LES GERMENDATS I CONFRARIES EN LA SETMANA SANTA DE VALLS.
Roman Galimany Solé. 14 de març 2025
Senyor rector, senyor president i membres de l’Agrupació de Confraries i Germandats de Setmana Santa a Valls, Senyora alcaldessa, membres de la Corporació Municipal, amics i veïns. Gràcies a tothom per acompanyar-nos en aquest acte.
Abans de començar permeteu-me que traslladi el meu agraïment al president i membres de la Junta de Confraries, per haver-me fet mereixedor de l’honor de recordar la Setmana Santa de Valls, el meu poble, aquest any 2025. I ho agraeixo de cor, ho dic amb sentiment i emoció perquè per mi és un gran orgull.
També, és clar, el fet de formar part d’aquesta llista ja tan extensa de persones que m’hi han precedit. Vull tenir un record molt afectuós per a tots ells.
Estem recuperant moments de joia, d’il·lusió, en una paraula, de confiança. Aviat farà dos anys, el 5 de maig del 2023, quan l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària. Superàrem aquells mesos en que el món es va aturar: un petit virus va aparèixer a les nostres vides, un virus que encara avui està causant ferides profundes a la humanitat i que ens ha recordat com n’és de vulnerable l’ésser humà. El Covid-19 contagiava arreu del món; ha canviat la vida diària de les persones ocasionant estats d’incertesa, dolor i grans dificultats a tota la humanitat. Ha trencat molts hàbits tradicionals de la nostra vida, hem perdut molta comunicació social i s’ha limitat la convivència veïnal. Ens hem individualitzat, socialment i professionalment. Després ens hem acomodat a les mesures d’aïllament que ens portà la prevenció i la lluita contra el virus, de manera que hem oblidat molts hàbits que configuraven la nostra vida.
Però ull, que no ens donin garsa per colom; seguim falsament acomodats en una crisi greu, econòmica i social, que la pateixen moltes famílies, per molt que els polítics i mitjans de comunicació addueixin d’un temps de bonança. La veritat la trobem a Càritas, Creu Roja, la Teulada i tantes entitats que atenen les necessitats indefugibles de veïns i amics nostres. Quina és la nostra resposta? Des de que naixem tenim el lliure albir, anem pel camí que ens obre el color verd del semàfor però, sobtadament, sense passar per l’ambre, apareix el color vermell, i el mon es para. Un virus, la Dana, el volcà…… En un moment, el relaxament es transforma en angoixa. La nostra resposta, malauradament, es defugir del problema.
Estem a les portes d’una nova Setmana Santa, coneguda com a Setmana Santa o Setmana Gran. Un temps de profunda reflexió i devoció espiritual per als cristians d’arreu del món. El significat de la Setmana Santa hauria d’anar més enllà del record d’esdeveniments històrics que ens representen les solemnes processons; la Setmana Santa de Valls proporciona un context per proveir-se espiritualment, del que n’hauríem de treure’n profit.
La nostra Setmana Santa posseeix, almenys, tres bens humans que cal ponderar: En primer lloc, les germandats, i cadascuna de les seves imatges, són “significants” transmissores de valors humans importants, imprescindibles per la conservació de la històrica tradició social de les nostres processons, amb la salvaguarda, com ho aferma la pròpia paraula, de la relació entre els confrares: tolerància, humilitat, perdó, misericòrdia, pau, amor, compassió, esperança, silenci i paraula.
En segon lloc, aquestes mostres d’art són fruit de la inspiració, l’enginy i les habilitats dels nostres artistes, les destreses dels nostres artesans; assolides amb molta donació de sacrifici, esforç, tenacitat, constància. Al repassar l’àmplia gamma de la imatgeria que atresoren les nostres germandats, podem deturar-nos i valorar-ho. L’orfebreria, en els farols, canelobres, els ornaments; la musica fúnebre en les marxes carregades de sentiment; i, fins i tot, el rotund so dels tambors. Recordem que, des de la teoria aristotèlica, àmpliament acceptada per la filosofia aplicada durant el barroc, posteriorment analitzada per les diferents corrents moderns i, fins i tot, justificada per investigacions neurològiques contemporànies, els llums, els colors, els sons, les melodies, els ritmes i silencis, transmeten unes sensacions que, associades als sentiments, connecten amb el pensament que orienta i estimula el nostre comportament.
