En els seus inicis, Wagner, va assolir una forta reputació com a compositor amb obres com “El vaixell fantasma” o amb “Tannhäuser”, que estilísticament conservaven la tradició romàntica que havien imposat Weber i Meyerbeer. Però ràpidament evolucionà el seu pensament musical envers el concepte de “l’obra d’art total” (Gesamtkunstwerk), la síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques, que va desenvolupar en una sèrie de treballs entre 1849 i 1852, implantades en la primera meitat de la seva monumental tetralogia ”L’anell dels nibelung”.
Però les seves idees sobre la relació entre música i teatre es renovaren novament reintroduint algunes formes operístiques tradicionals en la darrera etapa, com a “Els mestres cantaires de Nuremberg”. Les obres de Wagner, particularment les del seu darrer període, destaquen per una grandiosa orquestració i un elaborat ús dels “leitmotivs” (temes musicals associats a caràcters representatius o elements protagonistes dins la trama). Richard Wagner va ser pioner en diversos avenços del llenguatge musical, la qual cosa va influir en el desenvolupament de la música clàssica europea.
Va fer construir el seu propi teatre d’òpera, el “Festspielhaus de Bayreuth”, per representar les seves obres com ell les imaginava amb els nous dissenys. Aquí es va fer l’estrena de la Tetralogia de l’Anell.
Wagner va començar la concepció d’aquesta grandiosa obra havent decidit prèviament el final (és sol dir que els millors finals són el punt de partida des del qual un gran autor desenvolupa, camí enrere, la història que vol culminar), la mort de Sigfrid,
prescindint de la segona part de la llegenda. El resultat final, conegut sota el títol global de “L’anell dels nibelung”, adaptà la forma d’un festival escènic per representar-se en un pròleg i tres jornades. El primer és “L’or del Rin” i els següents, “La valquíria”, “Sigfrid” i “El crepuscle dels déus”. L’any 1876 la primera ocasió en què Wagner complí el seu somni de veure representada la tetralogia amb les condicions escèniques que considerava imprescindibles.
El plantejament de Wagner, en el fons, és senzill i alhora d’una enorme complexitat. Consisteix a donar cos argumental al formidable fatalisme germànic que impregna la llegenda en qualsevol de les seves versions mitjançant un fil conductor que fa de la inexorabilitat del destí el seu gran “leit-motiv”. Aquest argument narra la contesa entre allò alt i allò baix, entre els déus i els mortals que poblen la nostra bola mundial, per evitar la destrucció del august (encarnat aquí en el Valhalla, l’estada dels guerrers caiguts en combat), i mitjançant ella Wagner dibuixa l’última ranera del paganisme, l’última batalla dels déus, que la perdrà perquè el seu poder ja no té força davant les destructives passions de l’ésser humà.
Per entendre l’entramat d’aquesta immens obra cal conèixer lo que representen els seus personatges. Mitjançant el quadre adjunt podrem comprendre la funció i situació de cada personatge dintre la complexa història.
