Mendelssohn Hector Berlioz i Richard Wagner estan considerats entre els primers directors d’orquestra professionals de la història. El símbol més significatiu que els exterioritzava era, per exemple, que utilitzaven una batuta. Això, en el segle XIX, no representava una autèntica novetat, però externament, al director li atorgava un poder nou, a la vegada que imperava un nou ordre a la música.
Al segle XVIII, eren els solistes concertistes, o el concertino de l’orquestra situat al primer faristol dels violins, els referents per donar el tempo i les pertinents indicacions als musics de l’orquestra. Alguns d’ells, per marcar-los el compàs, picaven a terra amb una vara i així tots s’assabentaven del tempo que calia portar. És ben coneguda la història del compositor francès Jean-Baptiste Lully, que, en l’entusiasme del concert, es va travessar un peu amb la vara i va morir de gangrena perquè va rebutjar tota atenció mèdica.
A principis del segle XIX, el bastó, o la vara, passa de ser un instrument vertical, enèrgic i persuasiu, com un bastó de comandament a l’antiga usança, a donar-li un caire més suau i fer-ne un us horitzontal; en realitat passa a ser més la prolongació del braç humà, convertint el director en l’eix i pedra angular de la funció.
Amb la seguretat de que la desgràcia de Lully a Wagner no li hauria passat mai (ell hauria corregut immediatament a la recerca d’un metge), no resulta gens fàcil fer-se una idea de com eren les condicions en què exercia com a Kapellmeister. Mendelssohn que era més delicat en el comportament extern, com relata la seva germana Fanny, utilitzava pel que sembla «un graciós i lleuger bastonet de balena recobert de cuir blanc», mentre que Berlioz, també segons la descripció de Fanny, utilitzava «una imponent branca de til·ler, amb la seva escorça i tot». La batuta de Wagner, més d’acord al seu caràcter, tampoc incorporava el do de l’esveltesa, per la qual cosa l’havia de subjectar, a l’antiga usança, una mica més amunt del seu extrem inferior. Això era realment incòmode; no ens podem imaginar en un atac fort, flexible, de l’orquestra ni transmetre un passatge sensible i fi de pinzellada musical. El caricaturista i conegut pintor Willi Bithorn, descriu la silueta de Wagner dirigint representant més aviat el furor de l’actuació, amb el típic clixé: els braços alçats, cos inclinat, sobre les puntes dels peus; realment una sensació de fúria poc dominada. De fet no era realment com descriu la caricatura, que no deix de ser només que una caricatura.
Mitjançant les esplèndides transmissions televisives de concerts per les grans orquestres, ens arriben les imatges acurades d’instruments i musics amb el corresponent so orquestral que, fa uns anys, era impensable. També hi ha qui treu profit d’aquest progrés tecnològic; podem observar alguns directors d’orquestra que sembla més que han assajat davant d’un mirall que d’una partitura, maquillat, on les gesticulacions molt exagerades semblen ensinistrades en una escola de ballet. En algun concert he tingut la percepció que els musics pensen “pots anar ballant que nosaltres anem al gra”, mentre obeeixen les directrius que marca el concertino. L’expressió d’alguns directors és ben inherent: l’abstracció sempre amb ulls tancats de Karajan, la ullada amable de Abbado, l’esguard inquisidor al músic amb l’aquiescència aprovatòria posterior que tant aplicava Celebidache, o l’exigència rigorosa per la perfecció de Solti. Tot plegat és un univers de matisos que caracteritzen a aquests, i molts altres, reietons amb batuta.
El domini i la dependència amb la TV és absoluta en tot gat i fura. Només cal observar la felicitat del públic en les graderies d’un estadi de futbol quan es veuen emmarcats per les càmeres de la televisió. O els il·lustríssims pares de la pàtria que, mentre parlen, o s’insulten, estant amatents a la pantalla per com els immortalitza la televisió. I és que una imatge val més que mil paraules, i aquests parlamentaris de bones paraules ben poques.