Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

Art i Silenci
Cròniques de la ciutat pel record, Del nostre País, Fem memòria, Uncategorized

Art i Silenci 

                                                                                Setmana Santa de Valls 2010

                                                                                          Acte Institucional

Per: Lluís M Moncunill i Cirac

 

 Exordi

 

La vostra presència en aquest lloc, que en condensa tantes d’altres, mou pregonament els meus sentiments d’arrels vallenques. Sobre aquest solar, i també dins aquesta casa, s’ha anat forjant l’esdevenir històric de la nostra ciutat. Si parlessin aquests rostres que decoren la sala, ens farien sentir el ressò de mil veus variades, talment una polifonia cívica. Susciten la memòria del temps que ja ha fugit, memòria però que resta encara cristal·litzada en el nostre quotidià monòton, i que irromp, de tant en tant, en moments àlgids, com el que ara vivim.

Som aquí per encetar els dies de la setmana santa d’una manera específica, car ja en fa alguns que l’Església camina per la ruta de la preparació dels dies sants. Des del dimecres de cendra que els fidels exerciten el seu esperit de cara a la celebració del tríduum pasqual. En la perspectiva d’aquesta preparació, l’acte d’avui té un caràcter propi per tal com la nostra mirada i les nostres intencions convergeixen cap a la celebració d’uns actes que no són vinculants ni imprescindibles des del punt de vista de la liturgia cristiana, però sí que se’n deriven per la seva naturalesa i, fins a un cert punt, la reforcen i complementen. Parlem de totes aquelles celebracions que configuren un arc d’actes pietosos (processons, via crucis, manifestacions diverses) que caminen paral·lelament amb les celebracions del culte litúrgic durant tota la quaresma.

Per damunt de totes aquestes celebracions, que en podríem dir litúrgicament no necessàries, la manifestació senyera és la processó del divendres sant a la nit, vers la qual convergeixen tots els esforços i els ànims dels qui l’estimen i en porten el pes. El nervi que dinamitza tot el seu projecte es nodreix de dos conceptes, anunciats així: “art i silenci”. Són dos mots que no s’ajunten per atzar fruit d’una invenció més o menys afortunada. Aquest binomi resumeix una herència patrimonial que descarta qualsevol vel·leitat capriciosa i arbitrària. Art i silenci són dues paraules que surten espontànies de la boca dels vallencs quan volen resumir els valors de la processó del divendres sant. Seria molt difícil trobar una altra descripció que li pogués escaure més ajustadament i espontània.

Aquestes paraules ens col·loquen en la perspectiva d’una tradició, si voleu justificada per la llunyania dels anys, cert, però sobretot fonamentada en una voluntat de voler que la nostra processó tingui noms que la connotin: art i silenci.

Salvador Espriu, en la contemplació de la processó del divendres sant de Tarragona, la defineix com el “seguici de la mort caminada”. De l’observació immediata del seguici processional, neix en l’Espriu la conjunció entre la mort del Calvari i la seva representació evocada en aquest seguici. Espriu s’expressa així:

Qui demanava

                                                                                   avui unes paraules

                                                                                    que l’acompanyin?

                                                            Llums, en aquest seguici de la mort caminada.

 

Per bé que podem pensar que aquestes paraules es refereixen a la processó en si, a mi em ve la idea d’un altre camí més llarg, que depassa la circumscripció temporal d’un dia o unes hores de desfilada. Es tracta del camí que ens col·loca en els orígens del seguici del divendres sant, un camí de llunyana tradició que va avançant pas a pas des d’un origen dens d’història i art.

 

 

Art. Etapa inicial

 

¿Quines són les fonts de la tradició que determinen la nostra processó com una manifestació d’art? ¿Qui podrà negar o discutir el valor artístic del tradicional recorregut nocturn del divendres sant a Valls essent així que abans de la guerra del 1936, un seixanta per cent de l’obra escultòrica dels misteris que circulaven pels nostres carrers havia sortit del taller de Lluís Bonifàs? Si avui ens podem extasiar encara, com per miracle, davant el pas de la Mare de Déu dels Dolors, amb el misteri d’ aquell rostre i del crucificat plegat a la falda materna; si ens podem també commoure davant el Davallament de la Creu caminant pels nostres carrers, o estàtic en el silenci del temple, un cop ha estat restaurat pels germans Vallès de Tarragona, ¿què no deuria ser tot aquell esplet d’art que avançava entre la llum tremolosa dels misteris feta pregària? No és per altra cosa, sinó pel seu valor artístic i simbòlic que, acabada la guerra, Tarragona trucava a les portes de la nostra ciutat per tal que la Mare de Déu dels Dolors de Bonifàs pogués circular pels carrers de la metròpoli, amb el consentiment de l’arxiprest Mn. Joan Gasia.

