Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

GABRIEL GUASCH I SECALL, poeta 
Personatges vallencs

GABRIEL GUASCH I SECALL, poeta  

Gabriel Guasch i Secall neix el dia 15 de desembre de 1930 al domicili on sempre ha viscut, a la carretera de Montblanc.

De petit anava al col·legi dels Caputxins, tal com s’anomenava aleshores, a lo que actualment seria el parvulari. Durant la guerra civil li detectaren problemes en la visió, per lo que deixà d’assistir al col·legi; no va perdre el temps i, en aquest període, aprengué a llegir a casa amb els pares.

En acabar-se la guerra, el dia 14 de gener de l’any 39, les monges reobriren el col·legi, encara que no estava condicionat, però amb l’objectiu de que els nens no deambulessin pel carrer. En aquest període inicial, tots els alumnes els reunien en aules, sense considerar la diferencia d’edat. En l’aula d’en Gabriel hi havia un piano; amb el que acompanyaven a Gabriel, i als seus companys Magí Torner, Francesc Magriñà i altres, per aprendre les taules de multiplicar cantant. Els hi distribuïren un llibre per alumne, ben enquadernat, que l’utilitzaven com instrucció elemental  durant més d’un curs; inclús en fe us durant el primer curs al col·legi Claret.

Recorda molt aquest primer  llibre per una estampa que representava a un home dalt d’un arbre fugint de la seva dona que s’havia convertit en lleó; la imatge l’afectà plenament i ha preservat en la seva recordança; també hi recorda un vers de Manuel Machado, que l’ha rebuscat posteriorment sense fortuna, deia: “Ay de Catalunya el dia que Aragon se vuelva lanza”. D’aquest llibre se’n beneficià  al col·legi Claret, durant el primer curs, amb el mestre senyor Pallarés, un mestre molt jove, d’edat propera a la dels alumnes més grans.

Després del col·legi dels caputxins, com he dit, als anys 40, va anar al col·legi del P. Claret. Aquesta primera etapa del col·legi Claret a la nostra ciutat fou una etapa molt curta; després de dos o tres anys van marxar creant-se el col·legi de Sant Agustí, regit per mossèn Benaiges i mossèn Casimir Dalmau.

Aquests anys de guerra i post guerra la convivència amb els veïns era molt intensa. En Gabriel recorda a David i Oriol Badias. Els veïns es reunien a la cuina de casa seva , molt amplia, on passaven l’estona amb bona tertúlia temperatura. En temps d’estiu es reunien, després de sopar, al carrer; es portaven les seves cadires i compartien amena tertúlia varies famílies. Pocs anys després, cap els anys 50, els diumenges a la tarda, hi passava el carretó de la xixonenca i gaudien d’un gelat totes les senyores que s’havien reunit a la vorera de casa seva, sota l’ombra dels plataners de la carretera de Montblanc; eren moments esperats que gaudien plenament.

Als nou anys va celebrar la festa de la Primera Comunió; era l’any 1940. L’any 1945 deixà d’anar al col·legi dels claretians per ingressar a l’escola de Altos Estudiós Mercantiles de Barcelona. Va fer lo que s’anomenava Matrícula Lliure, així podria estudiar des de casa, sense desplaçar-se a Barcelona, amb un seguiment de classes particulars que feia amb els mestres senyors Fusté i Padró. S’examinà l’any 1951 graduant-se amb el títol de Perit Mercantil. Però l’afany de saber i estudiar el portà a convalidar, amb l’ajuda del mestre i oncle seu senyor Güell, els estudis mercantils pel batxillerat, ja que la seva avidesa era estudiar Filosofia i Lletres.

Quan anava al col·legi dels Caputxins, amb les monges, cantaven cançonetes que ell recordava de més gran; amb onze anys va fer un arranjament de la lletra de les cançons, la primera que va fer la titulà “Feliciación a mi habuela”. Des d’aquest any ja començà a escriure en català. Als 16 anys va escriure una poesia en català referent a la muntanya de Miramar, amb motiu de les celebracions per  reposar la Creu; la intenció era publicar-la en una edició extraordinària, dedicada per aquest motiu, de la revista CULURA; era l’any 1946 i va tenir la primera decepció per que no li publicaren en el número extraordinari. Quan s’interessà per aquesta mancança li respongueren que ho publicarien en el numero corresponent al setembre d’aquest mateix any, i així va ser.

