Tot esta perdut quan els mediocres serveixen d‘exemple i els notables de burla.
DESCARTES
En el decurs de la vida coincideixes amb circumstancies, no buscades, que et proporcionen un camí psíquicament moral; optes per seguir-lo o ignorar-lo, però l’han presentat al teu psíquic i te l’han ofert. Tu decideixes: ho aprofites o ho rebutges.
Al llarg dels meus anys, he adquirit compromisos i decisions, encertats o no, davant d’opcions que se m’han presentat. Puc considerar que, amb la perspectiva actual dels anys, el balanç no m’ha anat tan malament.
Un dels grans béns de que vaig disposar de molt jovenet (cursava ensenyança primària i primers cursos de batxillerat), i de la qual m’he beneficiat tota la vida pel seu solatge, va ser la docència que vaig rebre del senyor Montserrat (Francesc Montserrat), professor de ciències (física i química) al col·legi del Pare Claret. Malauradament per mi, la relació no va anar més enllà de l’acadèmica, limitada a molt pocs anys, només fins l’any 1958, però l’empremta fou molt preada.
Primer el senyor Montserrat, després el pare Luis Díez, CMF. Vaig reviure la remembrança del seu mestratge quan, ja graduat, m’arribà l’important moment d’elegir el camí a seguir professionalment, ja distant de la universitat. Vaig optar pel camí que m’inspiraren aquests dos grans professors, la de no deixar d’estudiar, fins i tot més enllà de la universitat, per escrutar camins nous, amb inquietuds, observant. intuint, renaixent aquell pòsit científic que em trameteren. Jo era allí, quiescent, atenent si recuperava la gracia que, feia anys, m’havien proporcionat.
Actualment, pel temps transcorregut, em trobo ja lluny del que ha estat la meva vida professional. El meu agraïment sincer al senyor Montserrat i al P. Díez per tot el que em donaren, en un moment en que jo no tenia plena capacitat per valorar-la.
El senyor Montserrat va néixer a Valls el 14 de setembre del 1918, al si d’una família humil, on el pare tenia una lampisteria a la plaça del Carme, amb el comerç d’elements i recanvis per a l’electricitat; a la plaça hi donava la botiga i al darrere de la casa, al carrer de Sant Francesc, el taller. En morir el pare, molt jove, en Francesc continuà estudiant i, a la vegada, mantenint la clientela i reparacions d’electricitat i llauner, com a única font d’ingrés de la família. Però el seduïa més la docència i decidiren, amb la seva mare, traspassar el negoci. El transmeteren al senyor Escoda, que fou alumne de l’Escola del Treball i membre de la junta directiva de l’AAEET. Havia estat en un camp de represaliats a Lleida i, en tornar a la seva ciutat, va trobar una font de treball en el negoci de la família Montserrat Homs. Posteriorment, el senyor Escoda traslladà el negoci a una finca del carrer deis Metges.
Fou notable la relació del senyor Escoda amb el jove Francesc Montserrat.
La mare, Homs, tenia tres germans que, si bé econòmicament no provenien d’una família prospera, sí que tenien prou recursos intel·lectuals i emprenedors perquè, amb els anys, desenvolupessin la seva activitat als Estats Units i en altres països, on foren pioners al mercat de l’automòbil. Eren fills del que va ser secretari del Jutjat Municipal i culte professor del Col·legi Vallenc, Joan Homs Casulleras.
Pau Homs, oncle del senyor Montserrat, de jove es va traslladar a Cuba i, al cap de pocs anys, als Estats Units d’Amèrica, on va perfeccionar els estudis i coneixements, especialment en tècnica comercial. Requerit per importants empreses productores d’automòbils i maquinaria agrícola, no tardà a iniciar les seves activitats encaminades a introduir aquests elements a altres mercats. Dominava diversos idiomes, que parlava amb més o menys perfecció, inclosos el rus, el japonès i el malai. Havia residit temporalment als països més importants d’Europa, Amèrica, Àsia i Oceania. Li va transmetre al seu nebot la importància i la futura necessitat de conèixer i parlar correctament l’idioma angles, i des dels EUA li enviava llibres de text per estudiar aquest idioma. El senyor Montserrat, extraordinari autodidacte, ja era dels molt pocs que parlaven i escrivien correctament l’anglès a Valls, i va arribar a ser l’únic professor qualificat per a aquest idioma. La família resident als Estats Units es trobava en una bona situació econòmica, la modèstia i els bons sentiments del senyor Montserrat el feren distribuïdor de les aportacions que aquests familiars feien per a fins socials i educatius pera la nostra ciutat.