Em pregunto ¿quina podria ser la font d’inspiració de Bonifàs que el portà a crear la faç del Crist jacent, faç tendrament vinclada sol·licitant una mirada condolguda, i aquella mà semiingràvida sobre el pit de l’antic sant sepulcre? ¿Quina la font d’inspiració plasmada en el santcrist dels cristaires, també avui desaparegut; o quina seria la inspiració que el mogué a esculpir, per encàrrec dels Baldrich de Sagarra, la cara de la Soledat, ara col·locada al temple arxiprestal, terme d’un complicat períple. Quina havia de ser la font de tanta inspiració!

Els grans genis perceben la inflamació poètica i artística moltes vegades com una ferida oberta per un contancte lluminós: és, simplement, la guspira que salta del pedrenyal que encén les facultats de l’ànima. No bubto que els ulls de Lluís Bonifàs repassarien devotament els relleus d’alabastre amb el tema de la passió (oració a l’hort, flagel·lació, camí del calvari, sentència, crucifixió, devallament, enterrament…) sortits, entre els segles XVII-XVIII, del taller del tortosí Onofre Fuster. Mentre Fuster, al seu torn, s’havia inspirat en els gravats de la seva època i concretamente en els del flamenc Cornelis Cort (1533-1578) o en els del Venecià Giacomo Franco. Són peces que, per sort, encara formen part del patrimoni sobreviscut a la guerra, i que constitueixen la part més històrica del retaule major de Sant Joan.

També és previsible que el nostre immortal escultor s’extasiés davant la desapareguda estàtua de marbre del Crist jacent a l’altar de les ànimes, que Baltasar Segú considera com un exemplar clàssic de l’art gòtic. Parlant de les fonts d’inspiració de Lluís Bonifàs, el conservador del Museu Diocesà de Tarragona, monsenyor Josep Martí Aixalà, evoca precisament la influència del gòtic en les escoles d’escultura més acreditades en aquella època al Principat:

D’escoles d’escultura com la de Bonifàs es pot dir, ben segur, el que s’ha dit de les escoles catalanes d’arquitectura de l’època del barroc que, si atemperen les llengües de foc i vent ultramuntà en tempesta asserenada, no és sinó perquè el record de l’escultura serena i senyora del gòtic era prou recent encara en el record d’un país, en el qual el Renaixement no s’acabava d’implantar ni s’implantaria mai del tot regularment (Taüll, núm. 18, pàg. 20).

 

D’aquestes visions podria nodrir-se la inspiració de Bonifàs que el portà a crear els misteris de l’antiga setmana santa vallenca. La tradició de la processó del divendres sant s’ha alimentat, doncs, des de sempre, de la saba de l’art més refinat i més genuïnament espiritual, com ens ho revelen les paraules de Martí Aixalà parlant de la vena religiosa que nodria l’obra de Bonifàs:

manifestació de realitat, essencialitat i majestat, percebudes, en la muda admiració, la contemplació i la pregària. (Martí Aixalà, Taüll, núm. 18, pg. 21)

 

 

Art. La postguerra

 

L’esboranc dolorós de l’última guerra enceta una segona etapa en l’art de la processó vallenca. Pere Altès anomena aquest període “La Represa”. Em vénen a la ment petits records d’infantesa i joventut que fan que em senti vivencialment implicat en aquell recorregut processional: sota la direcció de Mn. Francesc Domènech, jo cantava, amb els tiples de la Schola Cantorum de l’Arxiprestal, les peces pròpies del repertori clàssic del tríduum, ben a prop del santcrist de sant Joan. El cant a capel·la era exclusivament sostingut per un fiscorn que servia de coixí a la polifonia coral, que autentificava el silenci del seguici. L’any 1949 la processó era presidida per monsenyor Antoni Urbss, bisbe de Libau, refugiat aleshores a Poblet per pressions polítiques en el seu país, Lituània. ¿Qui no recorda l’arxiprest, mossèn Andreu Roig, de caràcter cantellut i imprevisible, abraçant-se, per protocol, amb el totpoderós alcalde Josep M. Fàbregas? ¿Fins a quin punt aquell gest, espiat pel poble, no marcava els límits entre poder temporal i espiritual en ple nacionalcatolicisme? Situació que, malgrat tot, no oblidava allò de “a Déu el que és de Déu i al César el que és del César”. Segurament que en els vostres records, com jo en els meus, guardeu arxivades altres sensacions i imatges diluïdes en la boirina nostàlgica, i també afectuosa, de tants protagonistes d’aquella llunyana història.

