Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

DOÑA FRANCISQUITA I AMADEU VIVES.
Uncategorized

DOÑA FRANCISQUITA I AMADEU VIVES. 

El 17 d’octubre de 1923, ara es compleixen cent anys, s’estrenava al Teatro Apolo de Madrid la sarsuela “Doña Francisquita”, música del mestre Amadeu Vives i lletra de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, inspirada en la comèdia “La discreta enamorada” de Félix Lope de Vega.
Considerada com una de les més grans obres de la sarsuela, dins del grup de les grans. El llibret, basat lliurement en la comèdia de Lope de Vega, dibuixa el Madrid romàntic d’una manera poètica i fidel, plena de frescor, sense caure en la mera recreació històrica. La podríem definir com una òpera còmica de gran qualitat.
El compositor, Amadeu Vives i Roig, va néixer el 18 de novembre de 1871 a Collbató, un petit poble ubicat a la muntanya de Montserrat. que en aquell temps amb prou feines arribava als 800 habitants.
Amb Lluís Millet fundaren l’Orfeó Català l’any 1891, per al qual va compondre nombroses cançons originals, com “L’emigrant”, amb lletra de Jacint Verdaguer, o “La Balenguera”, i nombroses transcripcions de música popular. Fou un dels més importants autors del teatre líric espanyol, amb obres com “Bohemios”, “Maruxa”, “La Generala”, i altres, fet que li propicià compartir el domicili entre Barcelona i Madrid.
Amb Amadeu Vives coincideix el músic nacionalista català avesat per fundar l’Orfeó i compondre “L’Emigrant”; dos episodis que refermen el seu sentiment nacionalista. I a la vegada, l’Amadeu Vives que millor reflecteix en la seva música l’ànima de Madrid, en crear les grans pàgines líriques de “Doña Francisquita”.
Inversemblantment, ens trobem amb els dos músics que millor claregen l’ànima de Madrid: Amadeu Vives, català, amb “Doña Francisquita” i Pablo Sorozabal, basc, amb “La del Manojo de rosas”. Ni a l’un ni a l’altra se’ls hi pot qüestionà l’estima i dedicació a la seva terra. Això no els hi encercla els camins per obrir el cor més enllà. I aquesta fou la seva trajectòria. Esbalandrar les limitacions. Es lo crec com la millor manera de servir a un país. Sense imposar barreres, ni exclusions, ni quedar-se atrapats en una bombolla. Un bon grau d’humilitat sempre es desitjable, aprofitant i assimilant lo que podem rebre d’altres. Oberts i receptius.
En els primers anys de la República, va ser nomenat president de la Junta Nacional de la Música y los Teatros Líricos. Va sol·licitar tornar a la càtedra del Conservatorio de Madrid i va ser nomenat president de la Sociedad de Autores. Enmig de tota aquesta activitat, va tenir un atac de cor i morí a la capital mentre preparava l’estrena de Talismán. El seu fou un funeral popular molt sentit pel que representava la seva figura tant a la capital d’Espanya com a Barcelona.
L’exemple d’Amadeu Vives és ben edificant i positiu. Un català molt estimat i valorat, més aleshores que ara; possiblement les mentalitats mesquines no entenen com és fa gran i expansiu un país i com s’estima la seva terra. Mostra evident de l’estima dels conciutadans, fou la resposta dels barcelonins a l’acte de l’enterrament; un gran manifestació de dol pels carrers de Barcelona. El meu pare m’explicava que ell hi va ser-hi; quan el seguici va passar per davant del Teatre Novetats, pararen la carrossa mortuòria, la Banda Municipal dirigida per Pich Santassusana interpretà, en un emotiu silenci i emoció dels presents, l’intermedi de “Bohemios”. Tot seguit reprengueren el darrer camí pels carrers de la seva estimada Barcelona.

Deixa un comentari

Required fields are marked *