El jove Francesc Montserrat, de ben petit, es relacionava molt amb els companys de la seva edat, veïns de la zona del Carme i del Portal Nou. Ja demostrava el seu enginy i la seva intuïció i, per absència d’altres elements del joc infantil, es deixaven portar pels jocs que el Francesc els organitzava, fruit de la seva afecció a la lectura i que deduiria d’algun manual o llibre on ho havia llegit. “Llavors deixàvem la pilota. Era el que pedagògicament se’n diu un líder juvenil”. Recorda Pere Altès i Serra. Ja amb uns pocs anys més, va anar a estudiar a la capital, Tarragona, primer Batxillerat. Suposem que a l’Institut d’Ensenyança Mitjana, i posteriorment Magisteri, a l’escola de Tarragona.
La comunicació entre Valls i Tarragona no era aleshores fàcil i els pares optaren perquè el seu fill s’hostatgés a casa d’un mossèn conegut seu i, a més a més, professor a l’institut.
La convivència amb el mossèn durant els anys d’estudiant va ser molt intensa, pel caràcter radical i una mica dur d’aquest preceptor. Aquest període, llarg per l’edat que comportava i en els anys en que es forjava el caràcter del jove, va influir decisivament en el seu pensament i comportament; possiblement eren massa vigorosos els missatges que li arribaven, amb temes i continguts extemporanis per un jove que s’està formant. S’obliga la capacitat d’assimilar d’un adolescent que encara no esta prou preparada, i amb risc per a una ment amb afany de coneixements i l’explanació d’aquests coneixements. El jove Montserrat va adquirir un pensament profundament religiós, però no d’acord amb una religiositat concreta, sinó pel que emanava del seu propi criteri. Per a ell era molt important la figura de Jesús, a qui adorava, alhora que mostrava el seu desacord manifest públicament sobre alguns passatges dels Evangelis, com quan Jesús va expulsar del temple els comerciants mitjançant assots. Això ho considerava una mostra de violència que no es podia admetre a la doctrina catòlica. Aquest passatge dels Evangelis el va condicionar tota la seva vida, de manera que va intercedir en visites i cartes a diversos pares abats de Montserrat perquè tinguessin present els seus arguments en redactar les diferents edicions de la Bíblia, en que els recomanava un estudi previ i profund deis textos sagrats. Parlava molt de Jesús. Ens el presentava com aquell home bo que feia el bé a tothom que ho necessitava, amb sandàlies i sarró, però sempre amb el matís d’un espai auri.
Arriba un moment en que es planteja el seu futur professional i decidí tancar la botiga i taller i dedicar-se a la pedagogia, com a professor de l’Escola del Treball. Amplia ràpidament la seva activitat essent professor del Col·legi del Pare Claret, Acadèmia Almi i també com a professor particular.
L’Escola de Treball era «escola pilot», grau que li va concedir el ministre Ros de Olano. El senyor Montserrat era professor dels tres cursos d’oficialia nocturns i, més tard, dels dos cursos que es van implantar de preaprenentatge; era professor de física i química.
L’edifici que acollia l’Escola del Treball de postguerra havia estat antigament una caserna militar a la plaça del Quarter; les oficines i despatxos es trobaven entrant al vestíbul de l’escola a ma esquerra, on s’accedia després de dos o tres escalons. El passadís curt portava als despatxos del director i secretari, i al laboratori fotogràfic de l’AAEET; aquest últim lateral era tocant amb els sota porxos del pati interior. Seguint la línia esquerra esmentada fins al final de l’edifici, sota els porxos, hi trobàvem les entrades al laboratori de física i química; seguidament, els tallers de fusters i paletes; per l’altre costat, seguint sota els porxos a la dreta, hi trobàvem els tallers d’electricitat i mecànica. Aquest laboratori era l’espai santuari del senyor Montserrat. Aquí dedicava unes hores, diàries o de cap de setmana, a alumnes que necessitaven unes classes de retorç: per assimilar el que no havien tingut la capacitat d’aprendre a la classe.