Treballava al despatx del procurador senyor Coll Alvarez. L’any 1948 ja havia escrit uns quants treballs, que el senyor Coll els llegia; li proposà que preparés un recull de tot lo que havia creat fins ara i ho portés a l’advocat i escriptor senyor Ferran Casas, a fi de donar-li una opinió o un consell per publicar-lo. Li va portar, li va corregir els treballs, però van romandre sense publicar.

Seguia escrivint i, entrats a l’any 1951, el seu amic senyor Illa li preparà una vetllada de lectura dels seus poemes al jardí de la casa de Joan Serafini. Els recità Lluís Figuerola, amb assistència de públic, majoritàriament joves vallencs i amb inquietuds intel·lectuals i amants de la cultura; eren unes vetllades d’amics que els unia la inquietud per la cultura i l’afany de saber.

Juntament amb Illa i el recader Santpere participà en el concurs “Ciutat de Barcelona”, el 25 de gener en que es commemorava el final de la guerra; Illa era novel·lista, Guasch poeta i Santpere escrivia per revistes sudmericanes.

El pare Castelltort, oriünd de Valls, era membre del jurat. Finalitzat el concurs li van tornar el llibre original amb uns subratllats, segurament fets per algú del jurat, com si hi volguessin fer un suggeriment. Dintre del llibre hi va trobar la propaganda d’un llibre del P. Castelltort; uns temps després, Gabriel va deduir que era una senyal per que contactés amb ell per comentar quelcom, però Gabriel no ho va fer..

Durant aquest any 1951 va conèixer a mossèn Montanyola mercès a mossèn Sebastià Rué. Com anècdota curiosa: fou una coincidència esdevinguda l’any 2017. Feia uns anys que havia mort mossèn Muntanyola; en una llibreria de Tarragona van presentar el Llibre de Goigs que ell havia recapitulat i no s’havien publicat, i en una altra llibreria de la mateixa capital Gabriel feia la presentació d’un llibre seu de poemes.

A meitat dels anys cinquanta, la Congregació Mariana convocà dos edicions consecutives d’un concurs literari públic, amb molta participació d’autors vallencs i foranes; Gabriel el va guanyar en les dos ocasions.

L’any 1951 s’incorporà al Club de l’Olla, com a poeta. Per simbolitzar la seva entrada a l’entitat li van regalar una olleta, acompanyada d’un document que deia:

“Ves qui ho havia de dir:

Guasch, petit i ja poeta.

Perquè brindis amb les musses

Ací tens aquesta olleta.”

 

Entre els anys 1955 i 1962, Gabriel Guasch treballà a la Cambra de Comerç de Valls.

Durant anys fou assidu col·laborador literari del Grup de Teatre de la Congregació Mariana. El primer any de l’escenificació de “La Flor de Nadal”, a Valls, fou en versió íntegra, però a partir del segon any —prèvia l’autorització personal de l’autor— ja es començaren a fer innovacions, les quals en el decurs de les representacions es veien necessàries d’introduir a l’objecte, fins i tot, de millorar l’espectacle. Tots aquests tipus de modificacions foren tan freqüents que, al cap d’uns anys, poca cosa quedava de l’original de Picas. Ell, però, fou sempre extremadament comprensible, i en tot moment comprengué les ganes de superació del grup vallenc, i les exigències del vol que aquell espectacle nadalenc havia assolit. Certament, sense la incondicional col·laboració de l’assessor literari, Gabriel Guasch —amb estreta relació amb el director—, membre del grup, aquesta tasca delicada no hauria reeixit.

Estre les seves modificacions al text de “La Flor de Nadal”, sempre d’acord amb l’autor F. d’Assis Picas, hi havia l’escena de “Cirus”, presentant-lo com si fos un personatge semblant a Neró, més que un anticrist, com és representava en l’obra original. També va introduir versets per omplir els espais literaris que quedaven desconnectats en el transcurs d’aquesta obra. El mestre Sanahuja volia que els texts que havia afegit a La Flor de Nadal els completés amb un redactat més extens per musicar-los i fer una obra com “El Pessebre” de Casals, Gabriel Guasch no ho considerà convenient; era un espai omplert per Casals amb la seva obra. El mestre Sanahuja va musicar una de les poesies de Gabriel.

