Neix a Valls el dia 2 d’abril de 1930, al carrer de la Cort, a la casa Vives Pi. La Montserrat era la segona filla del matrimoni Josep Mª Vives Pi i Merce Farrés Blasi. El pare Josep Mª era el petit de nou germans. Eren famílies arrelades a Valls; per la branca paterna eren fabricants d’adobats a la Font Nova, per la branca materna eren propietaris de terrenys dedicats a l’agricultura.
La germana gran era la Mercè (1927), Josep Maria (1932) va estudiar teneduría de llibres i va ser Conseller-Delegat del Grup Editorial Grijalbo-Mondadori i l’Albert (1934) va estudiar Dret i Periodisme, ambdós visqueren a Barcelona.
L’avi matern, Albert Farrés, fou alcalde de Valls, segurament en un període molt breu, doncs encara no hem pogut concretar la data.
Bona part de d’infància de la Montserrat la compartia entre Valls i Barcelona.
Els primers anys fou alumna del col·legi dels Caputxins de Valls, així és com es coneixia el col·legi Vedruna aquell temps; al complir els deu anys es traslladà a Barcelona per estudiar el Batxillerat (aleshores era de set cursos) al Col·legi religiós Jesús i Maria de Barcelona a Sant Gervasi, en regim d’internat, obtenint el títol de batxillerat superior l’any 1949.
La seva il·lusió era estudiar medicina, però considerà que eren estudis de llarga durada. Orientada per la seva tia materna Rosa Farrés, esposa del pintor Jaume Mercadé i Queralt i amiga del pedagog Dr. Jeroni de Moragas, reconegut especialista en Pedagogia Terapèutica, aquest li recomanà que estudiï Pedagogia Terapèutica, en els que s’inicià als divuit anys, a Barcelona. Durant el curs 53-54 estudià a l’Institut de Pedagogia Terapèutica de Barcelona un curs de Pedagogia Terapèutica, sent director el Dr. Jeroni de Moragas, acabat el qual va presentar un treball sobre el Tractament dels Encefalòpates on exposa els següents punts: Acció sobre l’Ambient, Recuperar la Persona i Món exterior i Món interior del nen encefalòpata.
En el curs 1954/55, també seguint les orientacions del Dr. J de Moragas, psiquiatra infantil i catedràtic de Pedagogia a la Universitat de Barcelona, es traslladà a Bèlgica els messos de juliol, agost, setembre i octubre on fa un stage a Brussel·les en el centre “Les Foyer des Orphelins – La Cité Joyeuse” fundat pel doctor Decrolu. Era una escola pública situada al barri Molenbeek-Saint Jean de Brussel·les i que avui encara existeix. Tenia diferents pavellons en funció de les característiques (intel·lectuals, sensorials, motrius, etc.) dels nens, encara que va fer un seguiment per tots els pavellons; però el seu interès era pels nens amb Paràlisis Cerebral. Acabat l’estatge en aquest Centre Estatal obtingué un certificat d’educadora de nens amb retard mental, per treballar a una escola d’Ensenyança Especial.
En aquells anys, era un repte mol agosarat per una noia jove sortir de casa per anar a Bèlgica, sortia d’un context de país per anar a un altra ben diferent. Sortosament tenia un bon nivell de l’idioma francès. El Centre “La Cité Voyeuse” Ella, ja passats molts anys, descrivia el Centre com “Un gran edifici, amb un patí de gespa on hi jugaven els nens i els mestres. Hi havia 10 nens per classe. Al matí es treballaven les matèries bàsiques. Hi havia l’aula de llenguatge – encara no es deia logopèdia-. Al menjador es treballaven els hàbits, es sortia a passeig dins i fora de la ciutat. A les tardes es feien tallers de dibuix i pintura impartit per mestres especialistes i al vespre hi havia la sessió de dutxes i bany. Es practicava el mètode Decroly. En aquesta escola hi havia alumnes de tot Europa en regim d’internat i mitja pensió. Allí hi va conèixer a la doctora Marta TEK, txecoslovaca, contemporània del pedagog suís Dr. Piaget. Es treballava sense libres, amb el suport de fitxes fetes pels propis mestres”.
Conegué noves metodologies i també a l’assistent social la Montserrat Suñer, que l’acollí i l’acompanyà per ajudar-la a adaptar-se al Centre.
Al retornar de Bèlgica, en el curs 1954/55, començà a reballar a l’escola del doctor Jeroni de Moragas, Institut de Pedagogia Terapèutica, al carrer lradier numero 26 de Barcelona. Es el primer centre d’educació especial a Catalunya, on hi treballarà durant nou anys en funció docent i com rehabilitadora de nens paralítics cerebrals. Duran aquest temps col·labora amb el doctor en un reball sobre “Nuevas Aportaciones a la Clínica, Patogenia y Tratamiento de la Parálisis Cerebral Infantil”. Actualment l’escola és a Pedralbes. A l’escola es feien reunions setmanals, les programacions i es donaven pautes individuals pels alumnes. Posteriorment la directora fou la Núria Obiols, companya i bona amiga de la Montserrat
En el període 57-58 va fer un curs de Pedagogia Aplicada a l’Educació, organitzat per la Càtedra de Psicologia del Nen i l’Adolescent de la Facultat de Filosofia i Lletres i per l’Institut de Pedagogia Terapèutica de Barcelona.
