Si no pedaleges caus de la bicicleta. Per mantenir la memòria i fidelitat dels seguidors incondicionals, per liderar el grup, sempre s’ha d’estar en escena enviant incentius a la massa, o l’oblit i el desencís afectarà els ànims dels que li proporcionen el suport. Que siguin més o menys efectius dependrà del castell de vent dels seus copartícips i dels bagatges que articuli.
La pretensió d’exaltació de l’acte amb la sobrevinguda del expresident fugit va resultar un goig sense alegria. La bufonada celebrada dijous a Barcelona, amb menys públic que a la Plaça del Blat a la tarda – nit del dimecres, fou decebedora; però ben previsible ullant la comitiva que acompanyava al expresident: antics i expirats membres convergents, reconeguts dissortats on han administrat o governat.
El desig del expresident era emular i sobrepujar l’emotiva vinguda del President Tarradellas. Una banal pretensió; està a fora mà la rellevància cognitiva i política entre l’un i l’altra. La pretensió del mateix Puigdemont, intentant posar-se a l’alçada del president Tarradellas en l’emotiva jornada de retorn de l’exili, reformant el cèlebre «Ja sóc aquí!», valent-se, Puigdemont, d’una frase amb pretensions d’històrica: ”Avui he vingut aquí per recordar-vos que encara som aquí” des d’una plataforma més pròpia d’un garolera que d’un expresident . Ens ho ha de recordar que és aquí?, per que no hi és des de que deixà plantats als seus col·laboradors i fugí, com ha fet ara, altra vegada. Amb la seva fugida de fa uns anys no va salvaguardar res; deixà la cadira buida i ja s’hi han assegut tres Presidents de la Generalitat, tant legals com ho fou ell. Actualment intenta representar un rol que no te motiu de ser, no s’ha assabentat que ja ha caducat. Que la Generalitat ja gaudeix, hi ha gaudit, de president després d’ell.
Tarradellas va ser el President que va recuperar i restablir la Generalitat després de molts anys. Que jo sàpiga, des de la Presidència de Tarradellas la continuïtat dels presidents ha estat sense cap recés. Justament acaba de possessionar-se un nou President.
Aquell 17 d’octubre Tarradellas, des del balcó del Palau de la Generalitat, mostrà un tarannà integrador i conciliador, d’un home que havia viscut la meitat de la vida lluny de casa seva, en coneguda situació precària. Saludà al públic utilitzant la paraula «ciutadans» en lloc de «catalans» per al·ludir a tots els habitants de Catalunya. Mentre que Puigdemont només ha tingut presents a la meitat de catalans, els fidels a la seva ideologia.
Tarradellas s’exilià en el context d’una guerra civil i el naixement d’un règim totalitari; Puigdemont, de forma ridícula, s’escapà de les lleis d’un Estat democràtic; porta set anys vivint ben acomodat en una confortable mansió. Tarradellas no va ser un polític independentista. Tenia ben enfilat a Jordi Pujol, al que l’any 1980 l’acusà públicament pel cas de Banca Catalana. La històrica carta al director de La Vanguardia és una premonició de lo que ens vindria amb els governs de Jordi Pujol. Puigdemont, hereu de la família política convergent, assetjada per la corrupció, obligada a canviar de nom diverses vegades, ha sustentat la seva trajectòria política en els mals auguris que va escriure Tarradellas en la carta.
En la darrera superxeria de Puigdemont hi han participat tots els governs, el d’aquí i el d’allà; encara que ho neguin, ho dissimulin amb el bloqueig de Barcelona, i carreguin la responsabilitat en l’actuació dels mossos, que tingueren de suportar els quaranta graus al sol, revestits amb el protector antibales i l’uniforme complert; i els soferts ciutadans conductors entrapats en les llargues cues de les sortides de la ciutat. Aquells sabien per avançada que de res serviria tot l’enrenou; a qui cercaven marxava tranquil·lament al seu palauet de Waterloo, tal com s’havia consensuat. Al tolerar la farsa del passat dijous, el president Sanchez articulava l’aprovació dels propers pressupostos de l’Estat.
Podríem comparar-ho amb un futbolista que ha de tirar el penal; amb l’equip contrari han acordat que farà el gol per enaltiment del futbolista executor; l’entrenador li ordena al porter que s’aparti per garantir la materialització del gol acordat. Marcat el gol, l’entrenador culpa al porter per haver-se apartat i deixar-se fer el gol. El govern ha ordenat als Mossos que no intervinguin directament en la detenció; després tots culpen als Mossos per que no han actuat, qualificant-los d’incompetents. País d’antologia. Mal temps a venir sota aquets dignataris.