Per l’edat que tenia, a punt d’arribar als sis anys, pesava poc. A més, de ben petit m’havien detectat un problema al genoll que el tractaven com un trastorn de raquitisme i, de quan en quan, apareixia algun episodi d’acetona com a conseqüència d’un metabolisme poc ordenat. Aquest era el meu historial mèdic que m’obligava a anar sovint al metge, o be a rebre la seva visita a casa si s’hi afegia febrícula. Anàvem a la consulta del doctor Sarró, el metge de capçalera de la família; el meu padrí el proveïa de llenya per a la cuina i sacs de serradures per a l’estufa, no calia que li demanés perquè el padrí sempre estava atent de quan podria quedar-se mancat de provisions. Així es considerava ben pagat i era un molt bon amic de la família.
A la consulta s’hi entrava per una escaleta, molt estreta, del carrer del Roser, al costat de la farmàcia Rull, que era el seu cunyat. L’escaleta comunicava amb la rebotiga de la farmàcia, una entrada ombrívola, escales estretes amb una barana senzilla, antiga, de ferro. En arribar al primer pis, el de la consulta, només entrar en un passadís molt curt, hi havia un habitacle molt petit, sense llum natural, fosc, semblant a una cuina bastant degradada que es devia haver adaptat per fer-hi un petit laboratori, una pica deteriorada i una superfície de treball, amb un fornet casolà d’alcohol per escalfar els tubs amb orina, després d’afegir-hi algun reactiu. Damunt de la superfície s’hi acumulaven diferents models de petites ampolles i recipients de vidre amb mostres d’orina. En aquest espai, l’infermer -el senyor Masoni-, (aleshores en dèiem practicants ), recollia les mostres d’orina dels malalts i les analitzava: glucosa, acetona, albúmina, sempre pendent de què, en un moment donat, el doctor li demanés el seu suport a la consulta.
El senyor Masoni era molt conegut, i també un bon amic del meu padrí i molt servicial amb la família. Vivia amb els seus sogres, el senyor Carles Mateu, a la casa unifamiliar de dos pisos que tenien, paret amb paret, amb la serradora del passeig dels Caputxins; una bona familia que, en temps de restriccions, suportaren els sorolls de les màquines, que era prou forta, durant les nits que treballaven, a porta tancada, per la manca d’electricitat durant el dia. Mai se’ns van queixar o lamentar de no poder dormir, tot el contrari, la tolerància i la cordialitat sempre eren presents. El meu padrí els recompensava com bonament podia amb llenya, carbó i serradures, sempre que en necessitaven.
El senyor Masoni era una persona molt servicial; amb els anys es va convertir amb l’ombra inseparable del doctor Sarró, al qual li professava una gran estima i admiració. Sempre que podia l’acompanyava a les visites domiciliaries, i a més de fer la seva feina de posar injeccions, musculars i intravenoses, a la consulta i als domicilis, si calia es desplaçava a les masies, com també ho feien altres practicants que hi havia en aquells anys a la nostra ciutat.
D’aquella època em cridaven l’atenció alguns trets propis, molt personals, de la indumentària i els rituals de la professió. La bata blanca, molt llarga, cordada a l’esquena, igual que el doctor Sarró. A diferència d’altres metges de la ciutat, ni ell ni el doctor Sarró demanaven mai de rentar-se les mans després d’acabada la visita domiciliària. Es feia notar per la seva alçada -notable per l’ època-, les petjades sonores i àmplies que es sentien en la sala d’espera de la consulta, i el que sempre em va cridar l’atenció era el tallat de les patilles de la cara; havia vist tots els homes amb un tallat recta, perpendicular a l’alçada de la meitat de l’orella, però ell portava un tallat oblic, més allargat, molt evident i diferenciat del de la resta d’homes. Era un aspecte en el que sempre m’havia fixat, i jo em preguntava per què portava les patilles tan diferents de la resta dels homes. Aparentment era molt seriós, però en el tracte de tu a tu era molt cordial i familiar. En tinc un gran record. La meva família sempre el va tenir en gran estima.
En arribar al primer pis de la consulta, i superat el pas pel costat d’aquest petit laboratori, sense cap impediment, entràvem directament a la sala d’espera: poca llum, un sostre alt, molt de silenci, i pacients asseguts en les cadires apostades a les quatre parets de la sala, un fet que facilitava que s’observessin els uns als altres; la gent parlava molt poc i fluix. La sala la recordo sempre plena, hi venia clientela de fora de Valls pel prestigi que tenia el doctor Sarró. Jo hi anava molt sovint, quasi sempre acompanyat de la iaia Teresina. Recordo haver trobat a la sala d’espera, a qui molts anys després seria un bon amic, el Daniel Capdevila, acompanyat de la seva mare. Jo els coneixia de vista perquè venien xufles i cacauets en una paradeta portàtil que posaven al Pati, al costat del cine Valls -però no sabia com es deien. La senyora sempre estava asseguda darrera de la paradeta, amb un mocador al cap i l’aspecte trist. El fill coixejava. Sempre vaig pensar, sense haver parlat mai amb ells, que eren unes grans persones i que havien patit per circumstàncies que mai vaig saber; pensava que la imatge trista de la senyora, que tant em preocupava, era per la malaltia del fill que, tot i ser tan jovenet, patia un greu problema de motilitat al genoll.