Si reprenem el fil sobre el caràcter artístic de la reinstaurada processó vallenca, veurem com el buit creat per aquella confrontació bèl·lica havia de ser restablert per l’aportació d’altres mestres artistes que connectarien amb l’antiga escola barroca, encara que fossin ara més proclius als cànons del classicisme o el noucentisme.

El representant més destacat d’aquesta urgent intervenció seria Josep Busquets Òdena, vallenc de Fontscaldes, escultor amb prou capacitat i influència per formar una escola d’escultura marcadament vallenca, amb noms com els de Francesc Ballesté, Ignasi Ferré, Joan Sanromà i Joan Serafini. Podem dir, doncs, que l’esperit d’aquesta nova etapa es mantingué fidel a la tradició artística que venia de lluny, i que ara havia de continuar per mitjà de les noves generacions.

Seguir una tradició no comporta necessàriament haver de calcar els trets caracteriològics de les generacions antigues, i sí que pot, en canvi, prendre en consideració els models i les obres dels mestres precedents. En aquest sentit, entenc que Busquets, com ho deuria haver fet Bonifàs al seu temps, considerés acuradament l’obra d’Onofre Fuster quan Busquets es disposava a esculpir el relleu central de la flagel·lació dins la sèriè dels antics relleus de la passió  en el retaule de Sant Joan. I segur que ho va fer igualment l’any 1941, a l’hora de dur a terme l’encàrrec de la Germandat del Sant Sepulcre en substitució de la desapareguda imatge del Crist jacent de Bonifàs. Confessa ell mateix que no pensa reproduir aquella imatge marcada pel realisme dolorós de la mort violenta, i sí, en canvi, dotar-la de l’expressió d’una mort quieta i reposada. Aquesta mateixa voluntat la veiem confirmada en la seva escultura del santcrist de Sant Francesc, revestida d’una insinuada estilització i finesa, avui al Santuari del Lladó.

L’opció de Busquets quadra amb un pensament eclèctic i un caràcter que divergeix d’aquell altre més pietista i naturalista dels escultors del barroc. Però, particularment, respon als criteris del modern escultor vallenc sobre la creació artística, tal com ho manifesten unes paraules seves recollides i publicades per Daniel Ventura, que diuen:

“El arte, en los últimos años, llevaba signos de decadencia. Los pintores se limitaban a copiar, sin influir para nada en ellos el paso del modelo a través del artista, que es lo que viene a poner el sello de personalidad que debe tener toda obra de arte […]. El artista no debe copiar, sino crear, imprimiendo en la obra tal personalidad que, sin leer la firma, sin saber quién es, se pueda decir de una obra: es de fulano.” (J. Busquets. Escultures  Valls: F.P.M. Museu de Valls, 1995, p. 25).

 

Es compleix aquest principi en altres obres que Busquets realitzà amb destinació a la processó: el misteri de la Germandat del Santcrist de Lepant, el 1952 i el Misteri de la Trobada de Jesús amb les tres Maries, el 1956, del Col·legi Claret.

El pas de la nostra desfilada religiosa evoca igualment altres noms vinculats als misteris o imatges que constitueixen el patrimoni artístic de la setmana santa vallenca. No seria just deixar-los en l’oblit, ja que també ells integren el catàleg dels artistes que han dotat de bellesa i bon gust la nostra processó. Així, doncs, hem de destacar el Santcrist dels Cristaires, de Sant Joan, d’un realisme contingut, nascut de la inspiració i talent de Joan Matamala, l’any 1941; el misteri de la Crucifixió, destinat a recordar l’antic d’Anselm Nogués, de l’any 1931 i desaparegut el 1936. Segons diuen les cròniques, l’escultor Borrull, del Vendrell i professor de l’Escola del Treball, fou qui dirigí l’execució d’aquest nou misteri:

“quan aparagué el “boom” de les processons de setmana santa, féu l’esbós del misteri de la Crucifixió (o de la Carretada, pel nombre de figures que transportava); el construïren alguns dels mateixos alumnes que assistien a classe de l’escultor. L’obra, que començà 1942, fou beneïda la setmana santa del 1949 a la mateixa Escola del Treball”.