Crec que el valor humà més important d’aquestes manifestacions és, precisament, el protagonisme de les “germandats”, de les “confraries” no clericals; l’essència i actuació rauen en la comunicació, en la col·laboració i en la convivència dels qui coexisteixen i actuen com a co-frades, com a germans, en la societat actual en què preval l’individualisme.
Per justícia hem de reconèixer i publicitar que La Setmana Santa no clerical, te el seu gran estimulador i esperonador en les Germandats, en una relació directe: quan més actives son les Germandats més esplèndida és la participació en la Setmana Santa.
Les Germandats o Confraries tenen cents anys d’antiguitat, amb un origen i uns objectius que no hem de perdre de vista. Les primeres sorgiren en la Baixa Edat Mitjana. Aquestes agrupacions reunien membres d’un mateix gremi o estament amb finalitats benèfiques o per culte patronal. A través de la història, les germandats exerciren múltiples funcions: des de les purament pietoses i culturals, de suport hospitalari; com les benefactores, que socorrien els desemparats.
Però les que avui coneixem com a confraries de penitència, les que processionen per Setmana Santa, no sorgirien fins al segle XVI. Segons el sacerdot i historiador Federico Gutiérrez, el seu origen està lligat als grans esdeveniments religiosos de l’època: el desafiament de Luter a Roma l’any 1517, el Concili de Trento el 1545 i les primeres actuacions en defensa de la fe. En aquest context, el poble va sentir la necessitat de sortir al carrer a testimoniar públicament el catolicisme. A partir del segle XVI es va generalitzar la costum de treure les imatges en processó.
A l’Edat Contemporània, la vida confrare es va veure sacsejada pels vaivens polítics i el conflicte entre clericalisme i anticlericalisme. La invasió francesa (1808-1814) que va suposar el saqueig i la destrucció de nombrosos temples i obres d’art va donar pas a les desamortitzacions de Mendizábal (1836) i Madoz (1855), que van expropiar gran part del patrimoni eclesiàstic, de lo que Valls no se’n va alliberar. Molts convents van ser exclaustrats i els seus béns venuts en pública subhasta. Més recentment la revolució del 1936 i la guerra civil. Les confraries, que tenien les seus en aquests cenobis, es van veure obligades a buscar nous llocs de culte i reunió. Algunes van aconseguir salvar les seves imatges i estris traslladant-los a domicilis privats, però moltes altres van perdre per sempre les seves possessions.
Més enllà de tòpics i estereotips, la Setmana Santa a la nostra ciutat atresora un riquíssim patrimoni històric, artístic i etnogràfic. Un llegat viu, que es conserva i renova any rere any gràcies al fervor i la dedicació dels confrares. Una tradició que, com deia Machado, “uneix devoció i esperit festiu, recolliment i bullici de carrer, art sacre i cultura popular”. Seria un greu error cenyir l’activitat de la germandat només a la processó del Divendres Sant; limitar-se arribar a l’església de Sant Joan, passar llista per ubicar-se en el seguici i, acabada la processó, tornar a casa i fins la propera edició. No és aquest el propòsit de les Germandats. Hem vist, com des del seu origen, adquiriren un compromís amb la societat.
Malauradament, amb les ofertes que ofereix la societat del benestar, és molt difícil trobar actualment un punt de ponderació; no seria just comparar-nos amb l’actitud que mostrava la població de fa més de seixanta anys, per que res és igual. Però sí és bo recordar-ho per si ens pot aportar un exemple a tenir present. Un dels fets més aconseguits d’aquells anys era l’afluència d’infants en la secció de l’aspirantat, que garantia continuïtat; però això, actualment, depèn essencialment de les famílies, i els hàbits han canviat moltíssim en la seva contra.
Memoritzem una mica la nostra història. Remuntem-nos als anys immediatament acabada la guerra civil; recordarem que a l’any 1940 s’havia recuperat, dintre de les seves possibilitats, la celebració de la Setmana Santa. Estaven actives quatre Germandats organitzades i amb la funcionalitat recuperada. Les Germandats de Sant Joan, Sant Sepulcre, Sant Francesc i La Crucifixió, aquesta sense el Misteri, recuperaríem les imatges pròpies gràcies a les privilegiades mans del jove escultor de 25 anys Josep Busquets que creà el Crist jacent del Sant Sepulcre i el Sant Crist de Sant Francesc.