En aquest laboratori, hi acudien estudiants de batxillerat i també universitaris; un jove estudiant de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona requeria el suport del senyor Montserrat. Ell li donava, els caps de setmana en aquest laboratori de l’Escola, l’ensenyança que necessitava per completar els estudis universitaris i preparar les oposicions.
Amb els alumnes ideà l’organització d’un protocol, educatiu i econòmic, per gaudir d’una revista important d’aquells anys, Mecanica Popular; així, arribava al coneixement de tots i podien gaudir del contingut. Organitzà un ordre de seguiment de la revista, correlatiu entre els alumnes, de manera que cap no es quedava sense llegir-la i disposar-ne posteriorment per aprofundir en la matèria que interessés. Comentava als alumnes i ampliava detalls que figuraven en els treballs de la revista, de manera que la informació que rebien era completa.
Amb la seva creativitat i enginy, va construir un rellotge de sol. Portava per nom comercial «Rellotge de Sol de Diana». Era al principi deis anys cinquanta. És una plataforma rodona de pedra grossa, on estan gravades en relleu totes les hores del dia. Va col·locat damunt d’un pedestal, de manera que la plataforma queda inclinada i al centre hi va clavada una fletxa. l.’ombra projectada de la fletxa sobre la plataforma indica l’hora solar. És un disseny molt estilitzat, la construcció material anà a càrrec de l’empresa Agustí Batalla, de Valls. Tenien el taller en un petit espai a l’aire lliure, cobert, situat al carrer Nou, cantonada amb el carrer de Santa Anna; hi construïen safareigs, pedra artificial i els rellotges de sol. L’empleat de l’empresa encarregat d’aquest treball era en Giraldos i el seu fill. En la construcció hi va intervenir Emili Subielos, professor de l’Escola del Treball i empleat de l’empresa Agustí Batalla, que controlava l’estructura interna de les peces que es construïen i també calculava la resistència dels materials. El preu anava entre les 625 pessetes, el més luxós en detalls, i 200 pessetes el més senzill. No hi havia problema per ajustar-lo al canvi d’hora; només girant una clau quedava resolt. Se’n vengueren molts aquells anys, per tot Catalunya, i també fins i tot a l’estranger, perquè el disseny també donava un to decoratiu per al jardí. Només a Valls, a l’any 1951, el tenien una dotzena de famílies. En el nou disseny del Pati inaugurat l’any 1951 n’hi havia un; tot plegat va desaparèixer i no sabem on va anar a parar. El meu pare en compra un per a la masia de la Xamora, i encara hi és. Quan el va venir a instal·lar, les seves explicacions de la posició com el situava, el lloc apropiat per a l’orientació del sol respecte de la plataforma, també fou una esplèndida i amena lliçó de física i astronomia.
Com a enamorat de la natura, l’inquietà la notícia que, a la zona de terrenys corresponent a la confluència de la carretera de Barcelona amb la de Nulles, s’hi projectava construir una zona semi industrial; això comportava l’expropiació de terrenys. Sembla que el suposat projecte li afectava part de la masia, de manera que va intervenir activament perquè ho replantegessin i ho reflexionessin, cosa que feren i no s’arribà a construir, encara que uns anys després s’hi va construir el desviament de la carretera de Tarragona a Lleida.
Era un enamorat de la seva professió de magisteri i de la seva inquietud pel coneixement cultural. Tot acompanyat d’una honestedat plena, mai no es creà unes dependències econòmiques que el coaccionessin a sortir del camí que s’havia imposat. Les seves prioritats a la vida no eren les habituals practicades per la societat on estava immers. No tothom les podria entendre quan ja s’imposava una societat consumista. Quan apareix un personatge com Francesc Montserrat, que pot arribar a remoure consciencies amb la seva actitud davant la vida, altera la tranquil·litat i podria neguitejar l’autocomplaença de la gent propera. Arriba un punt en que fa nosa, molesta, quan et posen contínuament el mirall davant i observes quin és el teu comportament. Dos exemples ben manifests:
El senyor Montserrat era dels molt pocs que escrivien i parlaven angles a la nostra ciutat; això, acompanyat de les seves qualitats didàctiques, el feia un dels pocs (o l’únic) professors d’anglès a Valls. Uns companys meus del col·legi volien aprendre anglès i li demanaren si els donaria classe durant l’estiu. Com era de suposar, els va dir que sí; els faria classe a la masia, dos dies a la setmana. No els va valer cobrar monetàriament; li compensarien les hores d’ensenyança mitjançant hores treballades a la terra de conreu i al jardí de la masia. El seu interès era que aquells nois, a més d’anglès, aprenguessin el gran valor de la terra i el que produeix, amb els fruits producte de la natura i la seva gran riquesa alimentaria.
