Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

DREPAIRE – PELLAIRE
Del nostre País, Fem memòria, Tempus Fugit

DREPAIRE – PELLAIRE 

Voldria tenir un petit record per a totes aquelles persones que sí que són imprescindibles, i que feren una tasca silent i constant per a la ciutat i els conciutadans.

Recordo que de ben petits, aconsellats pels pares i avis,  guardàvem alguns materials: paper, retalls de roba, ampolles de vidre, restes metàl·liques… el plàstic no existia; de tot això en podríem rebre alguns dinerets per comprar cromos o algun gelat. Els drapaires ens donaven diners per totes aquestes coses que recollíem. A la nostra ciutat n’hi havia dos o tres, ben localitzats, on els hi portàvem, o ho recollien a domicili, quan n’acumulàvem una quantitat considerable.  Ho pesaven amb una balança romana i pagaven, no molt però suficient.

Avui, en canvi, la brossa és una de les taxes més costoses i, a més, has de reciclar tu perquè el negoci sigui per a uns altres. Els residus són molt rendibles.

La vida quotidiana genera molts residus. El ritme de la societat ens ha imbuït la cultura de llençar, d’usar molts productes envasats, de no reparar i substituir. Tot això passarà factura a les futures generacions.

Un dels oficis de carrer dels anys quaranta era el de drapaire; sortien de quan en quan del seu magatzem. Amb un carret estirat per un ruc, o amb un carretó manual, o amb un sac penjat a l’espatlla; anava cridant per avisar del seu pas. Els veïns, que havien acumulat diaris, papers, roba vella i retalls, ampolles de cava… el cridaven i ell, ben decidit, acudia a la trucada i entrava a la casa, fins a l’habitació, o a la sala d’andròmines, per examinar el material que li oferien. Feia preu després de comprovar el pes amb la romana. Sempre hi havia un bon acord, el veí guanyava uns diners, que no eren gaires, però menys era res. A més de rebre uns diners alliberaven un espai de la casa i ens trèiem andròmines del damunt.

Ocasionalment apareixia pel carrer un personatge ben poc lluït, bastant desastrat. Es tractava del pellaire. Portava, penjat al coll, un sac ensangonat, molt atrotinat, mentre cridava “el pellaire! Compro pells de conill!”. En els decennis de la post-guerra, a les golfes, o terrats de les cases, hi tenien galliners i gàbies, on hi criaven gallines, pollastres i conills. No compraven productes d’aliment especial per aquestes bestioles, els ben alimentaven amb restes de fulles d’enciam, i deixalles d’altres vegetals, amassats amb una mica de ferina  preparada per aquest fi.

Quan s’apropava un festiu, mataven un conill per celebrar-ho amb un esplèndid dinar arròs amb conill, o a la vinagreta, o amb samfaina. Sempre guardaven la pell. Quan passava el pellaire li venien la pell, o les pells, per pocs diners, però sempre en treien alguna cosa i evitaven llençar-la.

En una vivenda al costat del Teatre Principal, davant d’on jo vivia de petit, hi vivia un matrimoni i la cunyada. N’hi deien a ca “Pep Antón”. Com quasi tothom, a les golfes hi tenien un galliner amb gallines. Per aquells anys hi havia quelcom de lladregueig, dels que saltaven de terrat en terrat per robar en els galliners; no era freqüent però és produïen aquestes rapinyes.

Una nit eixiren perjudicat la familia veïna meva, de ca “Pep Antón”. Va corra l’alarma pel veïnat per fer costat per lo que havia passat, mentre un veí s’encarregava d’avisar a la Guardia Civil. Ho va fer-ho molt correctament, encara que per aquells anys quaranta resultés una mica jocós, doncs li va comunicar al Capità: “Señor, han robado las gallines de Jose Antonio.”

Deixa un comentari

Required fields are marked *