 

 

Silenci

 

La processó és una cinta d’art que engalana els històrics carrers de la vila, i que els perfuma amb una atmosfera d’austeritat cromàtica i acústica: cromatisme del negre absolut de les vestes de les confraries i germandats, trencat només per les flames insignificants de les ensenyes pectorals.

És el llenguatge del silenci que ens corprèn, contrastat per les mesurades melodies corals entrellaçades amb les músiques dels ministrers o amb les harmonies clàssiques de les bandes instrumentals. L’acompanyament de dol del Calvari defuig els ecos paramilitars, gens adients amb el dolor del qui venç morint en silenci pacificador.

El Valls silenciós del divendres sant, que camina o que contempla, ha fet seva la veu d’Espriu, ja abans evocada:

“Qui demanava

                                                                                         avui unes paraules

                                                                                          que l’acompanyin?”

 

Sí. ¿Qui pot demanar, en el “seguici de la mort caminada”, paraules de planys sorollosos, expansions estridents, cants punyents com segetes, o esgarips i cops de tabals guerrers? La resposta sempre serà espriuana: l’única paraula pronunciable i audible en el cor d’aquest seguici és la llum del silenci:

“Qui demanava

                                                                                   avui unes paraules….?

                                                                     Llums, en aquest seguici de la mort caminada”.

 

Llums de paraules, les que cremen en els ciris en mans dels caminants; llums tremoloses dansant, a les carrosses, amb les formes de l’art; llums de mirades contemplatives dels qui estàtics, al carrer i als balcons, es deixen incendiar per fulgències penetrants; llums de fora que encenen la llàntia íntima del cor, i que agafen els mil colors de l’arc de Sant Martí i les mil ardències del gresol purificador.

El poeta Ramon Comas, jesuïta tarragoní, interpreta aquesta llum processional espriuana, i la fa tant antiga com la del ciri del bateig, que cada any es revifa en les atxes del divendres sant:

Un dia la llum, tan bella

davant aquesta mar tan nostra que somriu,

fereix, fa veure clar.

Com si fossin les llàgrimes

que ens obrien els ulls. Hem retrobat

el gust del mar, la sal

del bateig. Recordem

un ciri que, estrenat, ja tremolava,

igual que les estrelles, tan petites

per lluitar amb la nit gran. I amb por del fosc

i de la llum també, desfilarem

amb la vesta a la cara i amb un ciri.

I passarem, molt ben arrenglerats,

com si fóssim germans! I perquè ho som,

deixarem en la terra

un rastre igual, seguit,

que es veurà brut de dia, quan els galls

en faran tants de crits! Ara passem

darrera dels armats, tots disfressats!

seguint moltes banderes,

que no cal ser un heroi per empunyar-ne.

Potser una mare en dol, que mira amb fe

darrera un finestró d’un cinquè pis,

potser un malalt amb febre que té set,

potser un empresonat,

ells, que no ens poden seguir,

ni fan llàgrimes de cera,

ens han guanyat, ens donen una llesca

del pa seu quotidià.

Una sola veu de poeta i de profeta ens ha interpretat el misteri del silenci lluminós dels nostres ciris fets paraula: foc abrandat el dia llunyà del baptisme i renovat cada dissabte sant. Veu de poeta i profeta que ens parla d’una llum que encén, en el cor, els colors de les tres virtuts teologals: l’ametista de fe, la maragda d’esperança i el robí d’amor.

 

 

Silenci fecund

 

Si el foc i la llum són calor i claror en expansió, el silenci no pot ser pas buidor, espasme o suspens: el silenci és fecunditat. L’antiga celebració de la setmana santa es caracteritzava per un clima rigorós de silenci físic: ni la música instrumental o de l’orgue a l’interior del temple, ni cap mena de música profana eren permeses fora durant les hores que anaven del dijous sant fins que les campanes tocaven a glòria el dissabte sant. La processó actual del divendres sant a Valls ha heretat el sentit d’aquell silenci tradicional en la moderació de les seves músiques i cants.