Un altre exemple de la seva actitud davant de situacions públicament injustes. A finals dels passats anys cinquanta, en ple segle XX, a la nostra ciutat hi havia molts conciutadans nostres als quals no arribava l’aigua corrent a casa seva, no podien fer la higiene ni consumir aigua; havien d’anar a les fonts i als rentadors públics. Era un llast que s’arrossegava de sempre. Havien transcorregut més de deu anys des que l’Ajuntament havia iniciat el procés per dur l’abastament de l’aigua a totes les cases. En els dos darrers anys es complicava la fi del projecte per l’enfrontament de l’Ajuntament amb els propietaris de l’aigua; se celebraven assemblees públiques. En una, celebrada al Teatre Principal, ple de públic f1ns dalt, amb un ambient molt tens, els propietaris es negaven a vendre la propietat pel preu que oferia l’Ajuntament.
L’advocat Martinell va sortir d’entre el públic i va dir que, amb un donatiu, obria una subscripció per acabar la discussió que només portava a endarrerir el projecte. El següent a afegir-se públicament a aquesta proposta fou el senyor Montserrat; sensibilitzat per aquest problema social, oferí un donatiu per a aquesta subscripció, amb unes curtes reflexions als assistents. Jo hi era i ho vaig viure. Una actitud que el dignificava, pero que no entenien, una vegada més, un grup de vallencs sense gaire interès per fer arribar l’aigua corrent a tots els domicilis, i això en un poble té el seu risc.
Malauradament, només tinc la presencia del senyor Montserrat fins a finals dels anys cinquanta. Després perdo tota relació per la distancia dels cent quilometres a la capital; les meves vingudes a la ciutat són molt dilatades i difuses i es van perdent relacions, fet que amb el temps s’accentua. Algun polsim de breu notícia que m’arribava per part del meu pare o algun treball que m’arribava des de CULTURA, molt poca cosa, era el que coneixia del senyor Montserrat. El meu pare sempre hi va tenir una certa relació, li tenia molta consideració perquè, com jo, sempre el va considerar un savi honest. D’aquesta relació-admiració que li tenia el meu pare, tinc presents algunes consultes científiques que, en un moment donat, li demanava al senyor Montserrat, com quan uns clients de la farmàcia portaren un pot de vidre amb una «solitària» que un familiar havia expulsat, i, acuradament, ho havien guardat per fer la consulta. El meu pare li va fer saber aquesta notícia al senyor Montserrat que, desinteressat com sempre, ho va examinar, va donar totes les explicacions suficients i recomanacions als afectats, sobretot per controlar si s’havia després algun anell del paràsit. Vaig ser-hi present, i la lliçó sobre aquest paràsit fou realment senzilla però d’un contingut científic extraordinari. Sent presents, com el meu pare, jo i aquells familiars, en una explicació en que el temps s’aturava, et feia adonar de la gran persona que tenies al davant, era realment bo, humilment savi, intel·ligent i educat, molt cordial i sense molestar mai. Estant amb ell, jo em sentia rarament respectat, no era habitual, per la diferencia d’edat i la distancia entre els nostres coneixements. M’adonava fins a quin grau era observador davant d’una peça d’aquest tipus, i com feien pensar els seus comentaris i reflexions.
No podem recordar el professor Montserrat sense fer esment deis valuosos serveis que, durant molts anys, dedicà, altruísticament com era habitual en ell, a l’Associació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball, l’enyorada AAEET. Durant un temps anomenada AAEEMI, del 26 d’abril de 1957 al 7 de febrer de 1979, per la concessió de l’ensenyança de Mestria a l’Escola de Treball i la posterior desvinculació de l’entitat, que va recuperar la denominació fundacional de AAEET.
