LA MORT DE LA MEVA PADRINA ÀGUEDA 

El dissabte, 2 de gener, a la matinada, moria la meva padrina Àgueda; postrada en el llit on havia dormit durant més anys dels que jo tenia. Al matí, em va despertar la iaia Teresina i em va dir: “S’ha mort la iaia Àgueda”. Tenia 67 anys, i jo sempre l’havia vist gran, amb un pentinat amb monyo i el vestir, elegant, però sempre de senyora gran.

No em va sorprendre, feia dies que ens anava deixant. Tot havia començat la tarda d’aquell diumenge del mes d’agost en què havien vingut a passar el dia tota la família de la padrina, amb els cosins i tiets, a la masia de la Xamora, quan a mitja tarda, abatuda i sense ànims de conversar, va demanar una camamil·la perquè no se li havia posat bé el dinar. Poc després va demanar estirar-se i descansar una estona abans de marxar caminant cap a casa seva. El meu cosí i jo havíem anat al cine amb els amics, al cap de poc d’acabar de dinar. No havíem presenciat l’estona del malestar, i quan tornàrem, al vespre, s’havia recuperat i estava en condicions d’anar a casa.

Un mes després, a finals de setembre, la visità el doctor Domènech. Detectà una massa que obstruïa el conducte intestinal. El diagnòstic fou un carcinoma de colon. En aquell temps no hi havia els mitjans d’ara, com la colonoscòpia. El pronòstic era molt greu, només hi havia la possibilitat d’intervenir quirúrgicament, i no era definitiva. No hi havia els especialistes ni la tècnica quirúrgica actual. Per tant, la impressió era molt negativa. Així m’ho explicaren, un vespre, quan vaig arribar a casa tornant de classe de Tarragona. A partir d’aleshores fou un compte enrere.

Pels primers dies de novembre organitzaren una trobada amb els nebots i la família de Barcelona, un dinar familiar que tots sabíem que era un comiat. Passat aquest dia festiu, el temps corria. L’obstrucció intestinal s’accentuava molt, i això produïa un patiment i la necessitat d’anar sovint al metge de capçalera. A finals de novembre es convenceren que no podia seguir amb aquests problemes obstructius que li produïen tant de dolor. Anaren a la consulta d’un jove cirurgià que s’establí a la petita clínica que hi havia al passeig de l’Estació; l’havia inaugurat el doctor Hernando, amb no gaire fortuna. Acordaren que s’hauria d’intervenir durant la primera quinzena de desembre.

Arribat el dia, després de la Puríssima, ingressà en la clínica, on no hi havia cap més malalt. Li feren les proves corresponents, molt primàries, per detectar la zona a intervenir. El cirurgià es feu enrere d’allò que havia dit en una primera visita, i amb la meva padrina ingressada, explicà a la família que es trobava en una situació terminal i no gosava a operar. Per tranquil·litzar-la, l’anestesiaren molt poc i li posaren un emplastre de gases i esparadrap, com si protegís una ferida. Quan va sortir de l’anestèsia, li digueren que havia anat tot molt bé, i que aviat aniria a casa. La seva primera reacció fou d’incredulitat. No li feia mal res, estava completament desperta i no portava cap via. Qualsevol s’ho creu; no es va deixar enredar. Sabia que estava molt malament i havia arribat el final.

Posteriorment se li deteriorà la funció renal, amb retenció de líquids i edemes; edemes que repercutien en l’oxigenació pulmonar. El cirurgià s’adonà que en pocs dies entraria en coma i ell no estava preparat per assumir la situació. Va exigir als familiars que s’emportessin la padrina cap a casa, i fos el metge de capçalera qui li donés les atencions pal·liatives que requeria.

Pocs dies abans de Nadal la traslladaren a casa. Quedà postrada al llit. La visitàvem cada dia, i conversàvem amb ella perquè mentalment estava en plenes facultats. El dia de Cap d’Any entrà en coma i la matinada del dia 2 va morir.

Era el primer familiar proper que se’m moria i, a més, era la padrina amb qui mantenia un vincle molt estret. Tots es conformaven dient que ja era gran, que havia viscut molt, que no hi havia res a fer, que era una situació irreversible…

Quan la iaia Teresina em digué: “S’ha mort la iaia Àgueda”, eren dies de vacances de Nadal. Mentre em vestia i m’empolistrava, m’afloraren a la memòria moltes imatges viscudes i reflexions que ja havia fet altres vegades. Ràpidament vaig anar a casa seva. Petons tristos en arribar. No la vaig voler veure. Ara tinc molts records bonics d’ella, que segurament s’eclipsarien amb la seva imatge morta.

