Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

REMEMORANT ELS BROSSAIRES
Del nostre País, Fem memòria, Tempus Fugit

REMEMORANT ELS BROSSAIRES 

 

A l’any 1944 a Valls no arribàvem als dotze mil habitants. Jo només tenia un any, o una mica més, quan estant absort amb coses de l’edat, cada mig matí em cridava l’atenció el so estrident d’una trompeteta que pujava pel carrer. Era la trompeteta del brossaire, i el veïnat treia immediatament les deixalles.

El carrer no hi havia trànsit; un carro amb cavalls molt de tant en tant, bicicletes i quasi cap cotxe. El soroll, la conversa, o la música, per discrets que fossin, s’apreciaven amb tota claredat i sense destorb. I així identificàvem totes aquestes manifestacions, habituals en una ciutat, que es produïen periòdicament, i que al cap d’un temps ja esperàvem i se’ns feien familiars. El brossaire, l’esmolet, el drapaire, el pellaire…

No voldria anar gaire enrere en el temps, però els que vam viure la infantesa entre els anys quaranta i seixanta, recordem un entorn encara tranquil i buit, on tot tenia el seu valor i calia que tingués una vida llarga. No érem conscients que estàvem vivint els darrers dies d’un món on la roba es feia a mida, els productes es venien a granel, i anàvem diàriament amb la lletera a comprar la llet a la vaqueria propera a casa nostra. Hi havia lleteres i garrafes, i els envasos de gasosa i de iogurt es retornaven. Pel carrer passaven amb el carro drapaires i ferrovellers, esmolets xiulant estrepitosament, repicant pels carrers. Les restes orgàniques, la gent les guardava sota la pica; uns residus del tot vegetals que es feien servir per alimentar el bestiar, ja que molta gent teníem  galliners als terrats o a les golfes de les cases. Tot s’aprofitava (ara en diem reciclar) i la recollida del que podia quedar la feia el brossaire, porta a porta.

El brossaire es plantava amb el seu carro pintat de verd, estirat amb una cavalleria, i anunciava la seva arribada tocant una trompeta, un petit corn, com a reclam. Les dones baixaven immediatament les escombraries en un cubell de zenc o en un cabàs -no hi havia bosses de plàstic-, i el buidaven al gran cabàs del brossaire. El carro de les escombraries, que semblava de llauna o si més no feia soroll de llauna, era com una pastera que es tancava amb dues tapes que s’obrien per poder-hi llençar les escombraries directament de la galleda que els veïns havien baixat davant la porta de casa seva, o bé el mateix escombriaire les abocava al seu gran cabàs, i quan el tenia ple les passava al carro.

Els brossaires que passaven pel meu carrer eren coneguts i estimats. Malauradament, i em sap greu, no en recordo els noms ja que era molt petit, però tinc present la seva imatge de quan venien a casa, ben empolistrats, per les vigílies de Nadal, en què portaven l’entranyable felicitació; una estampa amb la imatge del carro, el brossaire, i tots els elements del treball,  i un vers, que si no era prou poètic, tenia el sentiment del bon desig d’aquella persona que durant l’any recollia les escombraries de casa nostra i, les famílies, agraïdes, els corresponien amb una propina o un bon regal. Aquells anys no s’havia instituït l’extra de Nadal i tot ajudava a celebrar de la millor manera possible les festes.

Com que el transport de mercaderies per dintre la ciutat es feia amb carros i cavalls hi havia els fems al carrer, eren els excrements que deixaven els cavalls durant el seu recorregut. Fems que es venien i compraven, perquè s’aprofitaven per a abonar els cultius.  Moltes vegades coincidíem pels carrers amb el carret de l’home que recollia els excrements dels cavalls, el qual portava un gran cabàs i una paleta com la dels paletes però mes grossa i amb la punta torçada cap amunt per poder rascar millor si l’excrement s’havia enganxat al paviment.

Quan es recollia la brossa en carro els carrers de Valls estaven nets. Les voreres les netejava i regava la gent mateixa dels comerços. Amb motiu d’alguna festivitat assenyalada, o durant l’estiu, sortien els treballadors del manteniment municipal amb les mànegues, i llançaven l’aigua a pressió per regar i, alhora, treure tota la pols dels carrers. Hi havia escombriaires professionals. Eren pocs però realitzaven un gran treball netejant el carrer. Normalment els escombriaires eren homes de més edat que no pas els brossaires que anaven amb el carro. L’escombra era de canya i palma. No hi havien tantes mascotes, però també hi havia el civisme de no embrutar perquè això ja ens ho ensenyaven a l’escola i en l’entorn familiar.

En aquella època existia una ordenança de l’Ajuntament que manava a cada veí de netejar el tram de la vorera de davant de casa seva. Des del balcó de casa meva, quan m’asseien a terra perquè em distragués  amb les noies de l’INP, i amb tot el que passava pel carrer, recordo que en unes cases més amunt del carrer, sempre veia dues veïnes amb les escombres a la mà que la feien petar mentre escombraven les respectives voreres, o bé estaven dretes mentre conversaven durant una llarga estona. Com que era molta estona i no es bellugaven a mi m’avorrien i ja no els dedicava més atenció.

Deixa un comentari

Required fields are marked *