebé immediatament la fiscal Linda Fairstein, marcant la pauta per al seu tracte en etiquetar-los com a “animals”. La primera hora es desenvolupa en gran part a través d’aquests interrogatoris, presentats de manera sòbria i convincent, així com les reaccions desconcertades dels pares.
Aquest relat televisiu ofereix una finestra condemnatòria al sistema de justícia penal, des de l’adopció voluntària per part dels mitjans de la narrativa “salvatge” fins al llavors ciutadà privat Donald Trump que va entrar en la controvèrsia advocant per la pena de mort, provocant una rèplica agre d’un pare.
Tot i que l’esdeveniment desencadenant va tenir lloc fa 33 anys, el tema segueix sent mol rellevant, i caldria que amb passió i urgència es resolguin els greus defectes estructurals. És especialment alliçonador presenciar el que van suportar els adolescents i després adonar-se que els condemnats injustament (Antron McCray, Kevin Richardson, Iussef Salaam, Raymond Santana i Korey Wise) quan recuperen el seu estatus social ja tenen cap a 50 anys.
Tot i que finalment, per la confessió de l’autor real de la violació al ser condemnat per altres violacions, va arribar l’exoneració, es descriu els policies i fiscals responsables com en gran mesura impenitents, i el dany, no només per als cinc nens, sinó que s’estén cap als que els envolten, sembla incalculable, sense importar el preu que les parts finalment van aconseguir per resoldre el problema.
Per aquesta raó i altres, “When They See Us” (Así nos ven) presenta un cas convincent per ser vist, escoltat i reflexionat.