Al voltant de la taula del menjador ens asseguérem amb unes quantes persones que ja eren a la casa. Mentre, començaven a arribar veïns, amics i familiars a donar el condol. Aquell Valls era molt diferent d’ara. Les notícies corrien immediatament i tothom se’n feia partícip. Des d’una perspectiva actual em sorprèn aquella manera que tenia tothom d’identificar-se plenament amb el dolor i les alegries dels més propers; i era una demostració sincera que es detectava en aquell sentiment més pur i genuí de les persones. Quan al matí anava cap a casa de la padrina, vaig passar per davant de la Casa Saltó, i el senyor Joan Saltó, pare, em va donar el condol molt efusivament, alhora que em preguntà quan seria l’acte de l’enterrament. La meva padrina era molt respectada pels vallencs; coneixien la seva trajectòria, la dedicació a la família, les visites dels diumenges a passar la tarda a l’hospital amb els malalts, i moltes més vivències.

Asseguts a la taula, arribà el senyor Mariné, tota una institució de la ciutat; sempre amb el seu caliquenyo a la boca, portava una llibreta molt gran, amb cobertes de cartó dur, molt gastat, sobretot per les vores, per on es deslligaven les fines pel·lícules de cartró que compactaven les dures cobertes. Dintre la llibreta, escrit molt irregularment a mà, en lletres força grans, hi havia el llistat de les famílies vallenques que el senyor Mariné tenia arxivades de feia anys; periòdicament ho actualitzava. Hi tenia el nom del cap de família, el renom i l’adreça. Repartí un plec de sobres blancs grans, amb una franja negre impresa al voltant, a cadascú dels que érem asseguts a taula. Ell es situava en un extrem de la taula, amb el meu tiet Alfons al costat. El senyor Mariné començà a cantar el llistat de famílies, pausadament, per no deixar-se’n cap, el meu tiet anava assentint, un nom rere l’altre. Els que érem al voltant de la taula, anàvem escrivint correlativament en el sobre el nom que dictava. Si anomenava algú que no coneixia el meu tiet, o els de la taula, el senyor Mariné explicava tots els antecedents familiars, oficis, renoms, fins que tothom se’n feia una idea, aleshores escrivíem el nom, o bé es descartava.

Dins d’aquesta dinàmica s’afegiren a la llista alguns que havien vingut a testimoniar el seu condol. Era un procés molt ràpid. Acabada tota la llista, el senyor Mariné s’emportava tots els sobres escrits, i poques hores després la impremta Castells, o la Moncunill, o algunes vegades la Queralt, li portaven les esqueles a casa seva, les ensobrava i sortia immediatament a repartir-les pel poble. Tot plegat era un ritual que durava poques hores, tres o quatre. Tot el poble s’assabentava ràpidament que un dels conciutadans havia mort. Pel boca-orella del matí, al mercat i a les botigues, molts s’havien assabentat abans que els arribés l’esquela a casa.

Mentre fèiem tot aquest procés d’escriure els noms en els sobres, havia vingut un fuster encarregat de fabricar la caixa; fins ben entrats els anys seixanta les caixes les fabricaven alguns fusters locals per encàrrec de les companyies d’assegurança, la Mallorquina o El Ocaso. Aquestes companyies s’encarregaven d’iniciar tots els tràmits així que eren informats del decés. Recordo que al carrer de Sant Pere, quan hi passava diàriament per anar a col·legi, sempre veia com preparaven els taüts per als difunts. Crec que a la nostra ciutat només ho feien ells, els anomenaven Can Patapà. També era curiós veure com transportaven la caixa a casa del difunt: dos homes -els propietaris-, que potser eren germans, la portaven recolzada sobre el cap pels dos extrems, un davant i l’altre al darrera, sense agafar-la amb les mans. Era una estampa molt curiosa i original que la veia tot sovint pels nostres carrers, amb aquella positura tan característica dels dos homes quan transportaven la caixa.

En aquells anys, els familiars més propers del difunt procuraven anar de dol complet, o almenys corbata negra els homes o amb braçalet negre a la màniga de la jaqueta.