La força en la recuperació de les Processons de la Setmana Santa de Valls, durant els primers anys de postguerra, brollà de la generositat, contribució i sacrifici de les germandats actives. Veient l’embat que, en molts pocs anys, adquiria la Setmana Santa, essencialment les processons, un organisme depenent de l’Ajuntament, Foment d’Iniciatives i Turisme, l’any 1945 inicià les diligencies per constituir una entitat, amb representants de les germandats, a fi de donar un sosteniment i un seguiment als organitzadors dels actes no clericals, essencialment les processons. I així es va fer, un representant de cada germandat i tres membres del Foment d’Iniciatives i Turisme, tots ells voluntaris i sense percebre emoluments, es responsabilitzaren d’endegar lo que seria el Patronat de Setmana Santa, una entitat local que treballà intensament per enaltir nostra Setmana Santa en uns anys de mancances, que realment requerien un suport econòmic i logístic. Vetllaven per que els cultes religiosos i les processons tinguessin un marc digne i adequat, amb compenetració total i d’acord amb les directrius de les autoritats religioses.
El segell de la serietat era el sentiment, inconfusible i digne d’elogi, que tenien els cultes litúrgics, i també les Processons. L’afluència de públic que presenciaven el pas dels seguicis processionals ho feien amb respecte i silenci sepulcral. Aquest esperit característic s’incrementava any darrera any.
Les processons, i alguns dels actes religiosos, els organitzava el Patronat de Setmana Santa, que gaudia d’una subvenció i oferia, a baix cost, els ciris als participants a la processó, a la vegada que facilitava a les germandats la contractació de grups musicals, corals o orquestres i bandes, per acompanyar-los en la processó.
En aquests primers anys, no tots els “misteris” que s’incorporaven per primera vegada a la processó del Sant Enterrament, del Divendres Sant, tenien l’acompanyament de la germandat. La germandat de Sant Francesc, que celebraven la processó el Diumenge de Rams, recomanava als seus confrares que acompanyessin els misteris del “Davallament” o al de la “Verge de la Soledat”. El Patronat feia una crida a tots els que tenien vesta, i no participaven a la processó, la deixessin al Patronat. Una de les conegudes modistes de Valls, complint una prometença, confeccionava gratuïtament la vesta a qui li demanava, mentre li fos possible.
Arribant ja en el capvespre de la meva vida. Puc, amb perspectiva, rememorar plenament les vivències de moltes Setmana Santa de Valls. He viscut la seva plenitud i la seva defallença. Puc afirmar, des del meu record, que el seu gran esplendor coincideix amb les germandats en activitat plena i el Patronat; ho situaria entre els darrers anys del decenni dels quaranta i la primera meitat dels cinquanta.
L’he viscuda activament en dos períodes ben diferenciats: la primera des de molt petitet fins l’any 1960, la segona des de l’any 2003, al retornar a la meva ciutat, fins que les condicions físiques i la salut m’ho han permès. La primera pràcticament preconciliar, la segona plenament conciliar. Dos èpoques ben diferenciades, distanciades en el temps gairebé per uns seixanta anys saturats de grans canvis estructurals, socials i econòmics.
Actualment és diferent la Celebració. Encara que, si ho pensem bé, no és tan diferent, doncs celebrem la Passió i Mort de Jesucrist, però fem més incidència en l’alegria i el goig de la seva Resurrecció i allò que això representa per a la vida dels cristians.
La Setmana Santa de Valls emergia entre els esdeveniments de la ciutat, amb un renom creixent a la província. Les processons oferien un incentiu, essencialment entre els joves, per diversos motius, avivant-hi la participació. Eren uns dels dies de l’any en que els vallencs foranes, aprofitant els festius, es traslladaven a Valls a retrobar-se amb la familia i amics, a la vegada que participaven activament en els actes que organitzava la corresponent Germandat, essencialment la processó del Divendres Sant.