Aquest silenci rigorós podria confondre’s amb una concepció rígida i poc mística de l’experiència del silenci. Es podria entendre així, si caminar en silenci fos només sinònim d’absència de tota paraula. Tot el contrari, la contemplació és sempre silenciosa en tant que és plena del diàleg interior, antagònic a tot soroll pertorbador.

Els Pares de l’Església entenen aquest silenci com a engendrament fecund de paraula, com un silenci oposat a aquell mutisme estèril que Jesús guarí un dia miraculosament amb el mot arameu “efatà”, amb què obrí l’oïda i deslligà la llengua del sordmut. Amb aquest miracle, li conferí simbòlicament la capacitat d’escoltar, en el silenci del cor encalmat, la invitació al diàleg que converteix el mutisme estèril en col·loqui (Marc 7, 34). De fet, els contemplatius valoren tant la paraula com el silenci, en el supòsit que ambdós provenen del silenciós col·loqui amb Déu.

Avui, a les portes de la setmana santa, us convido a repensar un text, ple de profunditat, del Dr. Carles Cardó. Ell, enamorat contemplador de Déu, entona el “SALM DEL SILENCI” en la passió del seu exili, enyoradís de Valls, com ho farien els antics profetes a Babilònia, enyorats també de Jerusalem. El nostre poeta místic repassa analògicament els set dies de la creació, en un procés descendent i ascendent alhora, i ens fa sentir el batec del silenci fecund de Déu.

 

 

Salm del Silenci

 

El silenci religiós del món és el silenci de Déu a l’hora de crear-lo. Déu tot sol, sense altre amb qui parlar, si no és amb Ell mateix. Però aquell silenci diví, previ a la creació, ressona encara en el silenci pregon del bosc, les muntanyes, els estels. El cosmos lloa religiosament el Creador amb aquell mateix silenci diví que en precedí la naixença:

“Silenci al cor del bosc, en els grans cims silenci,

       i en els estels silenci més pregon.

Moments religiosos: apar que Déu repensi

       el silenci que fou abans del món”.

  • “Ans que el brogit, fou el silenci”.

 

Déu present en el cor trasbalsat de l’home per la por, li imposa una treva de silenci pacificador. És la promesa de pau entre l’espetec del llamp nocturn i l’esglai de mort que aterreixen el cor humà. Déu es fa present en el cor amb el seu silenci pacificador:

 

“Instants de llamp nocturn, trucs de la mort; s’esblaima

tota cosa dins l’aire verdelós;

la llum aima l’esglai; entrant al cor, Déu aima

       un pasme de silenci entre tots dos”.

  • “Alta presència és el silenci”.

 

El dia etern de Déu és matí de silenci i tarda d’amor. El Pare, en el seu silenci de matí etern, engendra la Paraula: el Fill. D’ells dos, del Pare i el Fill, al vespre del dia etern, procedeix l’Amor: l’Esperit Sant. En el dia creat, del matí al vespre, totes les coses recorden el gran silenci engendrador de Déu, aquell silenci que engendra i encén tota paraula i tota la realitat que la paraula expressa:

“Matí de la paraula, silenci engendrador:

vespre d’amor on la paraula es posa;

tot jorn creat reflexa la Triple Resplendor,

la Trinitat ressona en cada cosa”.

– “El verb sols val entre el silenci”.

 

El Verb de Déu trenca l’etern secret per irrompre en el temps, revelant-se en el curs de les centúries i dels anys. Planta aquell silenci etern, engendrador del Verb, a Natzaret amb trenta anys de silenci de casa de poble; i en el curt Dissabte del sepulcre:

“Tota paraula és filla d’un eternal secret,

             el curs de les centúries al Verb de Déu s’adapta:

eternitat silent –trenta anys de Natzaret-

i el reposant silenci de Dissabte”.

– “Germen del verb és el silenci”.

 

Déu va i ve de la paraula al silenci. També les coses aprenen d’aquest diàleg diví que alterna veu i silenci: el silenci de la llum i del color esdevé una simfonia de sons de diàleg, ja que, per l’aire, la llum i el color silents esdevenen orgue còsmic. Després, en el cel, la música de l’aire celeste, quan calla, torna al primer silenci de la llum i el color. Alternança de llum silent i aire sonor, com l’Home, que és un diàleg de músiques i silencis, de vida i mort:

“Silenci de la llum, celeste simfonia;

silenci enmig del cant, aire entre roses;

sols en tornar al silenci la veu de Déu, naixia

l’adorable silenci de les coses”.

