Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

ROMÁN GALIMANY I SOLER, UN EXEMPLE DE VALLENQUISME
Del nostre País, Familia, Fem memòria

ROMÁN GALIMANY I SOLER, UN EXEMPLE DE VALLENQUISME 

Per Francesc Murillo Galimany (El Vallenc, 4 de febrer de 2005)

El dijous de la setmana passada ens deixava Román Galimany i Soler (Barcelona 11 d’abril de 1915, Valls 27 de gener de 2005), farmacèutic de professió que exercí fins gairebé el darrer dia i alcalde de Valls durant quinze anys, tot i que pel que a mi respecta, predomina el fet de que va ser el meu avi. En aquest article no parlaré de sentiments sinó de fets i de la seva manera de treballar per Valls. Malgrat haver nascut a Barcelona, als tres anys es trasllada a viure a la nostra ciutat i des d’aleshores es considera un vallenc més.

Román Galimany no era perfecte, com tothom va cometre errors i va tenir o va permetre desencerts, però sense cap mena de dubte els encerts els superaren amb escreix. Fou una persona que per damunt de tot dedica la seva vida a treballar per Valls i els vallencs, perla ciutat que portava al cor i estimava amb passió. No només en els anys que estigué a l’Ajuntament, sinó que els problemes de la ciutat se’ls va fer seus fins el darrer dia. Sempre estigué disposat a col·laborar amb els seus consells, fruits de tants anys a l’alcaldia, amb els ajuntaments que el succeïren, independentment dels ideals polítics de cada consistori. Fins el darrer moment va ser un bon exemple de vallenquisme.

Es cert que fou alcalde en temps del franquisme, i com a tal fou també el cap local del Movimiento. Aquesta fou l’època que li toca viure, no se’l pot culpar d’això. En aquells anys no feu política, els discursos d’ aquest tarannà que li pertocaren fer eren, en la gran majoria dels casos, els que hi havia el costum de fer en algunes efemèrides relacionades amb el franquisme, i que se celebraven a tot l’Estat. No va ser un polític, sinó un diplomàtic, que mai va fer distincions d’ideals polítics ni de colors i sempre va tenir la porta oberta a tothom; per ell el que comptaven eren les persones i la seva capacitat per treballar pel bé deis ciutadans. D’aquesta manera va aconseguir la col·laboració d’un bon equip de govern que tenia com a objectiu treballar per Valls. Sempre actuava amb rectitud i mantenia la seva paraula cada vegada que la donava. Fins i tot en diverses ocasions no va dubtar en presentar la seva dimissió al governador civil, quan aquest volia portar a terme de totes maneres alguna iniciativa que el meu avi considerava perjudicial per Valls i els vallencs, aconseguint així que el governador es fes enrere.

No es pot negar que tenia inquietuds per la política, ja en la seva joventut, allà pels anys trenta, mentre estudiava la carrera de Farmàcia a Barcelona, s’afilia a les Joventuts de la Lliga Catalana, tot i que no hi tingué una participació activa, i assistí a nombrosos actes polítics de tot tipus d’ideologia, com ara: mítings de Macià, Companys, Lerroux, de la CNT, la FAI, la CEDA, etc. Superat el trasbals que representa la Guerra Civil i l’inici de la postguerra, va començar a introduir-se en la vida política local de la ma del seu amic Josep Maria Fàbregas, alcalde de Valls entre els anys 1940 i 1960. Així el 2 de febrer del 1958 va entrar a l’Ajuntament com a regidor de Cultura, ocupant també durant els anys següents diversos càrrecs de responsabilitat i passant a ocupar el lloc de primer tinent d’alcalde. Coma tal va haver d’actuar com alcalde interí entre els mesos de juny i octubre del 1960, període en el qual va haver d’organitzar les Festes Decennals de la Verge de la Candela que s’havien de  celebrar el mes de febrer de l’any següent. Sota l’alcaldia de Francesc Clols (1960 – 1964), Galimany va continuar amb el càrrec de tinent d’alcalde, fins el mes de febrer del 1964, en que deixa l’Ajuntament. Però ho feu per molt poc temps, ja que davant d’uns conflictes sorgits entre Clols i el governador civil, aquest darrer opta per substituir l’alcalde. El governador s’informa de quina persona podria substituir a Clols, i totes les consultes que realitza el dirigiren cap a Galimany. Així que li proposa la possibilitat de convertir-se en el nou alcalde i ell ho accepta com un servei més a la ciutat. Cal tenir ben present que no va cobrar cap sou per ser alcalde, sinó que més aviat hi va perdre diners. La pressa de possessió del càrrec d’alcalde tingué lloc el 4 de març d’aquell any, en mig d’una manifestació de suport a Clols i d’oposició a la manera com havia actuat el governador.