Estic evocant l’època preconciliar en que la litúrgia era ben diferent a la d’ara: Els oficis de Dijous i Divendres Sant es celebraven pel matí, a les nou o a les deu, recordem que per combregar calia estar en dejú des de la mitjanit. A la tarda del Dijous Sant, a l’església de Sant Joan, es celebrava l’Ofici de Tenebres (Funció dels Fassos) amb el cant solemne de Maitines i Laudes; els infants hi anàvem motivats, essencialment, pel carrau que ens havien comprat a ca la Lluiseta Vives; l’Ofici era en llatí, pocs ho podien seguir i menys els petits, que teníem més el pensament en quan arribaria el moment de moure el carrau, amb el que no paràvem de fer soroll durant tota la cerimònia. A la nit, a les tres Parròquies, es celebrava l’Hora Santa. El Divendres Sant, a dos quarts de set del matí, sortia de Sant Joan el Via Crucis; a les deu es celebrava el Solemne Ofici i a les dues de la tarda la Funció de les “Set Paraules”, que les glosava un predicador. A la nit del divendres sortia la processó del Sant Enterrament, amb concurrència de totes les germandats, excepte Sant Francesc; no eren tantes com ara, però més concorregudes; només hi anaven homes i el cens de la ciutat arribava, en prou feines, als dotze mil habitants. La Germandat de la Crucifixió, sense Misteri, recomanava als seus germans acompanyessin als Misteris de Jesús de Natzaret i el del Davallament. El Diumenge de la Pasqua de Resurrecció, es celebraven Misses a cada hora, des de les set fins a les dotze; a les deu l’Ofici Solemne. Eren horaris adaptats tradicionalment a les exigències de la litúrgia preconciliar.
El primer advertiment de l’arribada de la Setmana Santa era el diumenge anterior, en celebrar-se les reunions (Capítols) de les quatre germandats que concorrien a les Processons d’aquells anys. Eren reunions molt participades; informatives, disteses, familiars i col·loquials on s’elegien els procuradors per la següent edició de la processó. La Germandat de Sant Francesc iniciava la jornada amb una Missa a l’església de Sant Francesc i, a primera hora de la tarda, el capítol al menjador del desaparegut Hotel Universo Bou; eren dos actes d’assistència obligada per tots els cristaires. S’hi participava massivament, ben diferent d’ara, però per aquells anys, un cafè, i alguna cosa més, amb una bossa de confits movien muntanyes.
Em permetran que memoritzi i disculparan que personalitzi molt al recordar les vivències de la Setmana Santa d’aquells primers anys d’infantesa i joventut. Just havia complert els cinc anys ja era aspirant en la Germandat del Sant Crist de Sant Francesc, la Germandat de la meva familia. Era tradicional la pertinença a la germandat de famílies en ple, costum que és conservà durant generacions. Per tant, el meu coneixement i record és més profund i detallat per aquesta Germandat. M’exculparan que hi incideixi, però sempre hi vaig participar, i el record es més precís i ampli per memoritzar i transmetre un relat. El record i reconeixement és tangible per la resta de germandats que tenien una activitat molt similar.
Puc recordar plenament al senyor Joan Nadal, el primer president que tinc present de la germandat de Sant Francesc; agricultor, solter, humil amb un cor molt gran, molt estimat per tots, sempre acompanyat amb la seva germana, la seva gran col·laboradora. Quin gran personatge! Acompanyat de la junta i col·laboradors, sempre presents per ajudar i desentrellar qualsevol problema tècnic: Els senyors, Joan Piñas, Gabriel Secall, Constanci Prats, Artemi Soler, Josep Ulldemolins, Plàcid Plassa i tantes altres, persones generoses dedicades a l’enaltiment de la Germandat i de la Setmana Santa de Valls.
Quantes persones estimades a les que recordo, presents i vives, participant en la vida de la Germandat, amb imatges i passatges vivents; les sento properes que segueixen presents entre nosaltres, per que la seva memòria i el seu record continua molt viu. Han passat molts, molts anys, però el seu record segueix tant viu, tan recent, com si hagués estat ahir. Que bonic aquell entorn familiar i d’amics que vertebraven les germandats. Aquelles enyorades Germandats que difícilment retrobarem, de tots aquells vallencs que ja ens han deixat.