Al dia que va morir la padrina, el meu pare no tenia cap vestit negre pel dol, així és que va demanar al seu sastre, l’Amadeu Colls, molt bon sastre, que n’hi fes un per a l’endemà, diumenge matí, dia de l’enterrament. El mateix dia del sepeli el fill gran del senyor Colls, l’Amadeu, portà el vestit confeccionat a casa nostra, a primera hora; l’hi emprovà i hi havia algun detall, no recordo que era, que feia que no li quedés prou ajustat. L’Amadeu prengué el vestit cap al taller del seu pare i, passada una estona curta, tornà amb tot arreglat i a punt. Així es com treballaven abans els bons professionals. Molt recordat el senyor Colls.

Al voltant de les deu del matí, obriren els portals d’entrada al pati de la fàbrica, al número 5 del carrer Paborde, que era per on s’accedia a l’habitatge; habitualment només estava obert el portell. Allí hi havien els treballadors de tota una vida que s’havien fet grans amb la meva padrina: l’Isidro, la Baltasana, la Ventura, la Salvadora… Aleshores les campanes de Sant Joan començaren a brandar amb el toc de difunts, durant uns quinze minuts.

Seguidament, pel portal, accedí el cotxe de difunts fins el pati de la fàbrica, amb dos cavalls negres, guarnits amb plomalls de dol; al pati maniobrà per encarar els cavalls cap a la sortida. Els fossés van treure el fèretre de la padrina per la finestra de l’habitació, que donava directament a la galeria d’entrada a la casa, i així evitaren circular amb dificultat pels passadissos de la casa. Des de la galeria baixaren dues tires curtes d’escales exteriors i arribaren directament al cotxe on col·locaren el fèretre, amb els peus per davant. Als sacerdots i les monges els col·locaven amb el cap per davant; aquest era el ritual. El subjectaren amb dues tires de cuir, pels dos extrems, i després col·locaren les corones i els rams de flors. Vingueren dos mossens, recordo que un era mossèn Tomàs, i es situaren darrera del cotxe, un a cada costat del cap de dol, format pel meu pare i el meu tiet, tots dos vestits de negre i amb un barret fosc; darrera hi anàvem els nets, el germà i els nebots, seguits de familiars de grau inferior, i a continuació tots els homes que anaven d’acompanyants en l’enterrament. Es disposaren a iniciar el recorregut cap a la parròquia de Sant Joan. Allí, ens esperaven el senyor arxipreste, vestit amb dalmàtica negre, i algun altre capellà, vestits amb els ornaments de dol, algun escolà amb la sitra i l’hisop. Feren una cerimònia breu, el respons, amb els càntics en llatí, mentre el senyor arxipreste espargia el fèretre amb aigua beneïda. Un cop acabat el cerimonial, dues fileres de senyores grans amb torxa encesa es situaren a cada costat del carrer; a continuació venia la creu parroquial, portada pel sagristà; els capellans celebrants i, seguidament, el cotxe fúnebre amb les flors; darrera la comitiva del dol i tots els homes, que acompanyaven aquella vallenca en el seu darrer passeig pel carrer de la Cort i el Pati. A la font de la Manxa, i davant del Banc de Valls, sempre s’hi aturava la comitiva; els capellans s’acomiadaven mentre reiteraven el condol als familiars. El dol s’apostava a la vorera del Banc de Valls, i els homes que en aquell punt deixaven el seguici testimoniaven el condol als familiars. Després, la comitiva reprenia la marxa cap el cementiri juntament amb els acompanyants que seguien fins al final. Al cementiri es repetia la recepció del condol, un pas previ abans de dipositar el fèretre en una habitació, a l’entrada al cementiri. Seguidament tots retornàvem a la llar.

Amb els familiars que vingueren de fora vila compartírem un dinar a casa de la padrina difunta; després ells havien de tornar amb tren a la seva ciutat. Fou un dinar distès, on cadascú explicà els seus records més entranyables dels anys compartits amb la padrina. Després de dinar vaig anar al Teatre Principal on es representava La Flor de Nadal. Era un dia important per a tots els que hi participàvem: es celebraven les gales de premsa. A més, jo començava a tenir en aquell ambient la persona que m’enquimerava.

L’endemà, dilluns pel matí, es celebrava la missa funeral a la parròquia de Sant Joan. En aquells anys, mai no s’oficiava el mateix dia de l’enterrament, sempre es feia el dia següent. Després, el protocol continuava amb l’anada al cementiri a fer l’enterrament del fèretre en la sepultura que corresponia, i en la intimitat familiar.