“Institucions amb fort arrelament que semblen fràgils, la política i els seus representants sucumbint a un caos on la rancúnia partidista s’imposa, la misèria econòmica alimentant la còlera populista d’un poble que accepta que el menteixin manifestament…” Qualsevol de nosaltres pot reconèixer en aquestes paraules l’esbufec del nostre temps, però en realitat fan referència a l’Anglaterra isabelina on William Shakespeare va dur a terme una revolució teatral i de reflexions que esdevindria un dels llegats literaris més grans de tots els temps. Sentencies i reflexions plenament traslladables a la nostra societat.
No hem estat mai minsos de referents quan es tracta de parlar de dictadors. Shakespeare, sempre a tota tesa , té el seu propi catàleg de governants amb un ús poc enganyós de la violència com a instrument de poder. Dos personatges seus representatius d’aquest fosc mon dictatorial, entre Ricard III i Macbeth va la caverna dels tirans; ben mirat el primer resulta molt més contemporani en els seus procediments, el segon s’aprofita més quan el poder es converteix en una màquina trituradora.
Cada època troba al Shakespeare que busca, sempre el trobarem. Per això, avui és fàcil observar en la monstruositat moral i física de Ricard III la deformitat de la nostre època. Aquest personatge fascinant i despòtic encaixa com un guant al capgirell d’una societat desposseïda de la seva benaurança. La crueltat, la intel·ligència escanyada, la hipocresia fina, el cinisme, la capacitat infinita per conspirar, la paranoia, les pors i l’avidesa de poder del personatge van molt més enllà de l’Anglaterra del segle XV, on transcorre l’acció original de l’obra. Arriba als nostres dies per dir-nos que el corrupció dels poderosos segueix aquí, intacta, a l’encadenament d’una història que cau a trossos.
Tenim dictadors recents i actuals, com dels relats shakesperians, més influenciats per les seves pròpies pors que pels dictats de les bruixes o del destí. Més influït pel nerviosisme que per la circumstancia. Els dictadors més subtils no treuen els tancs al carrer, no empresonen ni torturen. Les seves armes son el llenguatge viperí agressiu, la manca assentida d’ètica acceptada, el cinisme en l’anàlisi, l’insidia per l’adversari, el desdeny dogmàtic de diàleg i reconeixement cordial, i més enginys feridors.
Sobre un altra dictador, de diferent tessitura, escrivia Vázquez Montalban: “Treus uns quants carrers de Roma a aquesta obra i referències d’arqueologia olímpica i sembla proposar-te una reflexió atemporal sobre el poder, l’ambició i la fidelitat. Juli Cèsar és un tractat escenificat sobre la conducta dels líders i les masses: Shakespeare descriu tots els autoenganys possibles perquè els dictadors no se sàpiguen dictadors i els tiranicides desconeguin els motius més innobles que mouen el seu punyal i només proclamin els que els converteixen en emancipadors. […] El discurs de Marco Antonio ens descobreix de sobte l’ull divertit de Shakespeare, contemplant el poble romà com una massa de seguidors de futbol i Marco Antonio com un esportista astut i cínic, tan esportista com ja li suposaven Bruto i Casio , però molt més astut i cínic del que havien sospitat. […] Es tractava de ser fidel a la ironia de Shakespeare i ajudant-la a travessar un pont de més de tres segles de contradictòries culturitzacions del públic.” (Manuel Vázquez Montalbán. Programa de mà d’una representació de “Julio Cèsar”).
També Shakespeare ens presenta un dictador en “Juli Cèsar”. Un dictador que es qualifica i se sap “inassequible i infrangible”. Se’ns presenta amb un amor propi, una autosuficiència i un orgull desmesurats, parlant de si en tercera persona, segur de la seva filiació divina, amb una dimensió megalomaníaca. La qüestió de la filiació i del jo grandiós ens orientarà cap a una estructura de personalitat que podríem qualificar avui d’antidemocràtic.
Els personatges de Shakespeare ens porten a cercar un paral·lelisme en la societat actual, amb els seus personatges situats en punts decisoris, amb un sector de la població fidel i autocomplaent, un altra sector contrari i crític. Una societat polaritzada i enfrontada, no en quant a convivència però si en quan a sentiments. I d’això n’hi ha uns responsables, uns més que altres.