Recordem que, abans del Concili Vaticà II, l’Ofici del Sant Sopar es celebrava pel matí del Dijous Sant. Quedava exposat el Santíssim en lo que s’anomenava “El Monument”, fins a la celebració de l’Ofici del Divendres Sant pel matí. Iniciada l’Exposició del Santíssim al Monument, la Germandat del Sant Crist de Sant Francesc, establia torns de vetlla d’una hora, des del Dijous fins el Divendres matí; quatre cristaïres per torn, assignats per sorteig previ, s’anaven tornant durant totes les hores, inclosa la nit, mentre estava exposat el Santíssim. Era un acte amb presencia que es practicava rigorosament fins que s’implantà la litúrgia conciliar. La Madre Teresa, de la Sagrada Familia, sempre atenta, convidava als germans anar a la sagristia de l’església on els hi tenia preparades unes safates de galetes i vi dolç; en moltes ocasions ella hi era present i, no m’equivocaria si afirmo que s’hi sentia molt be compartint una estona de tertúlia. A la vegada que era un acte piadós també fomentava la convivència entre els que compartien la vetlla. Per la festivitat de la Santa Creu, el primer diumenge de maig, es celebrava l’esmorzar de germanor. Era un motiu de convivència, on els procuradors d’aquell any convidaven a esmorzar a tota la resta de cristaires i familiars; ho celebraven sota les voltes del pati del Col·legi de la Sagrada Familia. Tot plegat ajudava a mantenir una bona relació cordial entre els membres de la germandat i famílies, més enllà de les processons.
Una aportació important que la vivència de la Setmana Santa ha lliurat al llarg dels anys als vallencs ha estat: solidaritat, donació, sacrifici, abnegació i sobre tot generositat, que han emprat en la seva dedicació a la Germandat.
Recordaré alguns fets que testifiquen lo que acabo d’afirmar. Ens remuntem a fa setanta o més anys.
Fou en el Capítol extraordinari de l’any 1944 de la Germandat de Sant Francesc. La Junta Directiva va presentar als germans el projecte del nou altar amb la magna obra del pintor Joan Lahosa i la primitiva idea del germà arquitecte Josep Maria Vives Castellet. Uns anys després, el dia 16 de març de 1947, Valls vivia un rellevant esdeveniment: la Benedicció i la Inauguració de l’Altar i Retaule que la Germandat del Sant Crist, havia erigit en l’església de Sant Francesc per guardar i emmarcar esplèndidament la bella imatge del Crist Crucificat, la gran obra del escultor vallenc Josep Busquets. Aquesta imatge figurava en la processó que el Diumenge de Rams celebrava la Germandat de Sant Francesc. El proper diumenge 16 de març, es compliran 78 anys d’aquest esdeveniment.
El cost total arribà a les 40.000 pessetes, recaptades per subscripció i aportacions populars, especialment dels membres de la Germandat. Els treballs manuals foren totalment desinteressats pels propis cristaires, duraren deu mesos, sempre després de sopar, o bé els diumenges, recordem que la jornada laboral era de sis dies setmanals, matí i tarda. Aquells vallencs assoliren el seu propòsit, amb la seva aportació econòmica i manual; vencent totes les dificultats, feren realitat un anhel que havien contret voluntàriament
La festivitat de Benedicció la va presidir el senyor Cardenal Arquebisbe de Tarragona, Dr. D. Manuel Arce Ochotorena, acompanyat de l’Arxipreste de Sant Joan i dels Rectors de Sant Antoni i el Carme. amb les primeres autoritats provincials i locals; també els representants d’entitats religioses, acompanyats per la Junta de la Germandat. L’església estava plena, fins i tot havia gent a la plaça de Sant Francesc.
Una vegada beneit l’altar i retaule, el Cardenal i celebrants es dirigiren a l’entrada de l’església; allí reberen al petit grup de cristaires, revestits amb la vesta, que portaven i flanquejaven al Crist alçat, desplaçant-se pel passadís central cap al nou altar on el col·locaren; la gent en peu, només amb el so de la Coral T. L. Victoria, de Barcelona. Un acte molt emotiu reflectit en el semblant dels cristaires i els seus familiars, que segurament recordarien les hores de vetlla diària, amb fred i pluja, durant molts messos, decidits a construir aquest monument; un exemple de generositat i abnegació. Possiblement alguns dels que hi posaren moltes hores de treball no serien habituals de la missa dominical, però observarem com se’ls hi escapaven les llàgrimes quan passava davant seu el Crist Crucificat i el fort aplaudiment amb plor desconsolat d’alegria quan es culminà la col·locació del Crist al seu altar. Ho poc testificar així per que ho vaig viure i ho recordo plenament com si fos ahir; jo era una criatura i m’impressionaren molts detalls que vaig observar; veure uns homes, endurits pel sol del camp i el dur treball a la fàbrica, poc fets a la pràctica religiosa, eixugant-se el seu plor emocionat. L’esclat d’aplaudiments, amb força, com si volguessin aturar les llàgrimes de l’emoció que ens estava ofegant. Sortosament hi vaig ser, i mai ho podré explicar-ho amb paraules perquè s’havia de viure. Era la conclusió d’una dedicació i ofrena realment exemplar per amor.
