Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

EN EL DIA DE LA MARE
Del nostre País, Fem memòria

EN EL DIA DE LA MARE 

Un exemple de l’ànsia per l’amor a la mare.
Quan parlem de “Marcelino Pan y Vino”, sentim una onada de nostàlgia i tendresa. Aquesta història ens transporta a la dècada dels 50, quan coneguérem en “Marcelino”; la història d’un nen, abandonat en un monestir, entremaliat i de bon cor, que un dia va oferir un tros de pa i vi a un Crist macilent.
L’historia ens mostra la importància de l’amistat; la solidaritat i l’amor, valors universals que transcendeixen qualsevol barrera cultural i que tant flaqueja en la nostra societat. Ens convida a reflexionar sobre la rellevància de la noblesa i l’espiritualitat a les nostres vides, però també ens mostra la crueltat d’una societat que abandona els infants, els maltracta i assassina, o els deixa a mercè d’institucions de sospitosa condició. Ens ofereix una mostra d’humanisme, que el nostre mon, malauradament, li ha donat l’esquena.
Aquesta història, basada en la novel·la de l’escriptor espanyol José María Sánchez-Silva, ha estat adaptada diverses vegades al cinema i la televisió. La versió de 1955, dirigida per Ladislao Vajda, fou la més coneguda i estimada pel públic; tant per la direcció com pel grup de memorables actors que l’interpretaren: Pablito Calvo, Rafael Rivelles, Antonio Vico, Juan Calvo, Juanjo Menéndez, Pepe Nieto, Fernando Rey, Antonio Ferrandiz, Isabel de Pomés, i molts més dels ben recordats actors d’aquells anys, amb música de Pablo Sorozabal; alta qualitat plena. Tot i que ha passat més de mig segle des de la seva estrena, la màgia i el missatge d’esperança que transmet encara són rellevants avui dia.
És l’historia d’un nen que no havia conegut els seus pares, ja que van morir tot just ell havia nascut. Algú el va deixar en una cistella a l’ombra d’un convent. Els frares el van recollir molt petit i el van criar amb llet de cabra i les sopes que preparava fra Papilla. Transcorria la seva infància, alegre rialler i entremaliat, molt entremaliat. Jugava amb els animals, distreia la vida dels frares amb els seus estirabots. Tenia tres amics: Manuel, la cabra i el Mochito. Passen els anys, i encara que el nen viu feliç entre els monjos, no pot deixar d’enyorar la seva mare. Però des que s’escapà a les golfes del vell convent havia fet molles amb un altre amic.
Marcelino es fa amic d’un Crist crucificat que hi ha a les golfes del convent: parla amb ell i li puja de la cuina pa, vi i altres queviures que hi pot trobar.
La seva obsessió és la mara que no ha conegut. I aprofita per preguntar-li al Crist:
”I com són? Què fan les mares?”
Jesús: ”Donar, Marcelino, sempre donar”.
M.: ”I què donen?”
J.: ”Donen tot, es donen a si mateixes, donen als fills les seves vides i la llum dels seus ulls, fins a quedar velles i matxucades”.
M.: ”I lletges?
J.: ”Lletges no, Marcelino, les mares no són mai lletges”.
M.: ”I tu vols molt a la teva mare?”
J.: ”Amb tot el meu cor ”.
M.: ”I jo a la meva, més”.
El nen sortí corrents per que el cridaven a dinar. Al dia següent, quan el visità, el Crist cridà al nen cap amb ell; agafant-lo amb les mans per les espatlles esquifides, li va dir:
“Bé, Marcelino. Has estat un bon noi; jo desitjo premiar-te donant-te el que tu més vulguis.
El nen el mirava i no sabia com respondre-li. Però el Crist, insistia dolçament, fent-li pressió amb els seus llargs dits:
“Diguem: vols ser frare com els que t’han cuidat? Vols que torni al teu costat Mochito, o que no es mori mai la teva cabra? Vols joguines com les que tenen els nens de la ciutat i del poble? Vols, millor, el cavall de Sant Francesc? Vols que vingui amb tu el Manuel?”
A tot deia que no, amb els ulls cada vegada més oberts i sense veure que passava.
“Què vols llavors?” -li preguntava el Crist.
Marcelino, com absent, però fixant els seus ulls en els del Crist, va dir:
“Només vull veure la meva mare i després també la teva”.

Deixa un comentari

Required fields are marked *