Malgrat que molta gent va creure que davant d’aquesta situació Galimany dimitiria del càrrec, ell va continuar ferm i es guanya el respecte i el suport del consistori i del conjunt de la població.

Román Galimany va presidir l’Ajuntament durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició democràtica, fins les eleccions municipals del 3 d’abril del 1979, a les quals no es va presentar. En aquella data va deixar definitivament l’Ajuntament, amb la satisfacció de la feina ben feta al llarg de tots aquells anys, i va poder gaudir novament de la familia i la seva professió. Per cert les arques municipals tenien superàvit en el moment que deixa l’Ajuntament.

Degut al fet d’haver ocupat càrrecs de confiança a l’Ajuntament amb les alcaldies de Fàbregas i Clols, Roman Galimany va jugar un paper actiu en molts dels projectes o iniciatives començades per els seus antecessors. Al llarg dels quinze anys a l’alcaldia va prendre part, sovint de manera directa, en un elevat nombre d’obres ciutadanes i altres projectes destinats a potenciar Valls. Tot seguit en dono la relació de les principals:

Un element clau per al futur de Valls fou la realització del Polígon Industrial. Tot i que els primers passos per crear-lo s’havien donat durant els darrers mesos d’alcaldia de Francesc Clols, Román Galimany impulsa ràpidament el procés, aconseguint que l’any 1964 s’iniciés la construcció del Polígon. Aquesta fou potser la principal de les obres realitzades en aquells anys, ja que va esdevenir el principal motor per fer créixer econòmicament i demogràficament la ciutat. L’any 1950 Valls tenia 11650 habitants, l’any 1970 ja sumava 15216 habitants, que passaren a ser 18753 l’any 1980. L’existència del Polígon va ser un dels principals factors que possibilitaren aquest espectacular creixement demogràfic.

A més del polígon, en els anys de la seva alcaldia va tenir lloc la construcció de la majoria d’edificis de serveis de la ciutat. Així l’agost del 1964 fou inaugurada la Caserna de la Guardia Civil; cap el 1967, el Col·legi Menor, (actual CEIP Eugeni d’Ors); el gener del 1968, l’Ambulatori de la Seguretat Social (actual CAP Ignasi Sarró); el febrer del mateix any, la Casa de Cultura; el 1969, el Pavelló Joana Ballart. L’any 1973 tenia lloc la inauguració de la Residencia Alt Camp; el mes d’octubre del 1975, la de la Guarderia Infantil (actual Llar d’infants “La Quitxalla”); també aquell mateix any, el Col·legi Baltasar Segú, (tot i que la construcció de la major part del edifici s’efectua gracies a una segona llicencia d’obres concedida l’any 1978); el juny del 1976, el Parc de Bombers; i el 1977, el local de la Creu Roja. Durant els darrers anys en el càrrec d’alcalde va iniciar les obres de construcció de l’lnstitut de Formació Professional, actual IES Jaume Huguet (inaugurat l’abril del 1981).

La xarxa de comunicacions també va millorar en aquells anys, amb la construcció del pont de la Fraternal, inaugurat el juliol del 1969 (que fa uns anys va ser substituït pel que s’hi aixeca avui en dia), i sobretot per la realització de la variant de la N-240, inaugurada l’estiu del 1973. En aquell període la ciutat experimenta un important creixement urbanístic, que va continuar en gran mesura les línies fixades en els plans generals d’ajuntaments anteriors. Així s’impulsa la urbanització del passeig i la plaça de l’Estació, de la zona dels carrers de la Vallvera i de l’Avenir, la plaça de Sant Jordi, els barris de la Fraternal, Santa Magdalena i les Comarques, i l’acabament del carrer Abat Llort. També la construcció del Grup d’Habitatges de Santa Úrsula, els pisos de l’ Alt Camp i la urbanització Miramar, entre altres. A més, tingué lloc la urbanització de la plaça de la Font de la Manxa i del passeig dels Caputxins.