Una altra germandat, amb molts anys d’història: La Germandat del Sant Sepulcre fou creada l’any 1848 i, en certa manera, va ser la continuadora de la Confraria del Sant Sepulcre que assistia a la Processó de Dijous Sant. Aquesta confraria tenia en propietat la imatge del Crist Jacent, obra de Lluís Bonifàs Massó del 1781 (segons estimacions de Cèsar Martinell Brunet i de mossèn Eusebi Ribas Vallespinosa). La desaven a l’oratori de la casa senyorial de la família Gallisà. Un dels components de la confraria, Baltasar de Colubi, casat amb una filla dels Gallisà, va fer donació de la imatge l’any 1848 perquè es traslladés a l’església de Sant Joan, per rebre el culte al llarg de l’any i perquè sortís en processó. La constitució de la germandat i la cessió del pas consta en una escriptura, la qual fou atorgada a l’Ajuntament, en presència de l’Alcalde d’aquell any.
Aquesta imatge, que es desava a la capella dels Dolors de l’església de Sant Joan, va sortir en processó fins que fou destruïda l’any 1936. La nova imatge és obra de Josep Busquets Òdena; un gran vallenc, alumne de l’Escola del Treball – per quan el reconeixement que, sense cap dubte, mereix? -. Amb 25 anys d’edat va crear el Sant Crist de Sant Francesc i la imatge del Crist Jacent, que fou beneïda el Diumenge de Rams de 1941 a l’església de Sant Joan, després del Via Crucis,. Per a la modulació de la imatge l’escultor Busquets se serví del cos de Daniel Ventura Solé.
Fem una pausa en el relat de la Setmana Santa per parlar breument de Daniel Ventura i Solé, injustament desconegut per molts vallencs. Menys desconegut ho serà, possiblement, Jaume Huguet, l’il·lustre pintor gòtic, representant de l’estil hispanoflamenc a Catalunya. Doncs bé, gràcies al treball d’investigació de Daniel Ventura amb Pau Mercadé, amb l’ajuda del Pare Rosich CMF, aquest insigne pintor es reconegut des de l’any 1950 com a fill de Valls, gracies a que els dos vallencs citats demostraren el seu origen. Pel patrimoni i l’historia de Valls es d’importància cabdal tenir, històricament acreditat a Jaume Huguet com a fill de Valls. Quin extraordinari regal d’en Daniel i Pau per tots els vallencs, d’abans, d’ara i dels que vindran. Quina valoració se’n podria fer per lo que representa pel patrimoni vallenc aquesta trobada. El resultat d’un treball exhaustiu, plena dedicació, quan no existia (anys 40) ni la informàtica ni els mitjans per accedir a investigar les dades. L’alcalde Fàbregas al assabentar-se del treball que feia Daniel el cridà i el comissionà per anar a Barcelona a veure l’exposició de Jaume Huguet (any 1949) i fer els passos que calguessin per a trobar nous camins que s’unissin als del seu treball, exigint-li «que acredités que Jaume Huguet era fill de Valls», segons explicava el propi Daniel Ventura. Agraïment sincer a aquests vallencs, exemple d’estimació per la ciutat, que dedicaren, altruísticament, tantes hores de la seva vida per fer un Valls gran i present arreu del mon. Per quan un just reconeixement per la seva prodigalitat per Valls?. Tenen mèrits més que sobrats que alguns o algunes il·lustres que avui ens contemplen des d’aquestes parets.
Tanquem el parèntesi i tornem a la Setmana Santa. L’urna del pas que conté el Crist fou construïda a Valls, el mateix any, per la Cooperativa de Fusters per poder sortir en processó. En aquell moment faltaven alguns detalls per acabar, com els àngels dels angles, els quals foren esculpits, posteriorment, per l’escultor Joan Borrull i Soler.
L’any 1964 fou millorat l’estat general del pas; Francesc Ballester Virgili daurà l’urna; van augmentar els dispositius lluminosos i van fer uns nous velluts per a la carrossa.
Una de les característiques del misteri era la monumental palma que l’acompanyava, la qual realitzaven als establiments vallencs del ram, per torn anyal rotatori. Algunes esdevingueren autèntiques obres d’art.
