Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

MARIA CALLAS VISTA PER GEORGE PRÊTRE
Entusiasme per la música, Fem memòria

MARIA CALLAS VISTA PER GEORGE PRÊTRE 

Una jove grossa i lletja anomenada Maria Kalogeropoulou esdevenir en un dels mites de la lírica internacional, alumna predilecta a Atenes de la soprano espanyola Elvira de Hidalgo. En menys d’un any, l’any 1953, als trenta anys, va mudar-se d’una obesa de cent deu quilos a una sílfide elegant de 53 quilos, i 1.75 metres d’alçada.
Fa 60 anys, l’any 1964, Maria Callas cantava per primera vegada Norma, dirigida per Georges Prêtre, al Palais Garnier de París.
L’estrena vespertí a l’Òpera de París acollia una gran producció: Norma de Bellini, protagonitzada per Maria Callas. Els més ben relacionats amb aquest teatre assistiren a l’últim assaig a l’escenari del Palau Garnier. Una de les obres més boniques del repertori italià i Georges Prêtre dirigia l’orquestra i el cor de l’Òpera de París. Maria Callas interpretà Norma amb talent i destacada autoritat. Revelava una dona forta de caracter i romàntica, interpretant el rol escrit musicalment per Bellini i el llibret de Romani; per primera vegada s’interpretà l’any 1831 a La Scala, a Milà.
L’impuls dels enregistraments de Maria Calls i l’etapa d’èxits de la diva operística, incloent la Tosca del London Covent Garden, on va fer la seva última aparició al juliol de 1965, portaren a la següent reflexió del eminent director d’orquestra francès, George Prêtre, habitual director de les òperes i els concerts de Maria Callas:
“La nostre primera trobada va ser l’any 1961. Jo estava contractat per Pathé Marconi. L’empresa “La Veux de son Maitre” volia oferir un recital d’àries d’òperes franceses, que em demanaren que dirigís. Després de la gravació, continuarem la col·laboració en grans projectes d’enregistrament, entre els que hi havia “Tosca”, amb Carlo Bergonzi i Tito Gobbi i “Carmen”. A partir d’aquest moment, sempre amb una relació exquisida, treballarem junts amb molta regularitat; pel·lícules per a la televisió britànica i molts concerts amb àries d’òpera i obres orquestrals. Una nit a Hamburg, durant una presentació en televisió, Maria s’encoratjà en un ritme sense precedents; vaig tancar els ulls, sorprès, sense saber on era. Va ser llavors quan li vaig sentir cridar suaument “George” estic de tornada a la terra. Era una persona molt sensible i exquisida.
En l’Òpera de París, li vaig dirigir la Norma en 1964, amb direcció d’escena per Franco Zeffirelli, i Tosca el 1965. Al maig, fou de nou Norma, amb les seves aparicions finals. Estava cansada, la seva tensió era baixa; em preguntava si prendria pastilles per dormir i despertar. Les expectatives del públic eren molt exigents, no tenia dret a estar malaltejada.
Recordo lo succeït a Roma l’any 1958! També les actuacions parisencs, la meva dona era a la sala, el públic estava emocionats, estaven els “addictes” i els “bel·ligerants”. Les persones mai entendran que l’artista no és Déu. No puc descriure l’emoció que podia comunicar-se.
Maria no era una estrella, era una personalitat completa, que no es basava únicament en la seva veu. En l’obra, ella era sempre terriblement exigent, no tenia por de repetir sense parar. Era una fera en l’escena; necessitava l’escenari per expressar-se. Un dels meus grans pesars fou no poder dirigir La Traviata amb ella.
Després de Norma 1965, les nostres reunions van ser menys freqüents. Ella tenia pocs amics sincers, sobretot al final de la seva vida, però la meva dona i jo vam tenir l’honor de ser-ne part. Afortunadament, va estar molt ben acompanyada per la seva donzella i el seu xofer.
Fou de manera brutal que ens assabentarem de la seva mort. Volarem ràpidament des de la distància, i foren entre els primers en veure-la. Semblava relaxada, havia trobat la cara d’una nena, i el somriure que sovint l’hi havíem vist. Perquè en la vida quotidiana, ella era molt alegre, sempre amable amb els que compartia l’estona.
Tinc tants records de Maria! Quan dirigeixo, sempre tinc un pensament per a ella, com també per a Francis Poulenc: dues persones que han marcat la meva vida per sempre.
Fa uns pocs mesos, als peus de l’Acròpolis, vaig dirigir la Simfonia 9 de Beethoven en un concert que li oferiren a ella. Abans de començar, en completa foscor, per l’aire difongueren l’ària de Gianni Schicchi de Puccini que interpretarem el Teatre Camps Elisis l’any 1963.
De sobte, allí estava ella!”.

Deixa un comentari

Required fields are marked *