Es fill de Valls, on hi passà la seva infantesa. Tot i haver viscut molts anys fora de la seva ciutat natal, dins seu portà sempre la llum i els colors de l’Alt Camp, on hi passava una part del seu temps de lleure. Em recordava que, veient de lluny dos quadres en una de les sales de pintura catalana moderna del MNAC, el cor li va fer un salt. “Allò és Valls”, va pensar; oblidant la resta de la sala anà a veure’ls. Eren dos paisatges de Jaume Mercadé.
Per conèixer l’origen del seu fervor per la música, caldria remuntar-nos a un oncle matern, en Josep Mª Queralt Fontanillas. un músic precoç, pintor i, en general, un creador. Mort molt jove, per la familia era un referent, una llegenda.
En Ramón Maria inicià les classes de piano als sis anys amb la Sra. Paquita Rodón, vallenca i deixeble del mestre Frank Marshall. Als 11 anys, ingressà a la residencia dels claretians de Barbastro, aviat li assignaren la responsabilitat d’acompanyant oficial dels cors dels col·legis claretians; als catorze, ja estava dirigint-los i, quasi sense adonar-se’n, escrivint cançons corals que després les cantaven.
Durant aquests període adolescent, els estius i temps de lleure els passava amb la seva familia. Aprofitava aquest mesos per rebre classes de piano de la professora Pilar Soler de Valls, que l’ajudà a preparar els exàmens del conservatori del Liceu. Posteriorment, també va rebre classes del mestre Pere Vallribera, concertista i director del Conservatori del Liceu a Barcelona, …
Investigador nat i lector empedreït, l’espai on hi passava més hores, en els anys d’estudi amb els claretians, era a la biblioteca; aquí hi trobà llibres de composició de Riemann, publicats els anys 30 per l’Ed. Labor i traduïts de l’alemany per un tal Robert Gerhard, aleshores encara no el relacionava amb Valls; el “Tractat d’Harmonia” de Rimsky Korsakov, el de “Contrapunt” de Krehl, etc. Adquirí l’”Harmonia” de Hindemith. Devorava els llibres i componia música en hores d’estudi, lo que li aportà més d’un regany públic i prohibicions. L’encoratjaven les paraules d’estímul i consells que rebia de compositors als qui enviava petites composicions (Ruperto Iruarrízaga, Fèlix Santisteban).
Era un alumne indòcil, que li agradava descobrir per ell mateix les seves incògnites, meditar i elaborar-les per si sol. Això l’encarrilà a fer-se un autodidacte, tant en la música com en altres camps culturals i també en la vida en general. Dotat d’un caràcter molt personal, molt independent, l’atreia la novetat que li suposara un esforç i un repte.
Quan deixà els centres claretians es traslladà a Barcelona. Explicava així la seva situació: “Per sobreviure a Barcelona, en aquells anys difícils però d’entusiasmes juvenils, decidí estudiar una altra disciplina, convençut de que podria combinar professionalment ambdues àrees d’activitat”.
Llicenciat en Filologia Anglesa (Univ. de Barcelona), Doctor per la UAB (premi extraordinari.), director i catedràtic d’institut i professor titular de la UB., es dedicà apassionadament a la docència i la recerca. La música l’acompanyà sempre. Autor i coautor de llibres en català, castellà i anglès (Cambridge, Heinemann, Longman, McGraw-Hill, UB, UAB, Horsori), traductor, conferenciant constant. Feia estades professionals a diversos països; organitzava congressos, presidia associacions professionals i lluitava per una millora educativa a casa nostra.
Però el temps sempre transcorre ràpidament. De sobte ja estava ensenyant, traduint, escrivint llibres, viatjant, organitzant congressos, i alhora, al costat de la seva esposa Mary, pujant una família. Es donà compta que els instituts i la universitat eren realment es seu amor professional. La música passà, a un segon terme, era l’amant a qui li dedicava hores, però sense arribar a ocupar el centre d’una activitat pletòrica. Tants fronts oberts i anys de molt treball i dedicació, a la llarga, li passaren factura.