Al memoritzar els nostres records de la Setmana Santa ens venen a la memòria molts i importants, que manifesten l’avidesa en que hi tenien els vallencs. Però el temps és inclement per dedicar-hi més atenció.
Un exemple més de solidaritat, dedicació i sacrifici fou la construcció del Misteri de la Crucifixió. L’any passat celebrarem el 50é aniversari de la recuperació del Misteri de la Crucifixió de Jesús pels alumnes de l’Escola del Treball, en horari nocturn. Sota la direcció del professor Borrull, amb els alumnes Pere Benaiges, Ignasi Ferré i Joan Ferré Briansó. Els treballs de fusteria els van realitzar els alumnes de l´aula de fusteria de Magí Ferrando i Canela, la mecànica del xassís ho va coordinar el professor Joan Güell. Un objectiu assolit pel fruit de l’esforç, la voluntat, l’altruisme i el coneixement d’uns xicots que estaven aprenent l’ofici.
El professor Joan Borrull, tan valuós com humil, mai se l’ha considerat acuradament en la nostra ciutat. Procedia de El Vendrell. Era un bon músic; havia estat violoncel·lista de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, amic i company de Pau Casals. Però també era un gran escultor. Entre les seves obres que es troben a la nostra ciutat hi ha les imatges del Cambril de La Candela, a l’església de Sant Joan. L’Escola del Treball es beneficià de la seva pedagogia fins a la seva mort. Vivia sense cap luxe, ací caic allà m’alci, en un pis al carrer del Teatre. Auster, cordial i afable, era llarg en el donar.
La Setmana Santa anava expandint-se, any darrera any. Ja sia pel treball de difusió als quatre vents del programa, o per la implicació massiva dels vallencs. Aquest any 1949 l’assistència de públic i la prestància dels actes arribava a unes cotes realment inesperades.
La processó del Diumenge de Rams de la Germandat de Sant Francesc, superà en escreix les edicions anteriors en les files interminables dels germans que hi assistiren; els acompanyaren dos bandes de música i la Schola Cantorum que dirigia Mossèn Sebastià Rué; tancava la processó, després de les autoritats, la banda de cornetes del Regiment de l’Ebre. Era un avanç de lo que seria el divendres, amb una concurrència de centenars d’assistents i les voreres i balcons del seu recorregut ple de públic silenciós i respectuós. La participació fou tant gran que quan la Corporació Municipal s’incorporava a la processó, a la plaça del Blat, els “armats” ja arribaven al carrer Major.
La nombrosa participació de vallencs en la processó del Divendres Sant, i tenint en compte que en la propera edició de l’any 1950 s’incorporaven dos nous misteris, el Patronat de Setmana Santa decidí modificar el recorregut de les processons, ampliant-lo, després del carrer dels Metges, pel carrer de Sant Francesc, plaça del Portal Nou, carrer Tomàs Caylà, carrer Major i plaça del Blat. Tot i la prolongació del recorregut, la processó del Divendres Sant de 1950, quan el Consistori sortia, els armats estaven al Portal Nou.
Molts comarcans i d’altres poblacions venien a Valls a presenciar-la ja que, anys darrera any, progressava en prestigi i en caràcter. Feia quatre anys del Patronat, però el treball dels set o nou vallencs que el propulsaven desinteressadament era tangible.
L’èxit estimulava als membres del Patronat per proposar nous efectes i aportacions; com que les germandats activessin les seccions del aspirant a fi d’incrementar la presencia dels infants a les processons; organitzar serveis especial d’autobusos per facilitar el desplaçament a Valls dels comarcans el diumenge i el divendres; el magnífic cartell que va crear Eduard Castells per l’any 1952, editat per l’impremta Castells que fou distribuït per tot l’Estat.
A la processó de 1952 s’incorporava el misteri de la nova, ja molt nombrosa, Confraria del Crist de Lepanto i de la Verge del Roser, obra de l’escultor Josep Busquets, i la policromia de l’artista vallenc senyor Rafí. El misteri que, en un principi es titulava, “Ecce Mater tua”, fou beneit el diumenge 13 d’abril a les sis de la tarda, després de la funció religiosa que posava cloenda al Via Crucis. La benedicció la feu l’Arquebisbe de Tarragona, Dr. Benjamín de Arriba y Castro; hi assistiren les autoritats locals. L’apadrinaren el notari Rafael Losada Perujo i la seva esposa Joana Nadal, que posteriorment obsequiaren als confrares i convidats a un refrigeri al seu domicili. La primera junta directiva de la Confraria va ser: Mn Joan Tomás, conciliar; Joan Muret, president; Joan Güell, vicepresident; Pere Pedrol, depositari; Tomás Mestre, tresorer; Lluís Puig, secretari; Rafel Ribé, vicesecretari; Josep M. Serra, Manuel Errando, Emilio Toda i Emilio Roca, vocals.