Durant aquests anys també s’aixecaren nombrosos monuments que embelliren la ciutat. Així el juny del 1964 fou inaugurat el monument a Narcís Oller, a la plaça del Quarter, i el d’ Anselm Clavé, al passeig de l’Estació; el juny del 1969, el monument als Xiquets de Valls, obra de Josep M. Busquets, al passeig dels Caputxins; durant les Festes Decennals del 1971, la font monumental lluminosa de la plaça de la Font de la Manxa, dissenyada per Carles Buhigas; el juny d’aquell mateix any, el monument a Lluís Bonifás i Massó, obra d’Anselm Nogués, al passeig dels Caputxins; i el juny del 1973, el monument a Pompeu Fabra, a la plaça del mateix nom.

A més, en el moment de deixar l’Ajuntament, hi havia diverses actuacions que estaven a punt d’iniciar-se i que el canvi en l’alcaldia va aturar. Com ara la construcció de l’Hospital en uns terrenys que havia adquirit l’Ajuntament al costat de la Residencia Alt Camp i la continuació de la variant de la N-240. Tampoc va prosperar el projecte de portar un quarter dels Mossos d’Esquadra a Valls.

Al llarg d’aquells anys va mantenir unes bones relacions de col·laboració amb les diferents entitats locals, com ara l’AAEET, el Grup de Teatre de la Congregació Mariana, Ómnium Cultural, el CB Valls o el Centre de Lectura, sovint amb un esperit manifest de potenciar Ja Cultura o l’esport a la ciutat. En aquest sentit també cal remarcar que durant la seva alcaldia es va produir l’establiment a Valls de l’Institut d’Estudis Vallencs i de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona. També va aconseguir portar la comunitat de les monges de la Madre Güell a Valls, d’on era la seva fundadora. Va donar un impuls a la celebració de la Firagost, de la qual en fou responsable de l’adopció d’aquest nom. També durant la seva alcaldia va tenir lloc l’agermanament de Valls amb Andorra la Vella. Fou l’alcalde de les Decennals de l’any 1971, de les quals se’n va sentir molt satisfet. Com a dada a tenir en compte, diré que aquestes festes provocaren un petit superàvit de dues-centes pessetes.  •

Tampoc s’ha d’oblidar que durant els seus anys de regidor, va jugar un paper clau en la creació de la Calçotada de la Premsa, Radio i Televisió, que es celebrava cada any a Valls amb l’objectiu de promocionar la calçotada i la ciutat, i que fou un dels antecedents directes de la Festa de la Calçotada que celebrem avui en dia.

Com a regidor va jugar un paper clau en la realització del projecte de l’elevació d’aigües. Aquesta era una obra de gran importància per la ciutat, que ja s’havia  intentat realitzar sense èxit en els anys de la Segona República. En entrar a formar part de l’Ajuntament presidit per Fàbregas l’any1958, Roman Galimany ocupa el càrrec de regidor de Cultura, però a més, l’alcalde el nomena Delegat especial per l’Obra de l’Elevació d’Aigües, deixant així aquest projecte a les seves mans. L’obra es va allargar del 1959 fins el 1963, i motivà una oposició aferrissada a la seva gestió per part dels propietaris de l’aigua. Però, malgrat aquesta situació d’hostilitat manifesta, el projecte va seguir endavant i arribà a bon port.

A més dels càrrecs que tingué a l’Ajuntament, Román Galimany fou diputat provincial entre els anys 1964 i 1979 (càrrec que anava lligat al d’alcalde), fet que el portar a treballar no només per Valls (per exemple, va iniciar els passos per la creació de l’escola “Eladi Homs”), sinó per impulsar la comarca i la província. En l’àmbit vallenc, ostenta diverses presidències o càrrecs de juntes directives com ara president de la Casa de Caritat, de l’IEV (1964-1979), de la Fundació Rodon-Giró (1962-1979), i conseller de la Fundació Ciutat de Valls. També forma part de la Directiva del CB Valls durant diversos anys, esdevenint-ne el president els anys 1963-1964. En deixar aquest darrer càrrec, fou nomenat president honorífic  del CB Valls.

Deixa un comentari

Required fields are marked *