Una altra de les col·laboracions amb el grup de teatre fou en motiu de les representacions de “L’Anunciació feta  Maria” de Paul Clodel. Va redactar una introducció a l’obra que la llegiren abans de la representació que es va dur a terme a Manresa. De caràcter més lleuger, o frívol, foren els text que va escriure per una revista musical que es feia com a final de curs del grup, un text recordant els musicals americans com “Cantando bajo la lluvia”. En una segona edició de la Revista, redactà un text on hi feia una al·legoria escènica al impacte que tenia el turisme d’aquells anys.

Com a butlletí de comunicació amb els membres col·laboradors i associats, el grup de teatre creà “Prosceni” que comptà amb les col·laboracions informatives i literàries de Joaquim Gelambí, de Gabriel Guasch, de Josep Batalla, de Francesc Güell, i, entre d’altres, de Francesc Manresa i de Ramon Samaniego. Era un butlletí que, amb el pas del temps, s’ha convertit amb una estimable font de consulta.

Foren nombroses les activitats pedagògiques que va desenvolupar envers dels membres del grup de teatre. Entre elles cal destacar la que inicià a començaments de febrer del 1965, en que posà en marxa el I Curs d’Ortofonia, dirigit pel propi Gabriel Guasch; poc temps després preparava un curset teatral sobre Estudi de la Història, Tècnica i Interpretació.

 

TEMPS DE POESÍA

A Gabriel Guasch i Secall l’acrediten com un poeta reflexiu, profund, sever, concís, auster, intens i fidel a unes idees.

El juny de 1966, va d’obtenir un rellevant primer premi al certamen literari celebrat a la localitat d’Alforja. No era cap raresa la notícia d’aquest èxit per als que seguien de prop la trajectòria i la peripècia literària de Gabriel Guasch, perquè portava un llarg camí on havia deixat empremtes profundes de la qualitat de les seves composicions.

Amb motiu de la celebració de les Festes Decennals de la Mare de Deu de la Candela de l’any 1971, CULTURA edità un número extraordinari de col·laboracions adients amb la festivitat que es celebrava i amb els actes culturals que es van desenvolupar. Entre aquest hi havia un concert extraordinari dedicat al compositor vallenc Robert Gerhard; Gabriel Guasch, publicà un treball molt documentat sobre aquest il·lustre compositor vallenc: “Presencia i absència de Gerhard”, un dels primers treballs rigorosos sobre aquest autor vallenc.

En el numero de setembre de 1973, la revista «Serra d’Or» publicava una informació sobre l’exposició de poemes visuals celebrada el mes de juny anterior a l’Escola Eina i, després, a la Llibreria Dalla, de Barcelona. Hi eren representats la major part dels conreadors de poesia visual catalana, entre ells el vallenc Gabriel Guasch. Sobre aquestes exposicions TVE oferí un ampli reportatge.

Per aquells anys les exposicions dedicades a poemes visuals tingueren un accentuada plenitud; se’n celebraren nombroses edicions.

Una d’elles es preparava a Nàpols (Itàlia) pel mes de juny de 1974, lo que se’n deia Poesia Experimental, amb el nom de «Experimenta 74. Cal remarcar que entre els expositors italians, alemanys, iugoslaus, etc., hi havia una digna representació catalana, de la qual formaven part els vallencs Gabriel Guasch i Josep M. Figueras.

També, del 10 de novembre al 7 de desembre de 1975, es celebrà a Sant Cugat del Vallès una Exposició de Poesia Visual Ibèrica, organitzada per Estudi d’Art d’Amics de Sant Cugat i dirigida per l’inquiet jove vallenc Josep M. Figueres. A més de les col·laboracions ja consignades del grup “Un nus”, del mateix Figueres i d’altres seixanta participants, hi havia la remarcable participació del poeta vallenc Gabriel Guasch.

En el darrer homenatge en vida que els artistes vallencs dedicaren a l’Eduard Castells, justificat pel seu brillant èxit a l’exposició que presentà a Veneçuela l’any 1973, Gabriel Guasch escriví uns versos que creiem que paga la pena reproduir de la revista CULTURA (1/2/1976):

Missatger de l’Atlàntida de veus,

des de l’últim castell emprens volada

enllà de l’esperit, vora dels vents

de la volta del cor il·limitada;

 

i agarbonant colors i pensament

recollint un boci del teu paisatge

que abasta del passat fins al present,

a l’avenir li pregunta l’oratge.

 

Castell i torre i monestir a l’ensems

clouen en tu la vida esmicolada

amb la boirina tendra dels suprems

moments agresolats de la mirada.

