Va néixer a Valls l’any 1885 i morí a Barcelona, on residia, l’any 1959. Membre d’una família nombrosa, en la seva primera joventut va seguir estudis de tipus eclesiàstic al Seminari Diocesà de Tarragona. Allí coincidí amb Carles Cardó i Sanjoan, amb qui l’uniria una gran amistat. No acabà els estudis i es desplaçà a Barcelona, on cursà estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. ingressant després a la Universitat de Barcelona, on va obtenir la llicenciatura de Filosofia i Lletres. Va ser professor del Col·legi del Sagrat Cor (PP. Jesuïtes). A partir dels anys trenta es va dedicar plenament a l’ensenyament. Exercí de director de les Escoles Catalanes Verdaguer i de l’Institut-Escola Pi i Margall.
Era home de gran cultura, de caràcter afable i també modest; entrà al món de les lletres on fou molt ben considerat durant uns anys dedicant-se, posteriorment, en el seu treball personal, silenciós i continu. El seu fort fou l’ensenyament, sobre tot, d’ordre clàssic. Coneixia tan profundament les literatures gregues i llatines que, segons és comentava, solia transitar pel carrer recitant mentalment les Odes d’Horaci, els versos del qual se sabia, pel que sembla, de memòria. Com a llatinista va fer diversos cursos i conferències; va escriure diversos opuscles i traduí per a la “Fundació Bernat Metge” a dos poetes del baix Imperi.
Fou un assidu participant en els Jocs Florals i certàmens literaris que s’organitzaven arreu de Catalunya. El 1909 guanyà la Flor Natural als Jocs Florals del Setmanari Catòlic de Reus, i l’Englantina als Jocs Florals de Badalona. El 1911 era guardonat als Jocs Florals de Lleida i el 1912 als de Sants. El 1916 obtingué la Flor Natural als Jocs Florals del Setmanari Catòlica de Reus. El 1917 guanyà la Viola als Jocs Florals de Lleida, i l’Englantina l’any següent. Amb el poema “El salt de la Reina Mora” va guanyar l’Englantina d’or l’any 1921 als Jocs Florals de les Festes de la Candela de Valls.
L’any 1920 publicà el seu primer llibre de poemes “Esteles de llum”. Va traduir de l’alemany la novel·la “Aigua salada” de Heinrich Hauser, llengua que va aprendre a Valls, en un curset de quinze lliços que es dictà al saló de l’antiga “Associació catalanista” . L’any 1922 traduí en català del llatí, conjuntament amb Joan Mínguez i Defís, les “Elegies d’Albi Tibul” per a la Fundació Bernat Metge, per a les quals també va escriure la introducció. L’any 1922 Magrinyà havia enllestit una versió castellana en vers de Tibul, i aquesta és segurament la causa que en la traducció catalana s’hi trobin versos ocasionals, cosa que Lluís Nicolau d’Olwer criticava (des de la pàgines de La Publicitat, el 6 de juny de 1925) en una versió en prosa. A part d’això, considerava que la traducció de Magrinyà i Mínguez és, “en general, elegant i justa”. [Victòria Alsina] El 1926 publicà “Historias de la Biblia: José, Ruth, Tobias y Judit”. El 1927 publicà el seu segon i darrer llibre de poemes: “El meu hort ha florit”, en les edicions “Arc de Barà”, que aleshores es publicava a Valls. La poesia de Carles Magrinyà és d’estil tradicional´. Durant aquests anys vint també va publicar una sèrie de novel·letes menors en castellà, que signà amb el pseudònim Jack Wilson, com “Amor impossible”, “Lobo de Mar”, “Luz de amor”, “La pobrecita Esther” i “El sacrificio de Berta”.
A més de poesia va conrear altres gèneres. Durant anys la premsa de la nostra ciutat fou testimoni de la seva qualitat poètica, a més d’articles i assaigs literaris. Entre 1914 i 1915 va escriure una sèrie de retrats de personatges populars a La Crònica de Valls anomenats “Calcomanies”. També la narració “Valls al Camp” publicada a Valls Documental, amb motiu de les Festes Decennals de 1931. Obres de teatre com “El Talismà del Moro” estrenada a Sabadell el 1958.
Fou un bon vallenc. Passava molts estius a Lilla, d’on es traslladava sovint a Valls on, a més dels familiars, hi comptava amb bons amics. El caràcter modest i una mica retret possiblement fou la causa de que han passat desapercebudes les seves extraordinàries qualitats intel·lectuals.
AMB TU
Que em plau la solitud, i pels camins
no fressats emmenar l’errívol pas!
I em plau l’alta muntanya i aquells pins
solitaris damunt dels cinglerars!
Com d’enfora més sol, més el meu dins
percep la companyia que tu em fas;
mon pensament tant ple és de tu que fins
ta imatge sent si l’acompanyàs.
Quan així vaig, no enyoro humana veu
i, en dolç encantament, no em guia el peu
sinó l’atzar del caminoi més sol.
Llavors mon cor ja te tot el que vol:
no veure ni sentir gens a ningú
per a sentir-te més del tot a tu.
CARLES MAGRINYÀ I SOLÉ
Bibliografía:
Martí, Josep. “Carles Magrinyà i Solé (Valls, 1885 – Barcelona, 1959) «Quaderns commemoratius». Quaderns de Vilaniu núm. 8, 1985.
Magrinyà, Sílvia. «Carles Magrinyà: un aniversari merescut», 2009. https://daidalea.blogspot.com/2009/09/carles-magrinya-un-aniversari-merescut.html
https://visat.cat/diccionari/cat/traductor/457/magrinya-i-sole-carles.html
Carles Magrinyà i Solé. Juventud, núm. 843, 21/03/1959, pàgina 7.