– “El cel del verb és el silenci”.

 

 

Déu necessita el nostre “no-res” per a dur a terme el seu treball creador. El silenci del nostre “no-res”. Ell sol·licita el nostre deseiximent, el silenci ascètic del nostre “no-res” per tal d’esdevenir mereixedors del gran do de Déu: ser creadors amb Ell a partir precisament del nostre desésser:

“Basarda de l’abisme, silenci del desésser,

¡ quin bé de Déu d’estrelles benignes t’omplirà!

La veu que esderna els cedres,

forma els aiguats i els vessa

necessita el no-res per a crear”.

– “Treball de Déu és el silenci”.

 

Silenci de la mort. Déu compta amb aquest silenci nostre: la mort. Que no ens faci por el fossar, quan se’ns promet un solc fecundat per l’acceptació de la voluntat de Déu que fa germinar, en visió divina, la basarda de l’abisme. Tot es renova a partir del moment del gran i últim silenci, do de la creació plena: l’entrada al món del goig diví, l’accés a la més pura meravella, la contemplació de Déu. I nosaltres, en possessió del gran silenci, que ha fet emmudir per sempre el nostre brugit i el de les coses caduques, entrem en la possessió del Secret del Cel: el misteri silenciós de Déu:

“Necessita el silenci de la mort,

per fecundar la fossa, d’un Fiat molt més fort,

flam de Pentecostès, creació novella,

nativitat al món del goig diví,

al cel de la més pura meravella

dins el no-res de tot, dins el no-res de mi”.

– “Cel en secret és el silenci”.

(versos: El Càntic Nou, p. 49.50)

 

 

Plasticitat religiosa

 

El tema del silenci, que acabem ara de considerar, podria induir-nos a creure que la cultura cristiana es mou més en el terreny de les abstraccions que en el de les sensacions. I, en canvi, certament, no és així : “El catolicisme suma coses, no es queda solament en el món de l’abstracte i l’espiritual (com en certes formes de protestantisme). Suma la carnalitat, les formes, les imatges… Ser creient vol dir sumar dimensions: la interna (la fe) i l’externa (la religió)” (Ravasi. La Vanguardia, 10 de febrer 2010). Gaudí ho expressa responent a la pregunta del Dr. Cardó quan li demana “quin és el més noble dels sentits”, i el gran arquitecte li responia: “L’orella és el sentit de la fe, la vista és el sentit de la glòria” (C. Cardó. La Veu de Catalunya, 12 de juny, 1926). En efecte, la nostra mirada es meravella més i més mentre el pas processional va avançant.

És així com la meditació, nascuda del silenci, camina entre la fe i la visió estètica de les representacions del dolor físic de Crist i la seva Mare, plasmat en l’esplendor de l’art i captat pels sentits en quietud.

En la contemplació de la humanitat nafrada de Crist, l’art escultòric de la setmana santa ens col·loca davant la consideració de la humanitat de Jesucrist com si del tot ens oblidéssim de la seva divinitat. Així ho veiem en les escultures de Gregorio Fernández, de Francisco Salzillo, o, a Valls, en les escultures de Bonifàs, Busquets, Matamala, totes amarades d’aquella mateixa espiritualitat que nodria la devoció de Teresa d’Àvila, quan es complaïa en la visió de la humanitat de Jesús immers en el dolor i el sofriment més cruels. En les paraules de la santa, descobrim l’efecte que li produïa la representació de la passió: “Sólo ver al Señor caído con aquel espantoso sudor en el huerto, aquello le basta para no sólo una hora, sino muchos días, mirando con una sencilla vista quién es, y cuán ingratos hemos sido a tan grande pena…” (Santa Teresa de Jesús, Las Moradas).

A Valls tenim el privilegi de conservar tres obres amb el tema de la passió nascudes de la mà de Lluís Bonifàs: el Misteri del Devallament (de la històrica Confraria dels Corders i Espardenyers), el de la Mare de Déu dels Dolors (de l’antiga Orde Tercera dels Servites) i la imatge de la Soledat.

