Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

L’ESMOLET.  UN OFICI PERDUT
Del nostre País, Fem memòria, Tempus Fugit

L’ESMOLET.  UN OFICI PERDUT 

Durant molts decennis, i de segle en segle, certs oficis passaven de pares a fills. Però el desenvolupament tecnològic, la globulització i les noves costums, ha fet que amb el pas del temps han desaparegut -o estan a punt de desaparèixer-, oficis com els de ferrer, manyà, carreters, esmolador, espardenyer, matalafer, llanterner, per citar-ne només uns quants.

Els dies passen inexorablement, també els anys, la vida segueix i els oficis desapareixen, i canvien, i se’n creen de nous.

L’ofici  d’esmolet, esmolador o afilador  era un ofici ambulant, molt antic, el practicaven persones que esmolaven i repassaven, amb una petita mola giratòria, ganivets i tisores domèstiques, eines del camp, de fusters, carnissers, peixaters etc. Portaven una pedra d’esmolar, en forma de roda, que anava  acoblada a un cavallet de fusta, que la feien girar pedalejant amb un peu sobre el llarg pedal, que transmetia la força per fer girar contínuament la mola amb una considerable velocitat; sobre l’altre peu hi sostenien el pes del cos, mantenint-se drets al costat de la mola. El cavallet formava part d’un senzill carretó. Com a suport portaven un sac amb les eines.

Per la primera meitat del passat segle, a Valls hi venia l’esmolet molt sovint, com a mínim una vegada al mes. Es situava a la  plaça de l’Oli, dels Alls, al Pati, o  a les cantonades del carrer del Carme, Forn Nou, Font de la Manxa, etc. Es feia present al fer sonar una breu escala musical, ensordidor, potent, continuat amb el bufacanyes, un instrument fet amb canons de canya americana que reproduïen les notes de l’escala musical;  era el to característic del seu ofici. Moltes vegades al so del bufacanyes el seguia els crits de “L’afilaoooor!, a l’arribada a l’enclavament i una vegada aposentat en el carrer o plaça on esperava els clients, per que s’adonessin de la seva presència.

Tots reconeixíem el so singular i el crit de l’esmolet; sortíem ràpidament al carrer, tant si dinàvem com si jugàvem,  a veure com esmolava, mentre els veïns li portaven lo que necessitaven per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats, amb fulla cada vegada més estreta -tal era la potència de la mola afiladora rebaixant i enllestint-la de bell nou; recordo haver vist esmolar alguna destral. La musiqueta de l’esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part de l’atmosfera del món rural i dels pobles i les nostres ciutats d’abans. De més grans, quan sortíem del col·legi i ens trobàvem a l’esmolet en alguna cantonada li cridàvem: “Avui farà vent!!”, lo que el molestava moltíssim; mai he sabut el per què de la relació de l’esmolet amb el vent. Era una tradició que es mantenia en els relats dels avis.

Endinsats als anys cinquanta, només trobàvem el xiulet i el crit cada dos o tres mesos. Eren temps més moderns, i apareixien canvis en les estries de les llars. En alguna botiga de la ciutat, un dia aparegueren uns ganivets amb fulla com de serra que no calia afilar, d’acer “inoxidable”. A la nostra ciutat s’implantà una important industria d’acer inoxidable – MONIX – creada pel senyor Josep Moncunill. Aquells estries, en un principi cars, es posaren a un preu a l’abast de tothom. L’afilador passava pel poble més de tard en tard per que ja no tenia estries per afilar; utilitzàvem ganivets o tisores que no calia afilar. I la figura de l’afilador desapareixia dels carrers. El crit i el xiulet estrident de l’escala musical amb el bufacanyes ja no s’han sentit més.

A finals del segle XX aquesta professió va desaparèixer quasi totalment d’Europa occidental. Als ganivets actuals d’inox no cal esmolar-los tan sovint i el preu relativament baix no justifica pagar a l’esmolador per repassar-los. Els ganivets d’avui tallen menys però llueixen més que els que repassava l’afilador.

Deixa un comentari

Required fields are marked *