Francesc Montserrat i Homs hi va ser, pràcticament, des de l’inici; va superar la Guerra Civil, i fou un puntal imprescindible per a aquella entitat, tan arrelada a la societat vallenca. Amb aquest greu succés viscut al país, l’Escola del Treball havia quedat descabalada i Francesc Montserrat s’afegí, immediatament, a la difícil tasca de remuntar-la altre cop amb un grup d’entusiastes que creien en el treball que feien i en per que ho feien. Amb un grup d’amics, amb la complaença del Patronat de l’Escola, començaren a fer un periòdic mural que anomenaren CULTURA. Ell, a més d’assessor, era el corrector del castellà de tots els col·laboradors. Crea un grup d’escriptors de la revista que bevien deis seus coneixements del castellà; a més de corrector i col·laborador, va fer una labor pedagògica a tots els que estaven implicats en la redacció de CULTURA, una gran revista intel·lectual referent dels anys quaranta i cinquanta de la nostra ciutat. Després del 1945, s’inicia la segona època de la revista, on continuava fent les mateixes funcions, a més de publicar algun treball de tant en tant. La seva labor intensa fou dintre de la secció de cultura, més identificada amb el seu esperit i amb la seva vocació de magisteri. Cal destacar els articles que durant uns anys va publicar a la revista CULTURA, treballs de divulgació científica, gramatical i diferents aspectes d’interès i actualitat.
En el grup de redacció de CULTURA, la revista que dona llustre literari i científic mai no va faltar el seu suport encoratjador. S’ha de considerar com una fita el suport que dona la seva secció de cultura en organitzar l’exposició de pintura a la seu de l’Escola per les festes de Nadal del 1943, on el professor Josep Maria Tost i els seus alumnes mostraren els seus treballs. Aquesta exposició, al cap dels anys, seria la primera Exposició de Nadal.
Decisiva va ser per a la nostra ciutat la recuperació de CULTURA l’any 1945, amb el vincle de Pere Altès Serra, que ja havia pertanyut a la darrera redacció, abans de la fi de la Guerra Civil. L’alcalde, Josep Maria Fàbregas, en fou el seu primer director, portant una publicació mensual, que havia passat de butlletí a revista d’alt nivell intel·lectual, divulgativa i d’investigació. En aquesta publicació hi troba un ampli camp per desenvolupar una nova faceta complementaria a la seva incansable labor didàctica. A tot arreu on fos per manifestar la seva activitat sempre hi transmetia el seu esperit de disciplina i responsabilitat.
En uns llargs anys en que les mancances eren el que dominava i limitava en la nostra societat, el senyor Montserrat tenia un agut i encert instint per organitzar actes culturals, sempre amb l’objectiu d’il·lustrar les persones; ho feia amb la dependència d’aquells anys: evitant despeses però aportant un alt nivell de qualitat, tal com li dictava la seva precisió en totes les seves intervencions acadèmiques, culturals i científiques. Organitzava cicles de conferencies, o el manteniment anual de la Festa del Llibre amb els seus alumnes.
No seria lògic enumerar actes que emanaren del seu pensament, ja que injustament tindríem molts oblits. Tots eren dignes de la seva gran personalitat intel·lectual, que els va fer aflorar en aquells temps difícils.
Cruels circumstancies de la vida trencaren sobtadament la seva activa relació personal i d’ensenyament. Una malaltia irreversible que l’afectà greument durant els darrers anys va fer minvar les seves qualitats. Una planyença molt lamentable. Però la petjada d’uns anys, i un temps, fou molt profunda perquè perduri en la memòria dels que rebérem les seves ensenyances i el rigor del seu treball.
Amb molt retard, no tant per la distancia sinó per la manca de notícies provinents de la meva ciutat, vaig saber de la mort del professor Francesc Montserrat. Tenia 73 anys, una edat en que encara hauria pogut tenir uns anys per endavant per continuar fent nos arribar els seus coneixements.
El voldria evocar tal com era en la millor època de la seva vida, quan era el nostre bon professor. Ara, ja lluny deis anys escolars, ens queda la reflexió madura, que ens ha deixat el solatge de tants anys ja viscuts, per començar a valorar la qualitat del que va ser el nostre preceptor. Personatges com el senyor Montserrat mereixen més bon tractament en les pagines de la historia de la nostra ciutat, on alguns no han entès la seva majúscula personalitat intel·lectual i científica i a altres els ha esborronat la seva honestedat tan rigorosa.