Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

EL FESTEIG DE L’ALCALDE
Cròniques de la ciutat pel record, Fem memòria

EL FESTEIG DE L’ALCALDE 

Després de l’hecatombe, la vida ressorgeix amb una misteriosa força de reposició. Les estadístiques demogràfiques de les postguerres així ho certifiquen amb valors entre els quals, com no?, va l’amor, que, al cap i a la fi, acaba guanyant totes les guerres.

Aquesta amorosa continuació no podia estranyar al Valls dels anys quaranta, en aquest Valls on es començava a respirar i arribaven els primers immigrants, que s’anunciava pel nombre de naixements i casaments.

En aquest Valls, com en tants altres pobles, una xiqueta vallenca, de progènia vallenca, i un xiquet vallenc, de progènia vallenca, ambdós d’avantpassats vallencs de quan Judes era fadrí i sa mare festejava, es van enamorar i es van declarar nuvis.

És una història que conec bé perquè me l’han explicat, entre altres, un bon vallenc, Joan Benet, observador i bon coneixedor de les costums i fets curiosos de las nostra ciutat. Una història que va durar uns anys, no masses, però cridà molt l’atenció dels vallencs; ella era una xiqueta bonica, molt atractiva, la Luciana Besora, i ell era un jove alcalde, atractiu i elegant, Josep Maria Fàbregas (24 anys).

Una història on l’escenari fou un dels carrers històrics de la nostra ciutat, el carrer dels Metges. És el carrer on vivia la Luciana i on, lògicament, al vespra vivien  el festeig en la intimitat personal; en aquells temps no podia ser en altra espai que al portal de la llar de la xiqueta o una zona propera. Aleshores no es podien reconèixer com a nuvis si el pretendent no havia fet el pas de pujar a la casa per demanar l’anuència dels familiars per poder parlar amb la filla.

El carrer dels Metges era molt concorregut i amb bon veïnat. La parella que festejava, suposem que sense el ple consentiment familiar, convivia l’estona de privadesa personal amb el veïnat que entrava i sortia de casa: “bona nit i bona hora tinguin”; acompanyats pel brogit de la fàbrica de venes i gases BIGDAL (Bigorra – Dalmau), la delegació del OCASO S.A., el carro de la familia Bonet, coneguts i estimats agricultors, la botigueta que tenia de llibres i revistes literàries el germà de la Luciana, conegut com Pedrito, i més veïnat que participava de la vida d’aquell entranyable carrer, amb les anades i tornades per les seves  voreres. Quan pel bon temps, s’obrien les finestres i balcons de les cases, de ben segur que els hi arribava, des d’alguna radio, els boleros de Machín, la “Perfídia” o el “Brazil” de Xavier Cugat, que entresentirien com un acompanyament incidental.

Totes les parelles es creaven el lloc on passar-hi una bona estona festejant; un lloc on s’hi sentien recolzats i abrigats en la intimitat d’aquella estona; amb el temps se’l feien seu. Després de fer voltes pel poble, hi arriben per conviure en proximitat la darrera estona abans d’acomiadar-se. Les parelles d’aquells anys anaven al paratge “el requet”, anomenat així per un rec d’aigua, corrent i transparent, que fluïa paral·lel a lo que ara es el carrer Abad Llort, en una drecera per vianants, paral·lel al costat del torrent de la Xamora, o be al Mas Miquel.  Aquesta parella l’hàbit del dia a dia va fer que el seu espai fos l’entrada d’un passatge obert, situat quasi davant de la casa de la Luciana; no tenia sortida per que, després d’un petit pati, tancava, per l’altra extrem, amb la casa Robusté, que te l’entrada pel carrer Carnisseria. En aquest passatge hi guardava el carro el senyor Bonet (coneguts pel renom de “Cal ninot”), quan tornava de treballar a la seva finca, ja que estava al costat de la casa on vivia la familia Bonet.

Els anys immediats de postguerra eren complicats, per la incertesa d’una sobtada, i perillosa, inseguretat en un determinat moment, sobre tot pels personatges que ocupaven càrrecs polítics o administratius. L’alcalde no podia plegar banderes en front d’aquesta situació. Per tant, algú, o alguns, pensaren que corria un risc innecessari festejant a l’entrada d’un passatge, fosc i amb abundant vegetació; el dia menys pensat podria sortir algú de dintre i engegar-lo al diable. Li recomanaren que escollis un altre emplaçament per festejar. Coneixent a Josep Maria Fàbregas, ja podien anar a picar pedra, per que d’allà no el mourien.

Solució: Posaren unes portes de fusta a l’entrada del passatge; portes que encara hi son ara, i qui ho vulgui veure pot passar pel carrer dels Metges número 16; les podrà contemplar, una mica deteriorades pels més de vuitanta anys que han passat. El passatge estava sempre obert, entrava i sortia el carro del senyor Bonet; quan la Luciana i el Josep Maria arribaven al pòrtic del passatge, es quedaven festejant a la vorera; les portes de fuste ja estaven tancades, no sabem per qui; ja no sortiria cap element de l’interior del passatge per atemptar contra l’alcalde.

Actualment, les cases d’aquesta vorera estan deshabitades. En tot aquest espai només hi habita un veí, en la seva casa pairal, en Batalla, bon amic, agricultor de 83 anys, solter, vallenc de soca arrel i bon casteller de la Colla Vella.  Parlant amb ell m’ha explicat que les llegendàries portes les col·locaren per que uns gitanos que hi havia aquells anys no pernoctessin en l’interior del passatge. És una versió menys contundent i coincident en el temps; però les portes les col·locaren aquells dies de festeig i allí segueixen, encara que sense veïnat i amb molt poca vida. Uns edificis, fa uns anys plens de vida, hostatjant vallencs que viuen en la nostra memòria; ara l’amic Batalla esta pendent i preocupat que la teulada de la casa veïna, per un cop de vent, no caigui sobre casa seva.

Deixa un comentari

Required fields are marked *