N’és tic ben convençut que hi ha molta gent com jo en aquesta estimada ciutat nostra a qui no li agrada Halloween. Una festa obstinada, absurda i de baixa estofa, importada des dels EUA amb l’anuència, a casa nostra, d’alguns col·lectius populars, col·legis, centres veïnals i ampes que l’impulsen i organitzen, reemplaçant la festa de Tots Sants i la Castanyada, tan arrelada temps ha al nostre país. La globalització ens ha deshumanitzat. L’ancestral vola al cel davant l’assajament de les corrents conjunturals.
Ens omplim la boca clamant el nostre interès per conservar i fomentar la llengua, les divises de identificació del país, protestem per que volem més suport per conquerir la nostra identitat. I els més vehements son els que més fugen del que fórem, com si ens sentíssim necessitats d’oblidar un passat arrelat en les tradicions seculars d’una bellesa cultural cabdal.
L’origen radica en una gran falta de discerniment i coneixement costumari de la nostra cultura i tradicions seculars. A més, moltes persones estan completament imbuïdes per l’esperit consumista de nostra societat, encara que després es defineixin com a progressistes.
Els pobles dels que som originaris estaven íntimament units als cicles naturals i cosmològics que han relatat historiadors solvents, així com Gustavo Adolfo Bécquer va plasmar en “Rimas y Leyendas” les costums dels pobles peninsulars.
En arribar aquests primers dies de novembre, subsisteix en mi el record de les tradicions d’un altre temps. Les entranyables reunions familiars amb la castanyada, comprades a la castanyera o cuites a casa, on tant es narrava l’historia i anecdotari familiar; les visites al Cementiri amb els pares el dia de Tots Sants abans de dinar. Anava al cementiri i visitava amb respecte i naturalitat l’harmònic racó on dormisquejaven els meus morts familiars i no sentia por, sinó una estranya pau. No era un esdeveniment trist, ni tampoc gris, tampoc sentia por, sinó una sensació en què sentia, tot i els meus pocs anys, l’emoció de la trobada amb els éssers estimats que un dia ens van precedir i deixaren la seva empremta en la familia.
La mort és un esdeveniment senzill i natural, unida als cicles de la natura, tal com ens ho explicaven els nostres pares i ho repetien també els nostres mestres. Avui als nens i nenes els alliçonen, quan entrem en aquestes dates de la tardor, a la superficialitat del Halloween, una estúpida festa que banalitza i desfigura el veritable sentit de la mort. Es tracta de fer por.
Es trist, també incomprensible, observar que en son grans promotors les pròpies escoles. Observar classes decorades amb aranyes i calaveres, o alumnes disfressats de zombis i vampirs.
Després no se’ls parlarà dignament als infants de la mort, ni se’ls enduran als tanatoris o cementiris perquè no s’angoixin, però en aquesta data se’ls omplirà el cap de engendres demoníacs.
