Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

EL CINQUÈ PIS DEL LICEU
Fem memòria

EL CINQUÈ PIS DEL LICEU 

Durant els anys d’estudiant a Barcelona, els dijous sempre anava a dinar a casa de la tieta Maria Guinovart, germana de la iaia Teresina. La tieta Maria, que és com l’anomenàvem, els dijous feia molt bona paella d’arròs; amb ella vivien els dos fills, solters, els germans Alentorn, Francisco i Teodor.
Un dijous em proporcionaren una gran alegria: per la vigília de la Puríssima em convidaren anar al Liceu, al cinquè pis, a una representació de l’òpera Aida. No havia estat mai al Liceu, només escoltava, amb molta dificultat, les retransmissions de les òperes per radio nacional d’Espanya que feia Jorge Arandes, de quan en quan. Quan m’ho digueren em va fer molta il·lusió; a més una òpera de Verdi molt apreciada per mi.
Per arribar al cinquè pis havíem d’entrar pel carrer de Sant Pau; una entrada no gaire folgada, per lo que era la fastuositat del Liceu, amb una ample escalinata, amb moltes escales fins al cinquè pis.
Les localitats d’aquest pis no anaven enumerades, fèiem cua al carrer fins que obrien les portes. Quan obrien tothom corria escales amunt, sense respectar la cua, per agafar els pocs llocs que tenien visibilitat completa del escenari, que no n’eren gaires.
Després de la corredissa que vàrem fer, al arribar al cinquè pis, només disposarem de localitats laterals, des d’on només veiem una part de l’escenari.
Eren les entrades més barates, i era on anaven els aficionats sense recursos, habitualment més entesos i crítics amb els espectacles. Eren ells qui feien que els cantants triomfessin o fracassessin. El públic d’aquests pisos té la fama de ser el més exigent. De totes maneres ho vaig gaudir plenament, a mi tot em semblava esplèndid; el públic proper ho criticava molt, de l’inici al final, eren molt exigents; al tenor el posaren de volta i mitja.
Una de les primeres experiències que em feren aixecar el cap per valorar la capacitat cultural de les classes mes acabalades del país fou observar, en el tercer acte, per mi el millor de l’obra, després de l’espectacular segon acte amb la Marxa Triomfal, com molta gent de les llotges es quedava en l’avant llotja, menjant, bevent i fen vida social i poc els hi importava l’òpera que s’estava representant. Em va sorprendre i entristir.
La meva reflexió fou amb tristesa de veure com es desaprofitava la meitat de la representació d’una òpera, amb totes les senyores i els senyors de la llotja, impecablement abillats i engalanats, absentant-se, consagrant-se al reservat de l’avant llotja, delatats per la llum que es transfondria a traves de l’ull de bou de vidre velat que tenia la porta que tancava la llotja.
Fins aleshores, càndid de mi, ideava que els quotidians al Liceu eren devots de l’òpera; però no tots ho eren, ni aleshores ni ara. Hi havia, i n’hi ha, polièdrics interessos que hi tenen la llodriguera. Ja s’activaven en mi els focs d’encenalls.
Durant la meva vida, quan econòmicament em fou possible, el Liceu ha estat un dels llocs que més he freqüentat a Barcelona junt amb la meva esposa. Però la primera vegada sempre serà aquella vigília de la Puríssima de 1960, al cinquè pis, amb els bons cosins Alentorn, molt estimats i sempre recordats.

Deixa un comentari

Required fields are marked *