-Per motius familiars deixa de treballar a l’escola del Dr. Moragas, dedicant-se només a reeducacions i rehabilitacions a nivell particular, fins l’any 1966 que traslladà la residencia a Valls.
Durant aquest temps alterna el treballa a l’escola amb classes particulars durant els estius per infants amb dificultats de diferents tipus, viatjant a Santander, Astúries i a altres llocs per donar suport a alumnes durant les vacances d’estiu.
En els mesos de setembre i octubre del 1979, participa en el curset d’educadora organitzat pel Servei Social de Minusvàlids físics i psíquics de Tarragona.
En el mes de juliol del 83, participa en el Primer Simpòsium Internacional sobre l’Estudi del Procés Evolutiu del Deficient Mental, organitzat per l’Institut de Psicologia Evolutiva Defectiva de Tarragona. Durant el Setembre del 84, participa en uns cursets explicatius del funcionament de les tècniques d’aplicació del Disseny Curricular, organitzats pels Serveis Territorials d’Ensenyament, de Tarragona.
Ja havent format una família de quatre fills, Joan Anton, Marc, Carlos i Javier, retorna a Valls, compartint estades entre Valls i Vilardida. Ara reinicia la vida professional, juntament amb l’Associació de Pares de nens disminuïts, la Creu Roja, i la psicòloga Núria Pont crea a Valls el Centre d’Educació Especial Ginesta, on inicien la seva singladura. El Centre esta regit per l’associació de pares de famílies de fills amb dificultats, que viuen a la comarca de l’Alt Camp. El centre estava ubicat primer a la seu de la Creu Roja local (al carrer Creu de Cames) i més tard en un edifici de la carretera de Barcelona, en la Urbanització Francesc Clols. Al centre Ginesta hi treballà des del inici el curs 1979 fins l’any 1985 en funcions d’educadora. El curs 1985-86, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya absorbeix els nens en edat escolar del Centre Ginesta, per entrar en el sistema educatiu ordinari, en regim d’inclusió, a la nova escola que s’ obriria a Valls, l’Escola Eladi Homs, en regim d’integració, escola d’una línia amb educació infantil i primària i amb aules de grups reduïts i amb professionals especialitzats. Les edats dels alumnes eren de 3 a 12 anys. Comença a treballar al Centre d’Integració Eladi Homs de Valls com a educadora responsable de l’aula de nens amb paràlisi cerebral, degut a que 1’escola Ginesta havia quedat absorbida per l’esmentat Centre.
El Departament d’Educació també inclou alguns dels seus treballadors després de passar les preves pertinents. No cal dir que la Montserrat passava a ser educadora de l’Escola Eladi Homs. Aquí la Montserrat treballava amb alumnes amb greus dificultats, des del curs 1983-84 fins a la seva jubilació l’any 1995.
La Montserrat fou una dona emprenedora, oberta i avançada per la seva època, tant en l’aspecte de família com de treball, culta i discreta. Era difícil per una dona de la seva projecció, intel·lectual i emprenedora, obrir-se camí en un món predominantment dominat per homes. No és senzill, ja que han de desafiar les idees preconcebudes i l’estatus quo. Però ella posseïa totes aquelles habilitats i coneixements que es requereixen per assolir l’objectiu. Amb el seu esforç i treball va obtenir una qualificada preparació tècnica i professional, la passió pel món de la pedagogia, l’esperit d’avançar per assolir aquell objectiu que l’il·lusiona i el lideratge són, sens dubte, factors que posseïa la Montserrat, capaç de treballar amb bon ànim i infondre en els altres el mateix ímpetu per fer les seves tasques.
No va ser gens fàcil la vida per la Montserrat, dona vallenca i amb bona memòria per transmetre relats ben valuosos, va mantenir vives les amistats mentre la salut li va permetre. Tenia una gran estima pels fills, i molt especialment pels seus nets.
AGRAIMENTS
Na Francina Guasch, bona amiga i companya en el camp de l’educció especial de la Montserrat Vives i Farrés, que la va conèixer durant el curs 1985/86 al C.P. Eladi Homs de Valls, ens ha preparat l’exhaustiva informació professional i personal de la Montserrat; per l’amistat i confiança entranyable entre ambdues la coneixia prou bé, confeccionant un bon relat per la breu semblança d’aquesta dona tant prominent. Tota la ressenya es treta de la informació oral de la Montserrat, fruit de les llargues converses mantingudes amb la Francina, tant en el centre educatiu com en altres indrets.
També agraïm la informació i documents que ens ha facilitat na Cristina Benet, nora de la Montserrat. Documents sobre la trajectòria professional de la Montserrat Vives i la concreció de la informació referent als germans de la Montserrat.
Bibliografia:
“ELADI HOMS 25 anys d’escola”. A: Pere Gatell Artigas i tot el claustre de professors. Ed: Cossetania. Abril 2010.
