Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

EL PESEBRE I EL TIÓ DE CASA MEVA.
Familia, Fem memòria, Tempus Fugit

EL PESEBRE I EL TIÓ DE CASA MEVA. 

Recordo amb enyorança que per festes de Nadal i Reis a casa meva mai no hi faltava ni el pessebre ni el Tió. El meu pare era l’encarregat de fer el pessebre, diríem que l’aspecte artístic del pessebre, on tenia molta cura el mesurant dels temps de quan tocava fer cada graonada en el procés de construcció, sense precipitar-se i amb molt d’ordre: el padrí posava els taulons i capitells de la taula, seguidament col·locaven el gran paper blau a la paret amb xinxetes, que representava el cel; superada aquesta primera etapa, amb trossos de llenya de la cuina, dissenyava les muntanyes i el riu; una part la cobria amb retalls de sacs vells que s’havien utilitzat en anys anteriors, on encara hi quedaven restes de guix enganxat, i l’altra part de la llenya la cobria amb suro. Amb aigua i guix feia una massa líquida amb la que enaiguava els sacs que, a la vegada, quedaven ben ajustats al relleu de la llenya que cobrien, i així ja teníem unes muntanyes nevades. Ara calia que el guix es solidifiqués i s’assequés. Era l’hora de acolorir amb pols de pintura que compraven a la adrogueria Roca (Ca Dulsures), per donar-hi aquells tons ocres i verds de les muntanyes llunyanes. Un cop havien col·locat el suro, fet el riu amb paper de plata, una mica de sorra als peus de les muntanyes i davant l’establia, havia arribat el moment, per mi més expectant, de baixar les caixes de les figures, treure-les a poc a poc, i desembolicar-les del paper de diari que les protegia. Cada any, el meu pare tenia el costum de comprar alguna figureta de guix, de les d’abans, molt artístiques i boniques; les comprava a Ca Masdéu, una botiga situada al començament del carrer de la Cort que hi havia a continuació de l’estanc de Ca Vallbona. Les figuretes les incorporàvem a les que ja teníem de feia molts anys, la majoria havien vingut de la casa del carrer de la Figuereta, i eren dels meus avis materns. Ja quedava menys, i finalment es col·locaven les figures. Jo només era un espectador il·lusionat en tot aquest espectacle fet amb tanta rutina ordenada; assegut en una cadireta de la meva alçada, observant al meu pare en aquell veritable ritual, havia vist acabar el pessebre. Jo no entenia perquè procedia d’una manera tan pausada, estava frisós per veure’l acabat i poder passar-me estones observant tots els detalls d’aquell monument.
I quan jo em a pensava que el pessebre ja estava acabat i era preciós, un diumenge, a prop de Nadal, em despertava una olor de natura fresca, d’arboç i herba verda; havia arribat el meu avi, que de ben matí havia anat pels torrents i camps propers a Valls i tornava carregat de branques d’arbustos, molsa i arboç, que amb la seva frescor i aroma anunciava per tota la casa que arribava Nadal Aleshores, col·locava un marc verd intens al pessebre, i tota la casa s’impregnava d’aquella olor tan pròpia que ens rememora el Nadal de la nostra infància.
Em passava hores contemplant-lo, sense tocar res, ni moure cap figura del seu lloc. Identificava aquell moment com l’additament d’una festa molt important, uns dies en què tindríem moltes vivències amb molt neguit. I així esdevenia. Les trucades al timbre de la porta eren continuades: venien les felicitacions del sereno, el brossaire, el carter… Portaven la targeta amb l’estampa al·lusiva a l’ofici personal i a les festes; els donaven les estrenes (l’aguinaldo) que agraïen amb molta cordialitat.
Era temps del Tió, dels Reis d’Orient, de trobades de tota la família; de feinejar a la cuina a ple rendiment; repesant tots els detalls perquè no hi faltés res. Totes les provisions a punt, pel fer un bon brou caldo i la carn d’olla, el pollastre amb cresta, dels d’abans. I el cava i els torrons, ben amagats, perquè els havia de cagar el tió.
Durant aquestes festes de Nadal de 1946 i de Cap d’Any i Reis de 1947, la meva mare no podia ajudar gaire, només feia tres setmanes que ens havia arribat la primera nena a la família; ara jo ja tenia una germaneta, molt menuda, així que en aquestes festes ja seríem un més, encara que no pogués seure a taula. Era també el gran motiu de joia per a tots. Encara que, aparentment, no havia canviat res en l’hàbit de la festa, tot era diferent, hi havia una protagonista a la qual calia respectar-li el son, els àpats, la metòdica higiene… Ens havia creat una dolça dependència que no teníem.
