Des de fa un temps, abans de posar proa a una representació d’òpera o sarsuela, lo primer que aguaito de la producció és el nom del director d’escena; ja en son masses les ocasions en que m’han fet bullir la sang, fins a desbravar-me complimentant el full de reclamacions del Teatre del Liceu, Teatre de la Sarsuela de Madrid i altres. Superada la primera adversitat, segueixo la resta de participants en la producció.
El despotisme d’alguns directors d’escena, també acompanyats per l’escenografia, s’excedeixen defugint de l’esperit de l’obra, quasi sempre pixant fora rogle. De manera que, si no coneixes l’obra, és impossible relacionar lo que veus amb lo que escoltes. Evidencien que l’objectiu és el seu protagonisme per damunt de tot, incloent la música, cercant l’escàndol, armant un canyaret. I tot aquest desgavell acompanyat amb la partida més generosa del pressupost.
Hem sofert les representacions de “Un ballo in maschera” d’en Bieto, la “Francisquita” de Pasqual, entre altres. Ara, apareix de nou, Calixto Bieito a la Staatsoper de Berlin. Ho fa en la inauguració de la temporada amb una nova producció de l’òpera de Verdi, Aida.
Desconcertant el tractament dels personatges, plenament rebatible. En l’ària d’obertura “Celeste Aida”, Radamés esta més preocupat per la seva pistola que per la seva estimada Aida. En el tercer acte al Nil, pel meu criteri el millor acte de l’òpera de Verdi, abans d’iniciar el deliciós i dramàtic duo amb Aida, dispara contra els presoners etíops, pels que poc abans havia demanat clemència. No s’entén que hi fan la continua aparició de pallassos pintats de blanc i cabells vermells.
Tot acompanyat d’un vestuari incoherent per lo que vol significar l’obra; per exemple, la protagonista, l’esclava Aida apareix amb un vestit de nit verd brillant, no sembla una esclava etíop capturada; en la marxa triomfal, les senyores porten faldilles ben amples amb mirinyacs. L’abillament d’Amneris també era consubstancial: aparegué a escena amb un vestit de pantalons negre amb jaqueta de “lentejuelas”, després amb un vestit daurat lluent i un abric de pell per sobre, i finalment amb un vestit de núvia blanc amb vel nupcial.
Tot i la direcció i la grotesca escenificació, els cantants estigueren brillants superant tantes incoherències imposades; Amonasro, en el seu duo amb Aida al Nilo, ha de saltar d’un calaix blanc. La solució que Bieito dona per l’escena final de l’obra és realment de traca.
Al final de la representació el director escènic i el seu equip van haver de suportar ferotges mostres de desaprovació, que és lo que es pretenia.
No entenc com teatres d’òpera de tant prestigi contractin produccions d’aquest estil, que no son actualitzacions a altres èpoques contemporànies, sinó bufonades amb malt gust. Però la majoria d’ells formen part del lobby que gestiona els principals teatres d’òpera.
