El grau de mediocritat on s’allotja la classe política els fa cavil·lar que els ciutadans estem en un intel·lecte inferior, pitjor al seu. Suposen que estem tant entabanats amb les seves superxeries que no som capaços de copsar l’autenticitat del seu relat; poden pensar que ens ho creiem sense objecció.
Veure les reaccions post electorals produeix molta tristesa, observant l’actitud i les expressions dels personatges amb més responsabilitat per administrar el país on hem viscut i vivim. Observem que, lo que realment es desprèn de les seves manifestacions, no son paraules sinceres i una actitud honesta, sinó que comporta un servei personal; no un servei als ciutadans i al país.
La situació està enroscada. Serà molt complicat trobar una solució digne, per molta pressa que tingui la senyora Diaz per repartir seients al consell de ministres que, tot i el seu equip de 20 partits, ha perdut uns quants escons pel camí.
Només han guanyat escons tres partits: el PP, PSOE i Bildu. Els altres, amb tots i quants son, tots han perdut algun escó, no han guanyat res. I si us plau, una mica de fre a l’entusiasme d’algun polític al qualificar de progressistes al PNV i a Puigdemont, i algun altra.
Molts comentaristes polítics opinen que anem abocats a una nova convocatòria electoral. Esperem que el senyor Sanchez no tingui una altra nit d’insomni, quan es llevi al matí, pel seu profit, no ens convoqui a votar el diumenge dia 24 de desembre.