 

I ara que el goig et fa precís i breu

una resposta flota vora teu.

 

Cordialment,

Gabriel Guasch

 

Valls, novembre del 1973

 

Trobem obres de Gabriel Guasch en un llibre publicat, a la tardor de  l’any 1978, per la revista “L’Echo des Doc(k)s” que s’editava a la Provença. Es tractava d’un dossier especial dedicat a Iugoslàvia i a Catalunya, el qual recull les manifestacions més avançades en el camp de la poesia visual que agrupa a poetes, pintors, dibuixants, grafistes, etc., en un moviment internacional d’expressió plàstica i literària. Al llibre citat també s’hi recollien obres del vallenc Josep M. Figueres.

 

Entre les seves activitats literàries hi trobem els pròlegs o presentacions en els catàlegs d’exposicions de pintura i escultura. Com la que va dedicar a l’exposició de pintures de Joan Cunillera, component del grup artístic vallenc “Un nus”, celebrada a l’antic hospital de Sant Roc, actualment IEV, del 10 al 27 de setembre. En al catàleg ens introdueix a la mostra pictòrica un breu text poètic de Gabriel Guasch:

Veure la solitud

és aquest relliscar dels ulls

a ta profunditat dels quadres.

 

La vastitud es fa llenguatge auster

en conversa tenaç amb els silencis.

Li és llegut, a la claror, d’asseure’s amb peresa.

 

S’atura l’aire a cada indret

per fer-hi quietud.

Nosaltres, tal com tu, copsem tots els oblits

 

Amb motiu de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de 1991, a la vigília, s’inaugurà l’exposició de poesia visual, de Gabriel Guasch.

Els poemes de Gabriel Guasch són el resultat d’una fructífera trajectòria dins el camp de la poesia visual. El catàleg d’aquesta exposició té un excel·lent text del comissari Ramon Salvo Torres, on ens presenta l’evolució, en síntesi, d’aquest gènere que juga entre la poesia i la plàstica, i ens situa l’obra de l’artista. Imatges acompanyades d’una o diverses paraules que subratllen la significació primària i que al·ludeixen a temes o qüestions que, moltes vegades, estan estretament relacionades amb una localització físico-temporal, o a temes d’un caràcter més ampli, on juga amb una ironia que el permet, per exemple, convertir una “o” magnificada en una al·lusió directa a la nostra preocupació contemporània pel món dels “rècords” i de les ximpleries.

Dels catàlegs de presentació de les diverses exposicions organitzades amb motiu de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, n’hi ha concretament tres que mereixen una especial atenció, tant per la informació que contenen com per la condició, adquirida, de publicació, que se’ls pot atribuir. “POEMES” és el catàleg dedicat a l’exposició de Gabriel Guasch sobre poesia visual. A banda de la reproducció gràfica dels poemes que es van exposar, conté una introducció històrica respecte del context en què cal incloure el corrent artístic conegut com a Poesia Visual.

(Cultura, 1/2/1991, pàgina 84.)

 

Els artistes , pintors, literats o músics, tenien la bona costum de crear nadales pròpies originals, per felicitar les Festes de Nadal als familiars i amics. També Gabriel Guasch ho havia fet per algun Nadal; reproduïm una nadala de l’any 1992,  utilitzant el pa i vi, dos mots senzills que simbolitzen els aliments físics de l’home, i que no haurien de mancar en cap taula del món. Gabriel Guasch, en els versos d’una poesia nadalenca, ens diu:

 

No sé cridar el teu nom, Infant,

amb tanta senzillesa

com anomeno el pa i parlo del vi

que abranden la feblesa.

(1.12.1992)

És autor, com hem explicat anteriorment, de poesia visual, exposada en solitari o en mostres col·lectives i recollida a Poemes de Gabriel Guasch (1973-1991), (Ajuntament de Valls, 1991); i dels següents llibres publicats de poesia discursiva: Escric un cercle (La Gent del Llamp,1997), Paral·lels (Arola, 1999), Implicació (Arola, 2001), Mirades (Arola, 2003), Descripció del blanc (Arola, 2004), Vol (La Gent del Llamp, 2007), Paratges (Arola, 2009), Afectes (Cossetània, 2011) i Transcripcions (2017). Va guanyar el Premi Ciutat de Tarragona Ramon Comas i Maduell de poesia l’any 1999 amb “Conversa fora de context” (Cossetània, 2000)

 

 

 

Deixa un comentari

Required fields are marked *