El senyor Sarró -aquest era el tractament que li donàvem a casa nostra-, era un gran metge de capçalera, humà i sempre molt atent i amb gran interès de saber què em passava, com si fóssim dos amics de la mateixa edat. Sempre em preguntava moltes coses sobre el que jo feia i amb què jugava. Un dia em va dir: “Què voldràs ser quan siguis gran?”, jo li vaig contestar ràpidament, i amb convicció: “Seré pallasso”. Es quedà molt sorprès, no esperava la resposta ni la rapidesa. Em digué: “Molt bé. Un ofici molt digne, has de pensar que són els que porten l’alegria a on hi ha tristesa”. Jo vaig pensar immediatament en la senyora de la sala d’espera. Ell no sabia que havia anat al circ feia pocs dies i que els meus herois d’aquells anys eren els pallassos, els gegants… Encara no tenia edat d’estar influenciat per res.
Amb tantes visites que feia a la consulta, el doctor Sarró s’havia convertit en un dels meus pocs amics que tenia. Les visites es justificaven perquè, de ben petit, quan vaig començar a caminar, em detectaren un defecte al genoll esquerre. Les visites eren pel control d’aquest defecte i, també, per la desgana que tenia i que em podria provocar una desnutrició. Per això, molt de tant en tant, donava un cop d’ull als meus pulmons a traves de l’aparell de raig X. M’impressionava aquella baluerna tan gran, on em posaven en un pedestal, repenjant l’esquena sobre una placa metàl·lica gran i m’apropaven una altra placa fins arribar al meu pit. Quedava empresonat entre dues plaques metàl·liques, apagaven els llums i examinaven els meus pulmons a través d’aquesta placa, mentre el doctor em demanava que respirés a fons, aguantés l’aire i l’expulsés tot de cop.
Recordo que li donava les recomanacions i comentava el resultat de la visita amb la meva iaia i també la recepta de la medicació. Un xarop de calç, que m’agradava, Calcigenol, un injectable via oral, oliós, de vitamina D, i després un granulat, que no recordo què era. Amb tot això em vaig anar mantenint sense problemes de salut fins els sis anys; sempre acompanyat del concurrent mal de coll, el refredat, la congestió nasal i la cetona i, de tant en tant, amb la febrícula.
El doctor Sarró opinava que la sensació de poc estímul per menjar em podia venir d’alguns problemes que tenia i que, quan tingués set anys, els haurien de resoldre per evitar complicacions de salut més importants. Un d’aquests problemes eren els carnots. Havia detectat que els teixits que tenia al fons del forat del nas eren hipertròfics, limitant la respiració, i recomanava extirpar-los d’aquí a uns anys. I també m’haurien de treure les amígdales, per les infeccions freqüents que em provocaven aquell mal de coll quan s’inflamaven. Però això seria uns anys més endavant. Mentre, ho solucionaven amb cures tradicionals casolanes, sense cap misteri. Pel mal de coll, pegats molt calents de cendra que preparaven amb la cendra dels fogons de la cuina. La posaven en un mocador de butxaca, la remullaven una mica amb vinagre i enrotllaven el mocador que em lligaven al coll. Era molt calent, cremava, i em quedava el coll molt vermell, escaldat; no m’agradava gens perquè em feia mal i deixava una sensació irritant a la pell. Quan estava refredat i tenia tos, feien un pegat amb la farina de llinet que compraven a la farmàcia. Me’l posaven al pit amb draps. Quan tenia el nas congestionat i no podia respirar, era el moment dels baus d’eucaliptus; feien bullir fulles d’eucaliptus en una olla i quan bullia la portaven fins al llit, on estava assegut, em tapaven amb una manta i em feien respirar el vapor que sortia de l’olla. Era una cura perfecte, perquè es descongestionaven totes les vies respiratòries, podia dormir plàcidament, i desapareixia la infecció, si és que n’hi havia. Quan tenia acetona, que era sovint, el metge formulava un preparat de dos xarops, preparat per la farmàcia, que portaven els números 1 i 2, primer havia de prendre una cullerada de l’1 i després una cullerada del 2; un era glucosat i l’altre tenia caràcter alcalí. Crec que actualment això ja no es prepara, però en aquells anys era la solució immediata.
Seguia amb aquests petits problemes i ensurts fins que vaig fer els set anys, quan el doctor Sarró considerà que era el moment de començar extirpar allò que provocava tot aquest enrenou. Em feren una ensarronada dient-me que em portaven a la barberia i a on vaig anar va ser a la consulta de l’oto-rino-laringòleg, el doctor Pulido, al carrer de la Cort.