L´anunci d´aquestes dates començava quan el padrí arribava del magatzem, un dia de meitat desembre, al mig dia per dinar, i portava la carta que havia rebut del Teodor Alentorn, el nebot de Barcelona, on li enviava un dècim de la loteria. Era una tradició que no va mancar mai. Aquí ja començava a comptar el temps enrere cap a la il·lusió de les festes de Nadal.
El padrí, sempre tan festiu i familiar, em confeccionà un Tió fantàstic. D’entre els troncs que tenia al magatzem en va triar un de ben ample, bastant buit per dintre. En serrà un tros de quinze centímetres de llargada, i un extrem al va tancar amb una fullola i l’altra extrem amb una tapadora, subjectada en un punt del costat de dalt, que s’obria desplaçant-la molt fàcilment. El portà al pintor Boronat Peret del Xiulet, veí de la serradora al Passeig de Caputxins i bon amic, per tal que hi pintés la cara d’un animal en la fullola. Així, doncs, hi pintà la cara d’un burro amb unes orelles ben llargues. Per aquesta obra d’art no va voler cobrar res, és com es feia la relació d’aquells anys, relació de bon veïnatge i de bona amistat. Era un Tió que realment impressionava. Encara el va gaudir la meva germana i crec que també els nebots grans. Després, mai més en vaig saber res; no he sabut on va anar a parar, possiblement la meva mare el va deixar a algun familiar o amic. Jo ja vivia a Barcelona i no vaig tenir ocasió d’acomiadar-me del meu gran amic, el de les grans il·lusions dels primers anys més innocents de la infantesa; em feia somiar i el seu record em donava felicitat.
Després de dinar, el dia de Nadal, i els altres dies assenyalats d’aquestes festes, jo feia cagar el Tió perquè ens calia per a l’hora de les postres, el cava i els torrons. El pessebre, que era a casa nostra durant tots els dies de Nadal i Reis, és a on anava a resar seguint el ritual obligat, després de dinar, per fer cagar el Tió.
Jo tot allò ho feia amb molta fe i content de veure que, gràcies a mi teníem postres i cava. Sempre fórem molt respectuosos amb la tradició del Tió, i sempre només ens “cagà” cava, torrons i alguns pinyons i confits. Actualment hi ha una certa disbauxa amb el Tió, se n’ha desvirtuat el sentit i la tradició. Molts que prediquen la singularitat i la identitat del nostre país, realment no són conseqüents amb el que defensen en altres fòrums, ni són conscients de què destrueixen les tradicions més arrelades del nostre país. Els caldria una bona reflexió per adonar-se d’allò que realment estan implantant i de tot el que estan eliminant.
Un dia de Reis, havent dinat i després de fer cagar el Tió -jo tenia sis anys acabats de fer-, em cridà el padrí perquè anés amb ell, al cap de taula; hi vaig anar i em vaig quedar dret al seu costat, i ell sense moure’s de la cadira, m’abraçà fort per la cintura amb el seu braç dret i, amb el silenci còmplice dels que compartien la taula, em va dir: “Ja tens sis anys, ja ets grandet i aviat començaràs al col·legi del Claret. Tots aquests anys has fet el que hem fet tots quan hem estat petits, perquè és una tradició i un moment molt entranyable fruit de la innocència dels infants; però has de saber que aquest acte és una il·lusió que ens fa feliços a tots. Però aquet Tió tan maco al qual has donat menjar i escalfor durant aquests dies, no és més que un tronc del magatzem, i tot el que tu li reculls, abans ho hem posat nosaltres. La germaneta ja té dos anys i ara començarà a fer cagar el Tió com tu has fet fins ara, i estaràs molt feliç i content veient en ella tota la il·lusió que havia estat la teva, i que seguirà sent la de tots”.
Em vaig quedar entre trist i desconcertat; no havia pensat mai que podria ser així. El padrí, amb tota la família, entenien que, el dia menys pensat, algun dels nens amb els que conviuria em podrien tractar despectivament si els parlava de l’admiració que jo sentia pel Tió, i això podria ferir-me i tergiversar el sentit d’aquesta tradició per convertir-la en una ensarronada i una manera d’enganyar als infants. Em vaig sentir trist, perquè anava creixent i, a la vegada, anava perdent la innocència d’aquells anys; estava entrant en el món real que, a la llarga, veuria que no tenia res de bo, que era millor el món d’on venia, encara que fos construït sobre il·lusions. No sabia encara el que m’esperava del nostre món i de la nostra societat.
Roman Galimany Nadal 2023

Deixa un comentari

Required fields are marked *