Un dia de desembre decideix deixar-ho i dedicar-se de nou a la música, “el meu antic amor retrobat”. Envia una carta de comiat als seus estimats alumnes, escriu un últim article, que ell considera com el seu testament pedagògic («Tramas in the foreign language classroom: autopoietic networks for learner growth», Dublin, Authentik 2003) i comença una nova vida.
Va retornar al seu primer amor, el de debò -compondre música- i fer-ho en exclusiva. Ja no tornaria a mirar enrere. A partir d’ara, i fins que el cor li va permetre, l’activitat creativa, feta des del cor i el cap, es traduïa només sobre paper pautat, els teclats i l’ordinador.
Adorava les peces líriques per a piano d’Edward Grieg. Als 18 anys va escriure «Sota el Castellvell», una composició curta, ingènua, molt romàntica, escrita des de l’enyorament de la terra i la llibertat. Per aquest motiu el títol original era «Ocell i gàbia». Era un retrat fidel de qui era Ramón Maria en aquella època.
Des d’aquest inici creatiu seria molt difícil etiquetar-lo en un estil determinat. És molt lliberal en quant el concepte estilístic, on sempre utilitzà diverses tendències, al servei del tema que tracta en la seva composició. En algunes de les seves obres se’ns fan presents estils d’altres autors, els lied de Richard Strauss o Mahler en l’atmosfera de “Calma nocturna”, o bé Nino Rota en el lied “Vals de Raval”, o també Fauré en l’òpera “Magda”. Ell no hi està gens d’acord en aquestes afirmacions de crítics i amics. Ens deia: “Cada poema et dicta la seva música. L’estil neix en el poeta”; continuava dient “I jo soc només jo a l’hora d’interpretar-lo, en les coses bones, en els riscs i en les meves mancances.” “Quan un escriu, parla amb ell mateix. Si un no és sincer, més val que calli.” I cita músics: el seu admirat Joaquim Homs, com a exemple d’honestedat, Ginastera pel seu lirisme, Gerhard -el gran mar que cal explorar-, Bach -el gran riu que alimenta els músics-, Britten, …
Entre les últimes obres d’aquests anys hi ha composicions corals, sovint sobre poesia catalana contemporània, poesies d’autors amics i propers a ell, com Maria Mercè Marçal, o del nostre enyorat Lluís Figuerola, que ens deixà uns messos abans que Ramón. Li va musicar la poesia ”Què s’emporta la mar”. Una obra entranyable com a vallenc: “Senyora de la Llum” ( Cantata per solistes cor i orquestra, dedicada a la Verge de la Candela i que malauradament no va poder arribar a estrenar mai per qüestions pressupostaries); una Cantata de Nadal. Publica les seves composicions (Perifèria, Dínsic). I va creant moltes més obres per a veu i piano.
Ramon Maria, en moltes converses, al preguntar-li el que era per ell compondre, sempre recordava la imatge que explicava, el tant ignorat i desconegut pels vallencs, el nostre Robert Gerhard en un dels seus “apunts”: “insistir a donar cops de cap contra l’obstacle, com fa la mosca atrapada rere el vidre de la finestra, fins trobar la sortida”.
I Ramon Maria Ribé ho definia així: “Personalment, crec que compondre és una qüestió de meditació, d’escoltar el silenci dins teu i sobre aquest silenci bastir formes i sons amb la teva veu pròpia, muntant i desmuntant sense pressa, sent honest amb tu mateix. Pensant en compartir, no sols en agradar. Els místics de qualsevol religió en dirien potser d’això una forma de pregària. Jo en diria buscar l’infinit dins teu. És un viatge dur, sovint amb resultats minsos, però ple d’amor”.
Ens deixa inacabat el seu tríptic sobre Valls, ens deia: “Aprenc, faig allò que faig, poc a poc, dia a dia. Demà no sé què passarà.”.