Els que ja hem donat moltes voltes al voltant del sol, tenim la fortuna, o l’infortuni, de reconèixer i ser concurrents dels moviments socials del nostre entorn més proper, en els països europeus i també, per cultura, en els països occidentals.
Tenim memòria, i discerniments, dels governants protagonistes malèfic o bonhomiós, que han gravat l’historia del seu país. Aquests darrers anys tant mancats de líders qualificats, aquí i al més occident.
Es apassionant escodrinyar i recapacitar com polítics, elegits per la via democràtica, han embadalit als ciutadans o als seguidors més fidels, evolucionat des d’una societat democràtica i lliberal a la més dura i irracional dictadura, amb l’aquiescència de la seva majoria d’incondicionals. Tenim molts exemples: Mussolini, Hitler, Mubarak, Castro, Maduro, i molts més que, elegits democràticament, amb la seva evolució i colonització sibil·lina d’institucions canviaren el decurs de l’historia.
La colonització d’un règim polític i de les seves institucions, amb la doctrina i els homes d’un partit, no és una cosa nova d’ara; fa decennis i segles que s’aplica. Aquest art s’aprèn estudiant historia. És ben fàcil; la invasió es fa a través de la força impositiva del Govern, elegit democràticament, i de la legislació que d’ell emana; això permet el nomenament arbitrari dels alts càrrecs de l’administració i la construcció de la mentalitat i la moral a través de la llei. Sobre aquests dos pilars, el comandament i la norma es construeix, de d’alt cap avall, mitjançant una xarxa clientelar, o de grups socials privilegiats, que constitueixen els lleials al nou règim, el suport popular. Aquest univers es veu ratificat amb uns mitjans de comunicació, periodisme, dirigit pel poder, que propaga amb eficàcia els missatges i la moral del poderós. És així que la síntesi entre el Govern, l’Estat i el Partit és el pont a un sistema que no té res a veure amb la democràcia, sinó amb el servei a un projecte polític encarnat en un líder indiscutible i, alhora, instrumental per a aquesta part de la societat que es beneficia de la situació. Aquest va ser el tret típic dels totalitarismes i autoritarismes del segle XX, però persevera en el dia a dia. També uns apunts de suggeriments a casa nostra.
Tenim exemples d’aquesta evolució, ben dramàtica, en governs europeus.
El Feixisme italià: A poc a poc Mussolini va anar eliminant els aspectes democràtics de la societat italiana, intimidant opositors, fent ajustaments constitucionals, implementant la censura i el culte a la seva personalitat. Recolzat per les classes dirigents, el feixisme es va anar imposant per mitjà de la violència física i ideològica i el xantatge polític. La seva força de xoc va estar constituïda per la integració d’un exèrcit anomenat “Camisas Negras” i es va poder imposar gràcies a la incapacitat de les institucions democràtiques tradicionals, ben debilitades prèviament.
El Nazisme alemany: El mitjà més important per evolucionar de la democràcia al autoritarisme fou el Partit Nazi. Aquest estava ben jerarquitzat estructuralment, amb un grup dirigent (entre ell Goering i Hess), un grup de 34 Gauleiter (responsables locals), una secció paramilitar que operava com a guàrdia personal dels líders i com a grup de xoc liderat per Röhm, la SS (Schutzstaffel) d’Himmler, policia dedicada al control social, la policia política o Gestapo (Geheime Staatspolizei) i les joventuts hitlerianes. En poc temps, i paulatinament, el Partit penetrà i controlà l’administració total de l’Estat alemany. Per persuadir i servir-se del poble com a força política s’implementà un fort control sobre els mitjans de comunicació, mitjançant el programa de propaganda de Joseph Goebbels i mobilitzacions propagandístiques massives, molt espectaculars, especialment a la ciutat de Nuremberg, la que Hitler considerava la ciutat més alemanya.
Hi ha molta literatura recomanable per entendre i conèixer aquest període de l’historia; l’evolució d’un govern i, conseqüentment, de tot un poble que evolucionà passivament d’una democràcia a una autarquia duríssima. Una lectura molt recomanable: “Europa entre bastidores”, Ediciones Destino, ISBN- 9788423337200. L’autor és Paul Schmidt, intèrpret oficial de Hitler; va viure en directe les reunions dels personatges polítics més rellevants d’Europa. En aquest llibre relata tot el que passava entre bambolines al terreny de la política internacional.
Per qui no li agradi llegir, pot visionar una extraordinària pel·lícula: “Judgment at Nuremberg” (“Vencedores o vencidos”, versió espanyola) Stanley Kramer, 1961. Representa els històrics judicis de Nuremberg, realitzada 15 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Molt recomanable i documentada. La podreu trobar a Yootube. Te una durada de tres hores.
Un dels aspectes que tracta és extrapolable als nostres temps. La posició de determinades persones, especialment jutges, destacats en l’època democràtica, que aplicaven la llei nazi durant el Tercer Reich d’Alemanya
Dels quatre jutges nazis jutjats al film, dos procedien directament de la història. Ernst Janning, interpretat per Burt Lancaster, es va basar en la figura real de Franz Schlegelberger (1876-1970), secretari d’Estat del Ministeri de Justícia del Reich. Va ser un distingit jurista que va escriure diversos llibres de dret alemany molt respectats abans que Hitler arribés al poder. A la pel·lícula, el jutge principal Dan Haywood (Spencer Tracy), llegeix un dels llibres de Schlegelberger/Janning i inicialment no pot reconciliar els principis legals humans que va expressar amb l’autor acusat de crims contra la humanitat. Schlegelberger es va veure obligat a unir-se al partit nazi el 1938, però va seguir endavant amb la promulgació de les atroces polítiques del règim. Hitler ho considerava un fidel servidor, i quan Schlegelberger es va retirar el 1942, el Führer li va enviar una carta personal d’agraïment i un gran regal en efectiu, que va utilitzar per comprar una finca al camp. Aquests fets s’aplicaren en la contra en el seu judici. Schlegelberger va ser condemnat i sentenciat a cadena perpètua l’any 1947. Va ser alliberat el 1950, suposadament a causa de la seva edat i malaltia, encara que viuria 20 anys més.
És una petita mostra de la deriva on va portar el regim nazi. Les manipulacions del govern legal alemany, amb afany autocràtic, mitjançant nomenaments a fi de trufar les institucions amb membres reconvertits, seduint a destacades personalitats d’històric professional brillant. Afavorit per la creixent debilitat de les institucions, de la qualitat intel·lectual dels polítics i l’anuència d’un poble emmodorrit. Un camí ben fàcil i no massa llarg per dur-lo a terme.