Per aquesta edició el Patronat inclouria una innovació: durant el pas de la processó pel carrer de La Cort i el Pati, la il·luminació del carrer i els aparadors estaria apagada, il·luminant-se la processó només per la llum dels ciris i les torxes. L’objectiu era accentuar el recolliment i silenci característic de les nostres processons. Això no va tenir l’èxit que s’esperava degut a una fina pluja que va caure durant la processó; hi havia molts paraigües per les voreres i tampoc estava present la lluna plena; el Patronat acordà no establir-ho per les següents edicions i, en qualsevol cas, s’estudiaria amb més valoracions la proposta.
Malauradament el Patronat, amb la seva bona feina, no va prosseguir gaires anys més de vida. A Valls ja se sap, quan alguna cosa rutlla, sempre hi ha qui ho vol capitalitzar; s’encimbellen al bon vaixell i tot seguit s’enfonsa. Es buscaren excuses legals en la constitució del Patronat fins que, avorrits, s’acabà amb la dimissió dels membres del Patronat.
Podríem parlar molt més de les Germandats, de la nostra Setmana Santa, una llarga història de bona recordança, però també de moments foscos, com la pujada al cor de l’església de Sant Joan dels Misteris, davant la impotència de les Germandats, en una manca de respecte a l’esforç i menyspreu al patrimoni dels vallencs.
Hem de recordar que el coronament de la Setmana Santa es el Dissabte de Passió. La gran festa de la fe cristiana arriba Diumenge de Pasqua quan se celebra la Resurrecció de Jesucrist al tercer dia després de morir a la creu. La victòria sobre la mort.
Què és la mort? Què és el que mor? Deia Santo Domingo de Silos a un Rei castellà: “Senyor la vida podeu treure’m, però més no podeu”. Mor la matèria, se’ns dubte; es pot cremar, destruir, deteriorà, però no podrà desaparèixer la consciència, la memòria, la intel·ligència, el pensament, l’esperit. Durant tota la vida podem recordar en qualsevol moment escenes de la infantessa, joventut i maduresa viscudes, unes amb més detall d’altres, però hi son vives. Podem posar en una caixa la memòria dels anys de joventut?, o els millors i pitjors records de la nostra vivència?, tancar-la i arxivar-la o cremar-la?. Impossible. Aquella costum d’escriure en un paper lo que volem que desaparegui de la nostra vida i tirar-ho al foc, no servirà de res per que ho seguirem recordant per moltes vegades que ho intentem. Podran cremar el cos, es podrà donar a la ciència, es podrà deteriorar la matèria, però l’esperit no es destrueix, persevera per que no és matèria, és la memòria intangible de tota una vida que no es pot destruir. Cadascú podrà pensar on va, en quin núvol s’emmagatzema la consciència, que no ocupa espai material; però ningú pot provar que l’esperit s’extermina quan el cos material és mort. Cal meditar-ho seriosament, cadascun segons les seves creences.
Als vallencs, a les entitats els diria que cal enfortir, donar vida a les Germandats, la seva força es bolcarà en l’esplendor de la Setmana Santa. Per aquesta Setmana Santa la societat demana de forma ineludible l’amor als germans; és l’hora de l’amor al proïsme, l’amor fratern a tots els germans, els malalts, els ancians, als més pobres, als immigrants, als marginats, als sense sostre, a tots; als més propers com la família, els amics, els veïns, els companys de feina i als més llunyans, els més necessitats, tots, tots sense excepció.
Fa uns anys que la Verge de la Soledat de Bonifás no visita els nostres carrers. Qui vulgui conèixer la soledat d’avui que s’arribi a una residencia geriàtrica, o a un sociosanitari, allí hi trobarà la Soledat presentment.
És el moment de l’acompanyament, l’escolta i ajuda al germà, al veí i a l’amic que pateix. Estenem la nostra mà a qualsevol que ens demani ajuda i a qui sense demanar-la ens necessiti.
Moltes gràcies per la seva paciència i atenció.
Valls, 14 de març 2025