Davant la Mare de Déu dels Dolors de Bonifàs, la mirada es deté irresistible en el rictus del dolor més escruixidor: “Oh vosaltres que passeu a prop meu! Observeu i mireu si hi ha un altre dolor semblant al meu!” Ens corprèn la mirada dolorosa!

Davant el pas del Devallament, hem de fer, en canvi, un esforç per endevinar l’esguard de la Mare contemplant fit a fit el cap cli del Fill desclavat. Semblant a la faç misteriosa de la lluna, el rostre matern se’ns mostra quasi ocult, fugitiu, entregirat, abocat només cap a aquell cos despenjat. Es fa difícil captar de ple la cara de Maria. Bonifàs expressa el sentiment específic d’aquella hora: compassió i compenetració de la Mare amb el Fill. El rostre de la imatge ens explica que Ella, la Mare, suporta la càrrega de la passió consumada de Jesús amb identificació total i exclusiva. Amor de compassió, “pati cum” (patir amb). Mirada compassiva de la Mare.

 

Una espasa li travessà

l’ànima, afligida,

contorbada, sofrent….

¿Ningú no es compadirà

esguardant

com pateix amb el seu Fill?

(Jacopone da Todi, s.XII)

 

A aquestes dues mirades maternals, dolorosa una i compassiva l’altra, n’hi unim una d’amorosa, la del rostre gòtic de la imatge de la Candela, mirada que Valls invoca en el cant dels goigs: “Maria de la Candela; mireu-nos sempre amorosa!

Mn. Josep Bofarrull interpreta aquesta mirada amorosa en un text inspirat a Lourdes l’estiu passat:

El pensament volà cap a la nostra església de sant Joan i al caminet que fan moltes persones que, amb el llantió a la mà, tot sovint fan pregària silenciosa a Santa Maria de la Candela. També ella, des del cambril, en la seva imatge, somriu amb el cos lleugerament inclinat cap a l’esquerra, com acostant-se. Els seus ulls parlen. Ella és l’estel de la ciutat. El seu és un somriure de complicitat. Amb la intenció de posar-nos en la direcció del seu Fill que porta assegut al seu braç, a punt de deixar-lo rossolar fins a nosaltres”.

 

L’adopció de les tres mirades

 

Caminar per Valls en processó el divendres sant demana reproduir aquestes tres mirades en tot el curs de l’any jubilar, pòrtic de les decennals. Si bé un any de jubileu s’enquadra dins una circumscripció temporal, cronològicament parlant, la seva raó formal és la referència no a un temps sinó a la persona del Redemptor. Ho deduïm de les paraules de mossèn Bofarull, citades fa un moment:

“El seu és un somriure de complicitat. Amb la intenció de posar-nos en la direcció del seu fill que porta assegut al seu braç, a punt de deixar-lo rossolar fins a nosaltres”.

Jesús és, doncs, el referent i la norma a seguir en aquest divendres sant de l’any jubilar. Participar en el “seguici de la mort caminada” vol dir simplement assumir la mirada dolorosa, compassiva i pietosa que ens inspira la passió de Jesús, com a única referència. El perquè del camí del Calvari, el de “la mort caminada”, ens el revelen les paraules que Jesús digué a la sinagoga del seu poble: “M’ha enviat [el Pare] a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4 16).

Cap a aquesa fita, doncs, caldrà orientar el sentit final de la marxa; i des d’aquesta perspectiva, el dolor no viurà tant del record dels sofriments del Jesús històric com de la comprensió de la nostra pròpia existència i indigència, individual i col·lectiva, si és que de veritat volem escoltar les paraules de l’Evangeli: “No ploreu per mi, ploreu per vosaltres mateixes i pels vostres fills” (Lc 23, 28).

Aquelles dues mirades entallades per Bonifàs, d’aflicció l’una en el misteri de la Mare de Déu dels Dolors, i l’altra de compassió en el Devallament de la Creu, junt amb l’esguard amorós de la Candela, mantenen el seu missatge d’art, però, sobretot, ens ajuden misteriosament a saber-nos comprendre, i també a sentir i compartir el dolor i l’esperança del nostre món en aquest any de gràcia.

 

Lluís M. Moncunill Cirac

 

Ajuntament de Valls

12 de març, 2010

 

Deixa un comentari

Required fields are marked *